Eduard Molner ens fa cinc cèntims d‘El Paral·lel fent país, nou llibre sobre la importància de l’avinguda dels teatres en el primer terç de segle XX, un manual de referència que acaba d’arribar a les llibreries.
Quan des d’Entreacte em va encarregar aquest article la veritat és que no sabia com posar-m’hi. Tenir tres pàgines per parlar d’un tema que has tractat en quatre-centes, en un altre lloc, és tot un repte. Baixes al detall d’un aspecte que trobes interessant del Paral·lel? T’ho manegues per resumir tot el que en saps sobre el tema? Vaig arribar a la conclusió que el millor era tractar allò que em va motivar a començar a investigar ara fa gairebé quinze anys.
Anem a veure: si la gent gran que m’envoltava, entre la família i les amistats, et parlava del Paral·lel com d’un espai que generava tanta atracció i on es podien veure coses que no es podien veure enlloc més, si et parlaven, de fet, d’un fenomen de gran magnitud insòlit arreu del món, per què més enllà d’aquestes sentències no t’explicaven res més? I què s’hi feia? I qui ho feia? I com ho feien? Bé, és clar que et comentaven que al Paral·lel es concentrava la tolerància espectacular que no es podia trobar enlloc més: o sigui, on la gent podia veure pit i cuixa. Molt bé, però això sol explicava la magnitud del fenomen?
Jo he investigat el Paral·lel anterior a la Guerra Civil a través de l’interès que em van generar les converses sobre el Paral·lel de després de la Guerra Civil. El franquisme no va poder o no va voler eliminar totalment una vàlvula d’escapament popular que va mantenir un cert poder d’atracció fins que la televisió, i el cotxe, el Sis-cents, van reduir el nombre d’espectadors fins a una expressió molt modesta, excessivament modesta pel que necessitava aquella indústria de l’espectacle. Així, a partir dels anys seixanta del segle passat el Paral·lel començà la seva agonia, i quan va arribar la democràcia no hi va haver cap interès per part de l’Administració pública d’intentar salvar aquell món, o de dignificar-lo. Aquest abandonament es va fer des del coneixement, o des del prejudici?
Tots els èxits responien a un catàleg de valors compartits per amplíssims segments socials de les classes populars catalanes
Progrés, virtut i amor
La meva investigació ha estat voluntària- ment polièdrica. Una de les vies de recerca més profundes ha estat reconstruir l’èxit de la peça dramàtica d’Amichatis i de Gastó Màntua, Baixant de la font del gat o la Marieta de l’ull viu, estrenada al Teatre Espanyol el 1922. Un èxit de magnitud enorme, que va tenir una segona part dramàtica, una versió de sarsuela i fins i tot una versió fílmica amb una gran inversió de producció. Per què? A què podíem atribuir aquest èxit de públic?
Una manera empírica de veure què és el que tenia èxit al Paral·lel ha estat preguntar-me i contestar què tenien en comú totes aquelles produccions que varen tenir una gran acollida de públic. I la resposta ha estat diàfana: tots els èxits responien a un catàleg de valors compartits per amplíssims segments socials de les classes populars catalanes.
Calia valentia per treballar al Paral·lel. El públic era exigent i tenia una gran capacitat per interpel·lar
Per exemple, un nou rol per a la dona i per a les seves relacions amb els homes, on apareix el respecte; per exemple, l’oposició al poder establert tant per part de l’Estat (el monarquisme borbònic, centralista i defensor de les classes privilegiades) com per part de l’Església (i la seva concepció de la moral castradora); o, per exemple, el desplegament al segle XX d’aquell lema claverià que ja venia del segle XIX, “Progrés, virtut, amor”, entenent el progrés com a millora de les condicions de vida, la virtut com el treball ben fet i l’amor com l’experiència terrenal d’aquest sentiment.
El Paral·lel i allò que aportava tenia valor. El tenia per al productor de revistes Manel Sugrañes, el “Manolo”, que va triomfar a la dècada dels anys vint del segle passat amb revistes que volien ser cosmopolites, sense deixar de ser nostrades. El Manolo, a preguntes de Jaume Passarell a la revista Mirador, contestava que ell se sentia part de la cultura catalana, que les seves revistes omplien els teatres i que calia no oblidar que el gran èxit de L’auca del senyor Esteve es va esdevenir al Paral·lel després de ser rebutjat pels teatres del centre. Tenia valor per al gran actor i director Josep Santpere, que va fer del Teatre Espanyol la seva casa durant vint anys o més, i tot contestant preguntes d’Antoni Vallescà, el seu biògraf, defensava el seu art: “El públic oblida que l’home que fa riure és un artista, que la mecànica del seu art és tan complexa, tan dura, tan costosa com la de l’home que fa plorar”. O tenia valor per al gran humorista Carles Saldaña Beut, més conegut com Alady, que recordava a les seves memòries l’exigència del públic del Paral·lel, la seva capacitat d’interpel·lació i la valentia que demanava treballar en els seus escenaris.
Hi ha formes escèniques, estètiques, continguts, maneres de fer que s’enfonsen segles en la història i la tradició del teatre català i que varen tenir la seva expressió al segle XX al Paral·lel. Es corresponen amb l’evolució de la faceta més popular i majoritària de l’escena catalana. Però són patrimoni. El nostre patrimoni. I sense aquest conjunt amplíssim de manifestacions la nostra mirada envers el que som no serà mai completa.
Totes les històries del Paral·lel per Entreacte
Entreacte – Manquen llibres d’assaig sobre la història i el present de les arts escèniques. Per això, esdevé una notícia destacada la publicació d’El Paral·lel fent país (Institut del Teatre i Arola Edicions), d’Eduard Molner, un volum que suposa la primera gran aportació acadèmica sobre un fenomen cabdal per a la cultura catalana. Menystingut per les elits, l’espectacle popular escènic del Paral·lel d’abans de la Guerra Civil suposa un esclat cultural decisiu que finalment s’explica al detall, amb rigor i amenitat, incloent-hi una investigació en profunditat del crucial èxit de l’època Baixant de la font del gat o Marieta de l’ull viu.
Més sobre el Paral·lel
Impressió tràgica de Rossend Llurba, ‘emperador del Paral·lel’
