En els darrers temps, Catalunya s’està coronant com un dels grans productors de documental social de l’estat. En donen fe festivals com l’Alternativa, el DOCS, el D’A Film Festival Barcelona, el BCC BarcelonaCreative Commons Film Festival o el fet de ser la seu del festival argentí CineMigrante. Des de temàtiques de gènere fins al fet migratori, passant per la pobresa sistèmica de barris d’extraradi, el que és ben cert és que tot i que aquests films es poden veure poc (o gens) a les sales de cinema, tenen un consum aclaparador a les plataformes digitals com Vimeo o Filmin. Seleccionem els documentals catalans imprescindibles per mirar el món sense perdre detall.
Idrissa, crònica d’una mort qualsevol
Idrissa, crònica d’una mort qualsevol és un projecte transmèdia que denuncia l’actual sistema de control migratori europeu, creat per la cooperativa Metromuster. A partir de la investigació sobre la mort d’Idrissa Diallo al Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, la nit de reis de 2012, el film intenta construir un retrat col·lectiu de la realitat migratòria, tot posant al centre del relat la responsabilitat que pertoca als europeus.
Idrissa, tal com explica Xavi Artigas, un dels creadors, es converteix en un exercici de reparació i de memòria i en un procés de denúncia política i pública. Una tràgica oportunitat per entendre el passat colonial d’Europa i el racisme estructural. “En aquest país hi ha un cine valent pel que fa a la transgressió de la forma i en podem estar orgullosos, però malauradament encara es consideren temes massa explícitament polítics com un tabú.”
El projecte vol acompanyar les campanyes de denúncia contra el racisme institucional i sensibilitzar sobre la vulneració de drets de les persones migrades, unes persones que quan moren no tenen rostre, són un número al telenotícies. La pitjor característica associada a les morts vinculades al viatge migratori és l’anonimat, explica Artigas. “No fa falta fer una pel·lícula per explicar la magnitud de la tragèdia: la veiem cada dia en els informatius. La urgència rau ara a posar-li nom i cognoms”. I Idrissa proposa precisament això: passar de l’anonimat, del nombre i l’estadística, al concret.
EnFemme
EnFemme, tal com apunta el claim que acompanya el títol del film, és un documental que proposa una nova visió de les fronteres del gènere. Dirigit per Alba Barbé, el metratge explora la realitat desconeguda dels cross-dressers, un col·lectiu que ha viscut dins de l’armari durant molts anys, en silenci, a casa, en secret. Barbé, doctora en antropologia, va investigar el col·lectiu per a la seva tesi doctoral i finalment va decidir mostrar en format audiovisual la seva recerca. “EnFemme”, explica la directora, “és un petit refugi per a l’anonimat a la metròpolis de Barcelona, un local on els homes que els agrada vestir de dona es troben i socialitzen”.
Amb el boom d’internet surt a la llum un col·lectiu de persones que comencen a pensar-se com a cross-dressers. “No els encaixava la imatge que deixà en herència ‘la travestí‘ en els moviments d’alliberament sexual durant el tardofranquisme o la Transició.”
Un dels trencaments que vertebra el cross-dressing és la gestió del secret.
EnFemme revela el silenci d’una vivència que ja no es pot mantenir oculta però també la solidaritat i la importància del plaer a l’hora de construir la identitat. Barbé relata que “amb ells ens convertim en testimonis del naixement d’una comunitat.”
El documental explica un dels trencaments que vertebra el cross-dressing, i és la gestió del secret. “És un secret públic, que tothom coneix, però del qual ningú pot parlar. Cadascú decideix com gestiona les modificacions personals, el temps, els espais, les emocions, la paraula o l’ús de les tecnologies, però tot funciona a través del secret. El mateix secret és el que provoca que la transfòbia pugui seguir reproduint-se, i per això s’ha de treure a la llum”.
Tot Inclòs
Tot Inclòs és un documental realitzat pel col·lectiu Tot Inclòs que té per objectiu “esquerdar el consens turístic a les illes Balears”. La pel·lícula, repleta de testimonis clau, com els de l’antropòleg Ivan Murray o la presidenta del GOB, Margalida Ramis, retrata unes illes en període d’extinció i al límit del col·lapse a causa de la turistificació que respon a un model econòmic d’extracció. “La turistificació com a problema social no té, en els debats polítics, l’espai per ser qüestionat, revisat i contestat”, expliquen els impulsors. “Si bé la societat sí que qüestiona ja el relat hegemònic de ‘vivim del turisme’, la saturació, la massificació, la precarització, l’explotació del territori i dels recursos, la dificultat de l’accés a un habitatge i a unes condicions dignes de treball, etc., no són abordades des de la necessitat de replantejar el model de monocultiu turístic intensiu.”
El documental autogestionat es va finançar a través d’un crowdfunding i s’ha subtitulat en onze llengües: català, èuscar, gallec, castellà, esperanto, anglès, francès, portuguès, italià, alemany i grec, per tal de fer arribar el relat al més lluny possible.
Les principals línies que exposen aquestes gairebé dues hores de film són els orígens del turisme a les Illes Balears fruit d’unes directrius clares, dibuixades dins el règim franquista, per convertir el territori balear en un el “balneari d’Europa“. Els impulsors argumenten: “Intentem desmuntar l’oxímoron del ‘turisme sostenible’, visibilitzant la ingent quantitat de recursos que consumeix la indústria turística”.
Menors lluny de casa
Menors lluny de casa és el primer reportatge televisiu, per al programa 30 Minuts de TV3, sobre els menors migrants no acompanyats que arriben sols a Catalunya. Dirigit pel periodista Josep París, mostra el seu dia a dia i inclou les veus de tots els agents involucrats: administració, educadors, entitats, sindicats, advocats, metges forenses i mossos d’esquadra.
Ens va costar molt aconseguir parlar amb ells i que volguessin explicar davant la càmera els seus itineraris.
Menors lluny de casa descobreix el cas d’un adolescent que no va ser atès pel sistema tot i tenir un passaport que l’acreditava com a menor. Presenta el testimoni d’un menor que va ser tancat en una cel·la de la Ciutat de la Justícia mentre esperava plaça per anar a un centre, i entra en un dels centres d’emergència oberts les 24 hores per treure els nens de les comissaries. També s’acompanya un dels molts joves que viuen al carrer que han estat expulsats del sistema després de fer 18 anys.
“Volíem explicar el fenomen en primera persona per intentar posar de relleu l’estigmatització social d’un col·lectiu que finalment són menors”, explica París. “Ens va costar molt aconseguir parlar amb ells i que volguessin explicar davant la càmera els seus itineraris. Moltes hores de converses prèvies amb ells, els educadors… Hi ha molta feina i molts dubtes rere els reportatges socials, és molt difícil condensar tot el material, totes les sensacions i sentiments en només 60 minuts”.
Les noies del Carmel
Les noies del Carmel, de Caroline Mignot i Martí Sala, ens introdueix en la particular experiència de quatre dones que fa quaranta anys van decidir trencar amb els convencionalismes i fer vida en comú totes quatre. Des dels setanta fins a l’actualitat.
La Petra, la Marta, la Juana i la Pepa, o com se les coneix popularment al seu carrer, “les noies del Carmel”, són les protagonistes d’un documental que relata quaranta anys de convivència en el barri de Barcelona. Allunyades del moviment okupa, les quatre dones han resistit els embats del temps per construir una família i uns llaços d’amor i respecte sense validesa jurídica.
“Volíem explicar que no hi ha una única manera de conviure, que calen inventar noves formes de ser família“, expliquen les protagonistes. No obstant això, en el seu cas no hi ha unió legal possible, ni matrimoni, ni parella de fet. Així, relaten que, aconsellades per un amic, les quatre van muntar una empresa on hi ha les seves propietats, “bàsicament la casa”. En el seu testament han especificat que ho deixen tot a l’empresa.
El documental és un retrat de les lluites dels anys setanta, d’amor, de convivència i de noves maneres de família. “Una petita utopia”, defensen Mignot i Sala, “on quatre dones fa quaranta anys van decidir trencar amb la convenció i adoptar com a format de convivència la vida en comú”.
