Una repassada per les tendències més innovadores que conjuguen en present amb mil·lenari art titellaire
La caiguda de la quarta paret en el teatre de titelles (el castellet) va representar una vertadera revolució en les formes que fins llavors l’havien determinat. La tradició del titellaire amagat deixa pas al titellaire actor, i les possibilitats dramatúrgiques del gènere es multipliquen donant pas a un teatre on pràcticament tot és possible.
El teatre de figures, de l’objecte i de la imatge, que alhora incorpora el cos de l’actor i la paraula, trenca amb tots els vells esquemes del teatre realista, sigui d’actors o de titelles, i s’obre a una gamma infinita de possibilitats que busquen l’encreuament amb altres arts i llenguatges com una necessitat que li és consubstancial. Si li sumem a més l’ús de les noves tecnologies de la imatge i de la llum, les possibilitats d’hibridació es disparen.
Vet aquí algunes de les hibridacions més actuals:
La màscara com a mirall de l’actor
Els actors de sobte es veuen emmirallats per figures que els dupliquen, els contrasten, els reflecteixen o se’ls oposen, creant una inèdita complexitat representativa: La visita de la vella dama, a partir del text de Friedrich Dürrenmatt amb dramatúrgia i direcció de Jordi Palet Puig, producció de Farrés Brothers i cia, n’és un bon exemple. Un altre exemple serien els últims muntatges de la companyia de València Bambalina Teatre Practicable, amb direcció de Jaume Policarpo, amb obres com La Celestina, Hamlet o Èdip.
Objectes i escultures
Figures dobles, maniquins, escultures, màscares o titelles ofereixen a l’actor una dimensió no psicològica que s’acosta al món dels símbols, del mite, del ritual i de la poesia: a Corpus, de Xavier Bobés, la percepció del temps és un dels objectius buscats.
El gènere tradicional es dilata en la duplicació i el desdoblament
Live Cinema
La duplicació dels personatges, les imatges i els objectes, a través del Live Cinema, i la distorsió de la perspectiva que ens obre noves dimensions de la realitat, amb la persona humana més en funció de “mèdium tecnològic” que d’actor, permet abordar temàtiques diverses en un teatre que busca l’autoobservació crítica de les conductes socials i polítiques. És el cas d’Agrupación Señor Serrano, per exemple amb The Mountain. O també l’últim muntatge de Xavier Bobés amb text d’Alberto Conejero: El Mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, en el qual la poesia i la tensió literària substitueixen la tecnologia.
La plàstica
Hibridar-se amb les arts plàstiques és de fet una constant del teatre de titelles. Però quan aquestes agafen el protagonisme en l’acció teatral, els resultats poden ser molt interessants. És el cas de Joan Baixas, figura imprescindible per entendre la hibridació a Catalunya.
Teatre documental i antropològic
Una línia d’hibridació en què l’actual teatre d’objectes ha evolucionat darrerament és vers les disciplines de recerca documental i antropològica, de cara a obtenir imatges transversals de la nostra realitat social, política i psicològica. Qui més ha treballat en aquesta línia és la companyia Microscopía-Oligor amb muntatges com La máquina de la soledad o La melancolía del turista. Shaday Larios, a més de ser la coautora d’aquestes obres, ha escrit amb molta creativitat sobre aquest tipus de teatre. També les propostes fetes per La Agencia de Detectives El Solar, composta per Shaday Larios, Jomi Oligor i Xavier Bobés, pertanyen a aquesta deriva vers la mirada transversal de la realitat que té a veure amb la recerca antropològica i la mirada doble, pròpia del teatre de titelles contemporani. En són exemples El Solar del Estraperlo (mirada al Barri Xino de Barcelona), Primer Álbum (sobre la fusteria Lladó de Girona) i Cuaderno de Campo (sobre els antics barris de barraques de Montjuïc, on ara hi ha el Jardí del Museu Botànic).
El desdoblament de l’actor
És quan el titella esdevé el doble de l’actor, de manera que tots dos interactuen en un pla d’igualtat, una disciplina que exigeix alts dots interpretatius. Un exemple a Catalunya és Miquel Gallardo, a qui la mort va truncar la seva carrera, amb obres excepcionals com Don Juan o Diagnóstico: Hamlet. També la feina de la companyia Zero en Conducta va per aquesta via, amb l’afegit de la dansa. En són exemples Eh Hombre-Je o La última danza de Brigitte. Com a referents internacionals, destaquen els noms de Neville Tranter i Duda Paiva.
Rituals
La recerca d’un teatre pensat com un ritual de coneixement i de transformació a partir d’objectes, escenografies i figures que juguen amb les matèries més primàries i amb objectes reciclats amb una estètica alhora arcaica i futurista es troba en la base de treballs com An-ki, de la companyia Ortiga, que en la darrera Fira de Titelles de Lleida de 2022 va enlluernar a tothom. An-ki és una obra que més que parlar, murmura sobre el temps, els seus orígens i el seu final, sobre la creació del món i l’aparició de la vida, el poder creador de la naturalesa i el destructor de les cultures humanes dominants.
Dansa, circ i òpera
La dansa i el circ han vist en els objectes i en la figura doble una font inesgotable d’inspiració. La companyia Addaura Teatre n’és un exemple perfecte. També l’òpera contemporània s’ha convertit en un terreny d’experimentació del teatre visual i de figures, com ho demostren les produccions de La Fura dels Baus, amb els directors Àlex Ollé i Carlus Padrissa.
Mecànica i robòtica
La construcció de marionetes gegants, mogudes per sistemes uns cops mecànics, d’altres informàtics, ha captivat els titellaires atrets per aquestes disciplines. Jordà Ferré, d’Antigua y Barbuda, és un exemple de l’ús de la mecànica de grans dimensions, amb la seva Ballarina o el Cavall que cavalca pels carrers de les ciutats que visita. Roland Olbeter, escenògraf dels grans artefactes de La Fura dels Baus, ha creat una línia de treball singular, com les òperes Orlando Furioso, amb una cantant i instruments robots que toquen i es mouen sols per l’escenari, o El sueño de Gulliver, amb marionetes de fil robotitzades. També Xesco Quadras, des de dimensions escenogràfiques més petites, ha presentat projectes on la mecànica i el joc tecnològic tenen una gran presència: A taula o la nau I-MAG 341.
Aquests i molts altres exemples d’hibridació del teatre de titelles contemporani han fet que el públic i els programadors es mirin amb uns altres ulls les possibilitats que té avui aquest gènere de gèneres abocat a l’encreuament constant amb altres arts i disciplines. El vell teatre de titelles, que manté sempre viu i ple de vitalitat el seu nucli de formes tradicionals, tan estimades pel públic, es dilata en cercles que giren al seu voltant amb ganes d’aplicar la seva essència dramatúrgica: la duplicació i el desdoblament, emmirallant-se amb tot allò que interessa i subjuga els seus practicants. Convidem els interessats a assistir a la propera Fira de Titelles de Lleida, on la hibridació se servirà en alguns dels millors plats de la programació.
