Any d’efemèrides, aniversari rodó d’un temps de canvis. El 30 de maig de 1981, després de les corresponents discussions i esmenes en l’acta, es va sol·licitar la inscripció de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya en el registre d’associacions professionals. Seguidament, a l’assemblea dels professionals de teatre de Catalunya del 6 de juny de 1981, es va escollir la primera junta de l’entitat. Després de quatre dècades de lluita, i amb unes quantes fites assolides, repassem el context i els protagonistes d’aquell petit pas per a un grup d’actors i actrius que va suposar un gran pas per a la professió.
Aquell 30 de maig de 1981, La Vanguardia obria el diari amb la visita dels Reis d’Espanya a Barcelona, prodigant-se amb tots els actes de vassallatge. Un anunci a tota pàgina de La voz de su piscina reflectia que havia arribat “el día anhelado” de posar-la en servei. Unes pàgines més enllà, el Centro de Estudios de la Energía promocionava l’energia solar (“En el tejado de su casa tiene usted una mina. Explótela”), i en la secció d’espectacles, Albert Mallofré parlava de l’actuació de Ray Charles a Barcelona i Xavier Montsalvatge de la visita del Teatre Kirov de Leningrad al Gran Teatre del Liceu. En una cartellera molt més breu que la d’ara (entre altres coses, perquè era de pagament), Manel Barceló estrenava Quatre i Repicó a la Cúpula Venus, Lina Morgan era a l’Apolo amb Vaya par de gemelas i al Talía hi feien El fabricant de fills. El Centre Dramàtic de la Generalitat, inaugurat aquell mateix any sota la direcció de Xavier Fàbregas (qui dimitiria el novembre arran del conflicte amb l’espectacle Els Beatles contra els Rolling Stones), exhibia al Romea Mummenschanz, i al Teatre Lliure triomfava l’Operació Ubú d’Els Joglars.
En aquest context social i teatral, i amb el rerefons del cop d’estat frustrat de Tejero del 23 de febrer de 1981, el 30 de maig, els hereus de l’Assemblea d’Actors i Directors de Teatre —nascuda el 1976 sota l’empara del Festival Grec— aprovava per 82 vots a favor, quatre en contra i set abstencions els estatuts de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, l’AADPC. La sessió, convocada per la comissió gestora, estava formada per Jaume Nadal, Rafel Anglada, Carles Lloret, Joan Miralles, Joan Vallès, Joan Ollé i Pere Daussà. El 6 de juny es va votar i aprovar la primera junta directiva, que presidiria Joan Miralles.
L’AADPC era un punt d’arribada. Només una meta volant, dit en termes ciclistes, per afrontar els problemes laborals d’una professió que el 1975 havia protagonitzat la primera vaga general de teatres per reivindicar que es paguessin els assajos, tenir un dia lliure a la setmana i una única funció diària.
Efemèride al record
Jaume Nadal, aleshores present i molt actiu, en té un record força clar que ha resumit en unes possibles memòries que escriu més per passar l’estona i entretenir-se que perquè pensi que trobaran un camí editorial. Nadal, actor i director amb més de quaranta anys d’ofici i amb moltes batalles no només entre nosaltres sinó també a Cuba, on va viure nou anys, és avui un pensionista amb poca jubilació. En un bar del carrer Princesa, a prop del seu domicili, i amb un cafè al davant, explica la necessitat que existia aleshores d’una entitat que defensés els interessos dels professionals del teatre com el dret a l’atur o la jubilació, malgrat que els que remenaven les cireres ballaven sobre la quarantena.
Les conquestes que s’hagin pogut fer no li han servit de gaire a Jaume Nadal, que quan va jubilar-se als 68 anys es va quedar de pedra en veure que només en tenia cotitzats vint. Una quantitat ben important de treballs a l’escenari i a les cabines de doblatge no havien estat declarats i en conseqüència no existien per al càlcul de la pensió. Abans era una pràctica habitual. “Et descomptaven la Seguretat Social, però no la ingressaven”, assenyala Carme Sansa, membre de la segona junta i que ha patit, doncs, el mateix sotrac a l’hora de jubilar-se. Per sort segueix treballant, ara mateix al TNC amb L’Emperadriu del Paral·lel. Sansa recorda la feina feta, i entre aquesta el primer conveni amb TV3. Tot un pas endavant en la millora de la vida laboral dels intèrprets.
L’AADPC va néixer com a associació sindical, ja que no es podia crear un col·legi professional per la manca de reglamentació.
“A inicis de 1980, quan estàvem treballant al Romea amb El Teatre a l’Escola”, explica Nadal, “el Lloret i el Rafel Anglada van començar a plantejar que calia fundar una organització adreçada a vetllar per les necessitats socials (atur, jubilació, etc.) de cara no tan sols a la gent gran, sinó també a la més jove. Les converses es van anar ampliant i al cap de poques setmanes es van convocar una sèrie d’assemblees obertes a tothom per fer propostes”.
La unió fa la força
L’AADPC va néixer com a associació sindical, ja que no podien crear un col·legi professional per la manca de reglamentació i acceptació dels estudis en el rang universitari (cal dir que en això s’ha avançat ben poc, perquè als llicenciats de l’Institut del Teatre no els reconeixen el títol i en conseqüència no poden donar classes a centres oficials). Establir-se com a sindicat xocava amb els interessos de les grans centrals sindicals, que en aquells moments, molt més que ara, tenien un cert pes i una presència política important. Es va anomenar “associació sindical” per tal que ningú s’enfadés.
Recorda Nadal que “malgrat l’oposició dels sindicats de classe (UGT i CCOO), que volien que cada professional s’hi afiliés en un àmbit de la seva organització i no permetien (no ho sé ara) la doble filiació, es va poder tirar endavant l’AADPC. Hi va haver trobades amb els principals dirigents; la meva amb el Josep Maria Álvarez, de la UGT, i l’Alfred Lucchetti amb José Luis López Bulla (anomenat «El Gordo»), de CCOO”. Carme Sansa també incideix en la importància de la naturalesa de l’entitat: “Havia de ser, i de fet ho és, un sindicat. Ni president, ni presidenta. Un secretari general. Ho pensava aleshores i ho segueixo pensant ara, quan s’ha convertit en una organització important i necessària”.
De la precarietat a la consolidació
L’AADPC va néixer més pobra que el de Betlem. De cara a la infraestructura (calia tenir un domicili social) es va optar perquè hi figurés el del Joan Vallés, al carrer Francolí núm. 33, i que l’“administrativa fos la seva dona en aquells temps, la Teresa Nicolau, que simplement tenia cura de posar al dia el llistat de membres i el cobrament de les quotes”, recorda Nadal.
Fins i tot, a l’inici va haver-hi una crisi gairebé mortal. Nadal ho explica així: “El fet és que quan va acabar el mandat hi va haver eleccions i només s’hi va presentar una candidatura, de la qual recordo la Carme Sansa, el Jaume Comas i l’Anna Frigola. Però dos anys després van convocar una assemblea (al Romea, com sempre) per plantejar la possible dissolució de l’AADPC, atès que pensaven que no tenia capacitat operativa i que servia de poca cosa”.
Per sort, continua Nadal, “a aquella assemblea hi va assistir gent que no pensava igual, i l’Albert Dueso es va aixecar i va dir cridant (era el seu to habitual) que allò no podia ser i que el que calia ‘era fer política’. Ho poso entre cometes perquè la frase va sorprendre tothom i no enteníem què pretenia. Ho va explicar: es feia necessari contactar amb les institucions, fer-nos evidents i començar negociacions perquè l’AADPC es tingués en compte”. La primera crisi s’havia superat, i l’AADPC enfilava una trajectòria de quatre dècades.
Una proposició deshonesta
Entre l’anecdotari, Jaume Nadal recorda “la proposició deshonesta que va fer un membre de la UCD (Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya). Pretenia que, a través del seu partit, organitzéssim cursos sobre teatre, cinema i televisió. El truc era que el partit rebria les oportunes subvencions dels Fons Europeus, de les quals nosaltres ens quedaríem una part. Els cursos serien ficticis i no caldria fer-los, amb la qual cosa seria un negoci rodó per a la UCD i per l’associació, que ingressaria unes quantitats econòmiques sense fer res més que proposar cursos o tallers versemblants. Vaig plantejar el tema a la junta i la decisió va ser unànime: no acceptaríem la proposició”.
