Allargar la precarietat

Sobre la generalització de les polítiques de descompte per a joves.

Obres X (Twitter). TMB anuncia que la T-Jove serà vàlida fins als 30 anys. Als comentaris de la publicació, eufòria entre els que acaben de fer-ne 26, i algunes bromes reveladores. Obres Instagram. Apareix un bàner de molts colors on hi posa “VIBE35!”, arts escèniques i música a 10 i 20 euros, després DJ i cerveseta. Un divendres, quasi sempre, és clar. Obres un dia­ri digital. Pere Aragonès anuncia que ben aviat Escena25 allarga els seus descomptes fins als 30 anys. “Convertir la cultura en un dret accessible per tothom”, diu. Els que van néixer poc després de les olimpíades somriuen. Ser jove agrada a tothom. I encara més si això és una excusa per portar looks moderns, fer-se selfies trash i publicar mems tristos. I tenir descomptes per anar al teatre. Multiprecaris del món, teniu el do de l’eterna joventut.

Joves d’esperit, i de compte bancari

“La idea de joventut és un enunciat performatiu”, afirmava l’assagista Eudald Espluga a la conferència inaugural de les darreres jornades d’Interacció, que duien per títol “Cultura amb veu jove”. Amb aquesta frase, Espluga feia referència al fet que el concepte de joventut no existeix per si mateix, sinó que és una construcció que es crea en dir la paraula. És a dir, no som joves en funció de l’edat que tenim, sinó de l’etiqueta que se’ns posa.

No cal entrar en l’estèril debat de qui és i qui no és jove. Tots som joves, d’esperit. Però si t’allarguen els descomptes fins passada la trentena, no és pas per l’esperit, és pel compte bancari. No soc un gran amant de les dades ni les estadístiques, ni de dir “molts estudis confirmen…”, però és ben cert que cada cop, per als joves i no tan joves, és més difícil emancipar-se. Gairebé la meitat dels joves entre 25 i 29 anys encara viuen a casa dels seus pares. L’impossible accés a l’habitatge o la dificultat per trobar feines (i sous) de qualitat són dues grans barreres per a la independència econòmica. No us descobreixo la sopa d’all, però cal no oblidar-nos-en.

Això ha fet que aquesta anomenada joventut s’allargui com un xiclet. I si la cosa va de descomptes i bonificacions, els de la cultura no podem ser menys. Jubilats, aturats, codis promocionals, venda anticipada, abonaments…

Teatres, no volem que sigueu atractius, volem que sigueu accessibles

Festivals de descomptes

Aquestes grans campanyes i meravellosos esdeveniments –Vibe35, Cultura Jove, LiceuUnder35, GeneracióLliure– i tot el que ens puguem inventar resulten bones iniciatives. Sempre està bé sortir a pescar el públic jove amb un codi de descompte com a esquer i una estona de concert com a recompensa. Iniciatives com aquestes s’han de cuidar i mantenir, valorar-ne l’impacte i assegurar-nos que el públic es va quedant, també quan promociones sense anglicismes.

El perill d’aquests macroesdeviments (la majoria dels quals només poden pagar els grans equipaments públics) és que la cultura quedi relegada a un brindis de festival. Creure que els joves només hem d’acostar-nos a les arts escèniques si es fa parlant-nos directament a nosaltres, fent una discriminació positiva que sempre va acompanyada d’anuncis d’Instagram, vídeos de resum introductoris i selfies dels actors més joves de la programació. És evident que no sempre és així, però cal que pensem en el públic jove com un públic intel·ligent. I poder crear un hàbit. La cultura com a cita recurrent, no com a celebració per a uns quants. Teatres, no volem que sigueu atractius, volem que sigueu accessibles. I no només per als joves, també per als eterns oblidats en la renovació dels públics.

Fer bonificacions per a tothom sense fixar-se en criteris de renda o de risc d’exclusió social és fer pesca d’arrossegament de públics

Tiretes petites per a ferides grans

L’allargament dels descomptes per a joves és un pedaç a un problema estructural. Amagats rere l’accessibilitat, se’ns deixa anar que no podrem tenir fins tard l’estabilitat econòmica per poder anar al teatre sovint. Que serem d’ingressos inestables, però podrem anar al teatre. Però garantir l’accés a la cultura va molt més enllà de promocionar per edats o per seccions. Fer bonificacions per a tothom sense fixar-se en criteris de renda o de risc d’exclusió social és fer pesca d’arrossegament de públics, que no afavoreix arribar a més gent, sinó arribar-hi de la pitjor manera. Els descomptes a l’engròs, com el val escolar de 80 o 100 euros per a tothom, el Bono Cultural per als joves que fan 18 anys o la campanya de “Fas sis anys. Tria un llibre” sovint estan més pensades com a subvenció encoberta a la indústria cultural que des de criteris de gestió cultural, creació de públics o noves mirades.

Peter Pans de la precarietat, esperem que en aquest particular país del Mai Més poder anar al teatre, i pagar el lloguer, no siguin només un somni d’infantesa o una aventura per als més privilegiats. Mentrestant, les tiretes de descompte i les birres postfunció allargaran la il·lusió òptica de sentir-nos escoltats.