Un grapat d’artistes de l’escena de Barcelona desembarquen en la capital del regne i conquereixen més d’una platea Auca#101
Flamenc en blanc i negre
Poques vegades una proposta convoca tanta expectació i, alhora, satisfà la il·lusió amb escreix. El cap de setmana passat, el coreògraf Marcos Morau va portar al Teatro Real de Madrid la seva primera incursió flamenca, l’espectacle Afanador creat per al Ballet Nacional d’España: un elenc de més de trenta ballarins i pressupost operístic. La Veronal es posa les sabates i comença a taconejar. Ho fa a través de la mirada del fotògraf Ruven Afanador, inspirant-se en el seu penetrant blanc i negre de volums pictòrics i un punt surrealista. Un salt orgànic, el que va del Buñuel que va inspirar Sonoma –amb molts préstecs escenogràfics– fins a l’essència d’un altre folklore tamisat de rave electrònica. Més que qüestionar la iconografia i el simbolisme més cañí, toro d’Osborne present, les capes de contingut s’amunteguen mentre desfilen genialitats visuals que ens deixen bocabadats: del magnetisme juganer de Bob Fosse en les escenes grupals fins als penetrants contrastos lumínics de Bob Wilson si mai hagués muntat La casa de Bernarda Alba. Ja està entre els més grans, però Morau no perd l’oportunitat de recordar els orígens amb un final de falla i mascletà. Un espectacle fascinant, inoblidable: si ja era suggerent quan treballava amb pressupostos de l’Antic Teatre, que no farà ara que se’l rifen els millors teatres d’Europa.
Madrid, capital
Hi ha moltes coses que fan enveja de Madrid, més enllà del bocata de calamars. Les seves infraestructures escèniques, per exemple, la quantitat de centres de producció nacionals, teatres públics, municipals, autonòmics i un llarg etcètera que inclou, com a Catalunya, molts teatres privats subvencionats. Al TNC es poden fer coses molt grans, però l’Opening Night de La Veronal no arribava a les possibilitats d’Afanador, amb la seva companyia nacional de dansa ben finançada en tota la seva grandeur, i ja ni parlem de l’Staatsballett de Berlín que ha fitxat a Morau com a artista resident. És normal que el director d’Ontinyent vagi progressant en la seva carrera i acabi fora a cop de talent, però quants creadors de la nostra escena no es poden permetre arribar al cim perquè es passen la vida competint en un ecosistema tan mal dotat com el català? I per encetar un altre meló, no serà que els nostres diners destinats a cultura acaben sovint en mans privades i per això a Barcelona només tenim 1,5 grans centres de producció públics?
Portar el cos
Tothom en parlava a Madrid. “Què s’ha de veure?”, preguntaves, i et responien: “això de Miró i Albertí al Teatro de la Abadia”. Amb un model de gestió publicoprivada similar al Lliure, l’Abadia va dedicar un cicle de quatre obres a Josep Maria Miró, “el cosmopolita arrelat” que va descriure Sharon G. Feldman. L’impacte d’El cuerpo más bonito que se habrá encontrado nunca en este lugar va ser almenys igual de profund que a Barcelona. “Una pequeña maravilla de tanta maestría como emoción”, es podia llegir en la crítica de Diego Doncel. La seva obra més local va pel camí de convertir-se també en la més girada, amb el permís d’El principi d’Arquimedes. La petita antologia d’Universo Miró també va incloure l’estrena en castellà de Jo travesti, l’alterficció cabaretera que protagonitza Robeto G. Alonso. La versió actualitza part dels referents amb una picada d’ull a Lorca, però manté fragments de poesia i cuplets en català. Madrid és molt més oberta del que alguns prejutgen.
Anada i tornada
Més produccions catalanes petant-ho a Madrid. En mitad de tanto fuego, d’Alberto Conejero. Com en el cas d’El cuerpo…, monòleg dirigit per un altre dels nostres desplaçats il·lustres, Xavier Albertí, que aposta pel treball de precisió amb l’actor (emotiu Rubén de Eguía), essència de teatre destil·lada. L’obra va esgotar tot el paper als Teatros del Canal, organisme amb gairebé la meitat del pressupost del TNC, però que depèn –ups– de la comunitat autònoma governada per Isabel Díaz Ayuso, amb els tics de nepotisme que es gasta. Ah, i no oblidem l’últim gran superèxit a la Villa y corte del cap de setmana passat, Vudú (3318) Blixen, d’Angélica Lliddell. Tot i ser una creadora establerta a Madrid, bona part dels diners per a la producció de l’espectacle de sis hores els posa el Festival Temporada Alta de Girona. Carambola, el gran espectacle de l’any germina fora de les grans estructures de la capital.
