Quins són els models d’home que mostra el nostre teatre familiar?
És evident que al teatre es comencen a veure, i a reivindicar, personalitats masculines lluny de l’autosuficiència, l’agressivitat, lluny de ser superherois en l’amor i en el treball, lluny de ser els pretendents de la rateta que escombrava l’escaleta. Actors de tota mena interpretant papers de tota mena, amb els seus afectes i els seus dubtes. Encara que aquesta sigui una tendència vaga, de forma natural les històries que pugen a l’escenari han canviat amb el temps.
“En el teatre familiar sembla que el compromís feminista amb la masculinitat no hagi entrat del tot en les seves possibilitats temàtiques”
No obstant això, en el teatre familiar, que més fàcilment peca de simplificar a còpia de tòpics o a servir-se de contes clàssics, sembla que el compromís feminista amb la masculinitat no hagi entrat del tot en les seves possibilitats temàtiques. N’hi ha que han intentat adreçar el tema de forma conscient, esforç que s’ha de valorar positivament, com ara Farrés Brothers i cia amb el recent HoHiHu.
En general, però, a banda d’una mala tematització de la feminitat, el recurs utilitzat, i el més susceptible en general a utilitzar-se, és riure’s de la masculinitat hegemònica. Continua, però, mancant un referent alternatiu.
Penso que és més efectiu, en canvi, oferir directament una normalitat diferent. I això demana deixar de presentar herois individuals, deixar de posar les llegendes d’amor al centre, i permetre l’amistat i la intimitat masculina. Passa també per tematitzar la paternitat, reiteradament oblidada. Són moltes les obres en què apareix la mare o un referent femení com a punt de suport emocional d’un infant, però menys vegades he vist parlar directament del vincle amb un referent masculí cuidador, i encara menys que es plantegés amb naturalitat una parella gai cuidadora. El cas de Zum-Zum Teatre amb el seu espectacle Polzet, per exemple, s’acosta més a aquest model de normalització d’una masculinitat sensible. Sense gaires pretensions doctrinals, ens ensenya un home que cuida. Ens parla d’un amor no estereotipat. Ens parla també de la vellesa com l’etapa en què, potser, un home és capaç d’oblidar finalment les seves obligacions de gènere i lliurar-se a les seves fantasies. Aquí el recurs és canviar el punt de vista d’un conte tradicional, de manera que el públic, inconscientment, el comparem amb l’original.
Del xoc entre el bagatge i el que veiem a l’escenari és d’on pot sorgir l’aprenentatge
No es pot oblidar que les espectadores portem ja un bagatge incorporat, tant teatral com social. Del xoc entre el bagatge i el que veiem a l’escenari és d’on pot sorgir l’aprenentatge. No es pot ensenyar només a través de la negació, a partir de mostrar el que no hauries de ser, és a dir, de posar encara més límits a la masculinitat, sinó a partir de la presència de patrons diferents, el torrent d’emocions que encarnar-los desperta en molts homes i la quantitat de possibilitats temàtiques que aquesta representació obre per al teatre familiar.
No cal eliminar la testosterona de l’escena, cal ensenyar a canalitzar-la
Canalitzar la testosterona
No cal fer tabula rasa dels estereotips; de fet, és important posar-hi el focus per evidenciar-los. L’escenari és un espai de llibertat on es pot imaginar un món totalment diferent, amb unes regles autònomes. On es pot fer un experiment, provar una altra forma de viure, i a veure què passa.
A l’espectacle de circ Gregaris, de Soon Circus Company, dos atletes es barallen amistosament, comprovant qui dels dos és més fort. No s’hi eliminen els trets tradicionalment associats a la masculinitat, com la competitivitat, sinó que simplement es mostra com aquesta és compatible amb l’afectivitat entre els dos competidors. No cal eliminar la testosterona de l’escena, cal ensenyar a canalitzar-la. És un exemple d’un recurs diferent, però igualment efectiu.
Comencem, doncs, a veure algunes aproximacions clares al tema de la masculinitat, però de moment es poden comptar amb els dits d’una mà les que a una sola persona se li acudeixen. No hi ha una voluntat conscient de representar masculinitats alternatives, sinó més aviat una por de reproduir els models de masculinitat violenta. Anul•lar-los és el primer pas cap a la transformació general, però també una manera d’evitar mirar l’elefant que tenim al mig de la sala, de blanquejar els clàssics i de no fer una aposta clara per parlar sobre noves masculinitats, per molt que hi hagi algunes companyies compromeses amb el feminisme. Per altra banda, estem mancades de personatges transsexuals que no hagin de parlar de ser-ho, d’adolescents friquis a qui no hagin de fer, necessàriament, assetjament a l’escola, de famílies LGTBIQ+ normalitzades i, en general, d’escenaris lliures de patriarcat.
