La facilitat amb què hem normalitzat que la paraula precarietat sigui el sinònim de dedicar-se a les arts escèniques mai deixarà de sorprendre’m.
A la Mostra Igualada parlava amb una altra companya de la plataforma de joves crítics NovaVeu sobre el nostre futur laboral. Ella encara és a la universitat i s’estava plantejant fer un gir i endinsar-se en el món del teatre professional. Em va demanar consell, i ni jo mateixa m’esperava que la meva resposta fos: si creus que hi ha alguna altra cosa que et podrà fer feliç i amb la qual et sentiràs realitzada, fes-la.
He fet teatre tota la meva vida i fa set anys que m’hi dedico professionalment, des de molts àmbits diferents. Coses del sector suposo, que el multitasking i el saber fer de tot està a l’ordre del dia com a mètode de supervivència. A les jornades del Teatre Lliure sobre els ajuts Carlota Soldevila, parlava amb la Georgina Majench del festival Escena Poblenou i em deia que quina pena que algú tan jove estigués ja tan cansada i desencantada amb el sector. Suposo que això és el que passa quan treballar costa tant, perquè no oblidem que el teatre, a part de ser un art necessari, és una feina.
Quan el senyor Ramon Madaula ens convidava als joves a buscar-nos un pla B, perquè no hi ha espai per a tothom en aquest petit ecosistema nostre, no és el fet el que ens va enfadar, va ser el to i la hipocresia amb què va dir les coses. No ens ha descobert pas la panacea: les joves ja fa temps que per desgràcia tenim pla B, C, D i Z, si m’apures. El problema és que una persona es queixi que no hi ha espai per a tothom, quan ell ha ocupat l’espai de tres teatres en una mateixa temporada.
No hauria de ser un deute del teatre públic obrir horitzons a nous talents?
Parlant de temporades, mirem les programacions que venen als teatres públics. Qui està programat? Quasi costa diferenciar quin teatre és quin, que es repeteixin tantes cares i noms despista. Com pot ser que uns quants teatres (privats) de petit format siguin els únics que s’han fet càrrec de donar oportunitats a companyies i creadores emergents? No hauria de ser un deute del teatre públic obrir horitzons, mirades i donar oportunitats a nous talents?
Les poques actrius i creadores joves que arriben a poder dedicar-s’hi van rodant i són intercanviades com a cromos (“ara vas al TNC, ara a Focus, ara al Lliure, ara a la Biblioteca y tiro porque me toca”) per complir quotes (joves, feministes, racialitzades…). I els càstings oberts? Una llegenda urbana. A la roda de premsa de presentació de la temporada del Teatre Lliure, Julio Manrique se’n va sortir com va poder d’aquesta pregunta… “No hi ha una quantitat específica, dependrà del projecte, ja veurem…”.
Demanar a dit quatre actors per fer-los una prova no és igualtat d’oportunitats
Anar a l’Institut del Teatre i demanar a dit quatre actors per fer-los una prova no és igualtat d’oportunitats. Escollir algú perquè és amic de, fill de… no és igualtat d’oportunitats. Treballar sempre amb les mateixes persones no és igualtat d’oportunitats. Agafar tal actor perquè ha sortit a tal pel·lícula o sèrie no és igualtat d’oportunitats.
Fer-se un lloc
Llavors què se suposa que hem de fer? Quin és el nostre espai? Sortim de les escoles amb ganes de treballar i menjar-nos el món. Però sembla que el món se’ns menja a nosaltres. Forma una companyia, demana subvencions, envia convocatòries, investiga, crea i, amb sort, després de tant d’esforç estaràs programada tres setmanes en un teatre de quaranta localitats. On amb tota la il·lusió del món aniràs a recuperar diners. Quants anys trigarem a poder fer-nos un lloc? Encara serem creadores emergents quan tinguem quaranta anys? O potser ens haurem quedat pel camí, perquè no hem pogut suportar l’immobilisme del panorama teatral i hem decidit que era prioritari pagar el lloguer i tenir un plat a taula.
Que una actriu referent com Júlia Barceló deixés el teatre diu molt del sector. Que de vegades es parli de La Calòrica com a companyia emergent diu molt del sector. Que m’hagi de dedicar a ser community manager, productora, redactora, locutora i creadora de contingut, en comptes de ser actriu o creadora, també. El problema no és buscar-se plans alternatius, sinó que sembla que el pla principal no té pràcticament cabuda. O només en té per a certs escollits que es van repartint els pocs espais que ens deixen.
Fa un temps tenia un projecte en ment que volia eliminar aquest tap generacional i permetre que deixéssim de veure’ns com a enemics que ens anem prenent la feina. Un projecte de creacions col·lectives que barregés artistes de diferents companyies i edats per treballar plegades i fer creacions intergeneracionals. Suposo que he estat tots aquests mesos massa ocupada intentant buscar-me la vida per desenvolupar-lo. Si a algun teatre públic li interessa, parlem-ne. De moment soc aquí, escrivint aquest article (el meu pla C) i preguntant-me com subsistir en aquest ecosistema que no ens vol, però que realment ens necessita. Iniciatives com el Festival Z o el Col·lectiu l’Última Merda són un inici. Esperem que aviat siguem moltes més ocupant molts més espais.