Beques, residències i eines per trencar el sostre de vidre: quines opcions tenen companyies i creadors per passar de la idea a l’espectacle? Un article d’Alba Cuenca Sánchez i Héctor Naranjo-Gàmez del col·lectiu NovaVeu.
Tapar
Moltes vegades hem sentit de la boca de generacions més grans que la nostra que no sabem el que ha estat viure durant el franquisme. És cert. Els que hem nascut als noranta o als dos mil no hem patit una època en què l’accés a la formació superior era minoritari, hi havia pocs canals des dels quals expressar-se i en què podies acabar a la presó per dir públicament el que pensaves (bé, potser aquest exemple no és el millor). Ara bé, tampoc hem viscut la Transició, un moment històric en què l’obertura arribava amb força, la renovació era desitjada i el futur era una porta oberta a l’esperança. Avui, després de dues crisis mundials i de ser la primera generació que vivim pitjor que els nostres pares, quan mirem cap endavant veiem l’augment de la desigualtat, l’aniquilació de l’estat del benestar, l’emergència climàtica i l’increment alarmant de les tendències d’ultradreta. Hi ha hagut temps millors per viure.
Professionals que ronden la quarantena han de quedar-se en el terreny de l’emergència
La cosa es complica encara més quan ens fixem en les arts escèniques, un sector petit i endogàmic en què és molt difícil entrar si no tens persones de confiança que t’hi ajudin. El 2018, Andreu Gomila es queixava en un article a El Temps de les Arts que no hi havia hagut cap creador nascut després dels vuitanta —és a dir, que en aquell moment tingués 38 anys o menys— i molt pocs de la dècada dels setanta que haguessin dirigit a les sales grans del Lliure o del Nacional. Precisament, els 38 és l’edat que tenia Fabià Puigserver quan, el 1976, va encapçalar la fundació del que avui és un dels teatres públics més importants de Catalunya, el Lliure. Ara, en canvi, la tendència majoritària és l’envelliment de les grans posicions, a vegades provocada per la cerca d’experiència en llocs similars. Per exemple, Lluís Homar, que va entrar a dirigir el TNC amb 35 anys el 1992, va posar-se al capdavant de la Compañía Nacional de Teatro Clásico amb 62, a tres de la que en aquell moment era l’edat de jubilació reglamentària. Àlex Rigola, que el 2003 va entrar al Lliure amb 34, el 2016 va dirigir els Teatros del Canal amb 47. Xavier Albertí va entrar a la direcció del Festival Grec amb 34 anys i a la del TNC amb 51. L’entrada de Juan Carlos Martel al Lliure amb 43 anys podia ser l’inici d’un canvi de tendència, si bé, després d’això, la primera dona directora d’un teatre públic de Catalunya, Carme Portaceli, ho ha estat als 62.
El problema d’aquesta situació, tal com deia Gomila, és que les persones que són en aquestes posicions acostumen, de manera conscient o inconscient, a conèixer, confraternitzar i programar aquelles amb les quals comparteixen generació, vivències i referents, cosa que provoca l’anomenat tap generacional per als que venen al darrere. Això, a la vegada, genera que els i les professionals que ronden la quarantena hagin de quedar-se en el terreny de l’emergència, privant els més joves d’aquestes posicions. Si teniu l’oportunitat de participar en jurats de convocatòries de creació expressament destinades a les companyies que comencen, segurament hi trobareu artistes que tenen diversos espectacles a les espatlles i fins i tot alguns premis de rellevància (ens ha passat). El que aquí ens preocupa no és que ho intentin, sinó que no tinguin millors opcions. Que no disposin de cap altre camí natural cap a la seva plena integració en el sector. En aquest sentit, tampoc ajuda que els premis que se’ls donen sigui en categories com “revelació” o “noves tendències”.
Emergir
Segons una de les definicions del DIEC, el verb emergir vol dir “sortir de l’obscuritat, de darrere quelcom que en tapava la vista”. En altres paraules, emergir és el que es produeix quan destapem el sistema i podem veure allò que hi ha al fons. I què és el que defineix les companyies que queden a sota? Si mirem les bases de les beques específiques per a aquest tipus d’artistes, hi trobem diverses consideracions.
Una d’aquestes ajudes és el Despertalab de la Sala Àtrium i la Nau Ivanow, que ofereix una residència “a llarg termini, oblidant-se de les presses i l’obligatorietat de resultats”, a companyies en què com a mínim el 60% dels integrants tinguin menys de 35 anys. Per la seva banda, el Festival Z de Girona, que ofereix exhibicions, residències i accés a trobades professionals, limita l’edat dels creadors que hi participen a 30 anys. I el mateix passa a les residències de centres cívics com l’Espai Jove Boca Nord de Barcelona, que posa el topall als 35. En altres casos, el terme emergent no apareix referit a l’edat sinó al nivell d’expertesa. Així passa en les residències del CC Guinardó, destinades a “companyies amateurs i artistes en vies de professionalització” i el Suport a la Creació Kinètic del CC Parc Sandaru, que busca artistes que treballin “de forma professional o semiprofessional”.
Un cas paradigmàtic és el de la Beca Odisseu del Teatre Eòlia, dotada amb 5.500 euros, les corresponents residències artístiques i tècniques i l’estrena a la sala. Entre els criteris de valoració hi ha la “participació de creadors/es emergents” i el “recorregut artístic de la companyia”. És a dir, que es busquen artistes que estiguin començant, però no del tot. La dicotomia s’entén quan veiem que es tracta d’una iniciativa privada i de petit format. Resulta paradoxal que aquests espais més fràgils són els que acabin arriscant-se més, aguantant amb ajudes públiques però sempre al llindar de l’abisme de la precarietat. I és que segurament són les grans infraestructures, especialment les públiques, les que tenen una major responsabilitat a l’hora de generar oportunitats. Ho fan? En els últims anys, el Lliure de Juan Carlos Martel ha creat els ajuts a la creació Carlota Soldevila, que poden acompanyar companyies menys conegudes per al gran públic (encara que no ho especifiquen). Al TNC de Portaceli no hi ha cap convocatòria de foment de la creació, ni jove ni gran.
Un altre apunt. Fins ara hem parlat de beques i residències destinades a la creació d’un espectacle, però també hi ha altres maneres de calçar el peu emergent a la sabata de la professionalització. Per exemple, la convocatòria d’Els malnascuts de la Sala Beckett, pensada perquè “gent de 16 a 30 anys, professional i no professional, pugui experimentar en qualsevol àmbit de les arts escèniques”. O les jornades de reflexió i formació EXIT de la Nau Ivanow i el programa de cursos Artista! Això t’incumbeix de la Fabra i Coats, que tot i que no van dirigides específicament a persones que comencen, sí que ensenyen a portar la producció d’una companyia, requisit imprescindible per emergir.
Actors i sobretot actrius es queixen de la falta d’oportunitats passada una certa edat
Escoltar
Després de dir això, tampoc volem obviar que el tap generacional és una més de les desigualtats que hi ha en el teatre i en la vida. De fet, som conscients que l’edat és una arma de doble fil en una societat en què la joventut està especialment valorada en termes estètics (d’aquí que molts actors i sobretot actrius es queixin de no tenir oportunitats passada una certa edat). Aquesta discriminació pot també ajuntar-se a totes les altres: de gènere, racial, capacitista…
Per sobre de totes, hi sobrevola l’ombra més fosca: la de la precarietat. Haver de crear després d’una jornada laboral per sobreviure. Que les poques oportunitats que hi ha s’anul·lin o es posposin per una pandèmia. Que el sou d’assajos i espectacles depengui d’un percentatge de taquilla. Que segons dades d’AISGE, només el 33% d’actors i ballarins cobressin més de 12.000 euros anuals el 2019, i que aquest percentatge baixés fins al 4% durant el 2020. Aquestes i altres qüestions afecten molts artistes de totes les edats. Les etiquetes i els equips contraris ens afebleixen si no van acompanyades del diàleg i el treball conjunt. Si ens escoltem, segur que trobem punts en comú amb els quals enfortir-nos.
