Amb l’estrena de ‘Sentimental’, versió cinematogràfica del seu primer i reeixit pas pels escenaris amb ‘Els veïns de dalt’, Cesc Gay recull una tradició que ve de molt lluny. De mites com Guimerà i Sagarra, a clàssics contemporanis com Belbel i Galceran, alguns autors teatrals catalans han vist com les seves obres s’han traduït a la pantalla. Amb el parèntesi de la dictadura, la relació entre cinema i teatre catalans ha estat una constant des de les llunyanes versions mudes de ‘Terra baixa’.

Març de 2015. Cesc Gay rematava el rodatge de Truman alhora que perdia la virginitat als escenaris, estrenant al Romea de Barcelona Els veïns de dalt. La seva primera obra de teatre fou un èxit rotund que va viatjar a la cartellera de Madrid, primer, i més enllà de l’Estat espanyol, després, amb un pas triomfal entre el sempre exigent públic de l’Argentina.

Els veïns de dalt © David Ruano

Cinc anys després el cineasta català està a punt d’estrenar Sentimental [era previst que ho fes avui, però les mesures per la pandèmia que han entrat en vigor aquest matí no ho faran possible], auto adaptació al cinema d’un text que va néixer d’una experiència personal: “La meva veïna va començar a tenir sorolloses relacions sexuals tothora, de dia i sobretot a la nit, i això va generar un debat a casa, moltes vegades enardit, sobre què fer, com afrontar-ho, com dir-ho. Puja tu, no, pujo jo… I a partir d’aquesta situació vaig començar a pensar a escriure una comèdia pura, que era una cosa que sempre havia volgut fer. Una comèdia a l’americana, com aquelles screwball comedy dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Aquelles històries de Lubitsch, de Billy Wilder, de Ben Hecht, aquelles comèdies d’Spencer Tracy i Katharine Hepburn… Pocs personatges i pocs decorats. És clar, després va arribar la fantasia i el que explica l’obra no és el que jo vaig viure”, explica Gay, fent memòria sobre la llavor de la seva nova pel·lícula.

Sentimental © Mariano Herrera

Potser menys vodevilesca, un punt més amarga, ja des del mateix canvi de nom (diu el director: “Sentimental ja era el primer títol que va tenir l’obra, i em semblava una bona idea separar d’alguna manera l’obra i la pel·li”), la història confronta dos matrimonis: un de consolidat i avorrit, d’aquells que fa anys van perdre la guspira de la passió, i l’altre més recent, obert, molt obert, descarat, quasi envejable. Quatre personatges en un únic escenari, en un joc teatral/cinematogràfic en el qual les rèpliques enginyoses i les situacions humorístiques conviuen naturalment amb un cert regust de radiografia de l’essència de la parella, a mirada punyent sobre com viure la sexualitat i el dia a dia, tan inquietant i nua de romanticisme com aquella Dos a la carretera, d’Stanley Donen.

Rutines

S’alça el teló, o s’obre el pla general. Julio i Ana, un matrimoni marcat per la rutina, està a punt de rebre la visita dels seus veïns de dalt. La idea és compartir un agradable berenar que ha de permetre trobar el moment oportú per reclamar menys soroll als convidats quan es deixen portar per la luxúria. La trobada obrirà capses tancades i farà que tots plegats es replantegin una mica les seves relacions. Comèdia desvergonyida, riures assegurats i reflexió, mirall al davant de l’espectador que l’obligarà a repensar-se, ni que sigui només una mica.

Cada projecte, cada manera d’acostar-te, de fer una traducció del teatre al cinema, són molt diferents.

Javier Cámara (en la seva quarta collaboració professional amb Cesc Gay, després de Ficció, Una pistola en cada mano i Truman) i l’actriu argentina Griselda Siciliani posen el cafè i casa seva; Belén Cuesta i Alberto San Juan són els convidats sorollosos. Quatre intèrprets que no havien format part de cap dels molts repartiments que ha tingut l’obra teatral arreu del món: “Com que l’aventura ve de tan lluny, per a mi era fonamental treballar amb actors nous, per allunyar-los dels muntatges previs i, també, perquè això obria molt el text i seguia fent-lo créixer, en permetre que cadascú aporti les seves coses”, afirma Gay. “L’Alberto, per exemple, ni tan sols havia vist l’obra, i això li va permetre un acostament més net”, afegeix. Des d’aquell primer càsting (Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas i Jordi Rico), l’obra va veure passar intèrprets de la talla de Candela Peña, Pilar Castro, Eva Hache, Diego Peretti, Xavi Mira, Andrew Tarbett…

No és la primera vegada que Cesc Gay gira el cap i apunta la mirada als escenaris per escriure una pel·lícula. Ho va fer amb Kràmpack (2000), quasi fent foc nou respecte de l’obra homònima de Jordi Sànchez. I va fer el mateix amb V.O.S. (2009), sobre l’obra de Carol López. “Aquelles adaptacions s’allunyaven de l’original, tenien més a veure amb una deconstrucció del text. Cada projecte, cada manera d’acostar-te, de fer una traducció del teatre al cinema, són molt diferents i demanen coses diferents. I aquesta és més fidel per la senzilla raó que l’havia escrit jo”, apunta. Sentimental, doncs, no és una raresa a la carrera del cineasta. I tampoc dins la llarguíssima història del cinema català: una tradició potser menys habitual del que es podria esperar, coneguda la creativitat dels nostres dramaturgs i l’activisme del públic teatral a casa nostra.

De l’escena a la pantalla

La convivència de formats ha tingut en Ventura Pons un dels més prolífics i convençuts versionadors al cinema de textos escènics: amb Actrius (1997) i amb Amic/amat (1999) adaptava Josep Maria Benet i Jornet; amb Carícies (1998), amb Morir (o no) (2000) i amb Forasters (2008) mirava cap a la creativitat de Sergi Belbel; amb Barcelona (un mapa) (2007) versionava el text de Lluïsa Cunillé.

Barcelona mapa d’ombres © Ferran Mateo

Jordi Galceran i Albert Espinosa també han vist sovint com els seus triomfs als escenaris arribaven a la pantalla. Del primer s’hi han versionat Paraules encadenades i El mètode Grönholm. Del segon, Tu vida en 65 minutos i Los Pelones (que Antonio Mercero va convertir en un èxit cinematogràfic a Planta Cuarta). Espinosa, a més, va debutar com a director de cinema amb No me pidas que te bese porque te besaré (2008), on unia l’obra del mateix títol amb El Club de les palles. El mateix procés d’autoadaptació que va seguir Jordi Sànchez (amb la col·laboració de Joel Joan) a Excuses! (2003). O Marc Crehuet amb El rei borni (2016).

Abans de la Guerra Civil alguns pioners van mirar cap als clàssics de Guimerà i Sagarra.

Si fem arqueologia audiovisual i viatgem quasi un segle en el temps, ens trobem amb un bon grapat de productores que es concentren a Barcelona. I, tot i que l’ús del català és excepcional, en aquells anys previs a la Guerra Civil vèiem com alguns pioners, com Fructuós Gelabert o Domènec Pruna, van mirar cap a clàssics teatrals com Àngel Guimerà i Josep Maria de Sagarra (de qui José Luis Garci posaria en imatges La ferida lluminosa, a mitjan anys noranta). Dada per als curiosos sobre l’obra de Guimerà: dos cineastes tan rellevants com el nord-americà Cecil B. DeMille i l’alemanya Leni Riefenstahl, cineasta oficial del nazisme, van dur al cinema, respectivament, Maria Rosa (1916) i Terra baixa(1954).

Quaranta anys de dictadura van enfosquir també el present d’una indústria cinematogràfica incipient que es va acabar centralitzant a Madrid: del poc cinema que es feia a Catalunya en destaquen les comèdies d’Iquino, els magnífics thrillers urbans (de Distrito Quinto a Apartado de correos 1001) i, posteriorment, l’experimentació de l’Escola de Barcelona. I va deixar de mirar cap a la literatura i el teatre propis amb alguna excepció, com El Baldiri de la Costa (1968), sobre l’obra de Joaquim Muntañola i al servei del gran Joan Capri.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta