Primera part del reportatge Noves cares de l’audiovisual (amb el testimoni de Pau Ferran, Júlia Molins i Pere Vallribera) dedicat a una generació d’actors i actrius lligada personalment i professionalment a les xarxes socials, que comencen a ser conscients de l’angoixa que se’n deriva. Combinen el teatre amb plataformes com Netflix i HBO. Parlen de feines precàries però tampoc han conegut cap època gaire millor que aquesta. Trampegen com poden per continuar fent el que volen: actuar. Consulta’l sencer al final de l’article.

Pau Ferran. Actor i el que pugui sortir

En Pau Ferran (Reus, 1988) s’ha desinstal·lat Instagram del mòbil. Diu que està cansat de veure les vides aparentment felices dels altres, tota aquella gent guapa que treballa incansablement, que viatja a Indonèsia amb els amics i que folla cada dia, mentre la resta de mortals mirem Netflix a casa. “Pots estar envejant la vida de les Kardashian. I tu ho saps, que no seràs mai una Kardashian. Ni tinc cap ganes de ser-ne una. I penses: què putes faig jo comparant-me amb una Kardashian?”.

En Pau no és una Kardashian però sí que sembla algú feliç. Diu que fa el que vol, i que sap que això és un privilegi. Per exemple, l’obra que va fer el passat novembre al Maldà, Una altra nit, amb Bàrbara Roig: “I ve la gent, i li agrada, i et fan crítiques, i són bones, i et preguntes: com pot ser que em passi això?”, diu.

No matarás

Probablement, això s’explica perquè porta una pila d’anys treballant. Quan en tenia 11, els pares el van apuntar a l’Escola de Teatre de Reus. “Voltàvem fent espectacles de commedia dell’arte amb la companyia”, explica. Després va moure’s cap a Barcelona per estudiar Humanitats, i quan feia tercer de carrera va fer un càsting per a Focus. “El primer curro gran, amb contracte i tal.” Va estar gairebé un any representant La doble vida d’en John al Condal, un espectacle sota la direcció de l’Àngel Llàcer i amb companys com en David Verdaguer, la Lloll Bertran i en Joan Pera.

A mi m’agrada ser a la perifèria, no tinc cap necessitat de ser al centre, però ni que sigui a la perifèria s’ha de poder viure. I en aquests moments no es pot.

I, de sobte, va arribar “un d’aquells setembres en què no tens ni feina ni classes”. Va trobar pel carrer la seva amiga Rosa, que se n’anava d’Erasmus a Lyon, i ell s’hi va afegir, sense cap planificació. Allà va estudiar a Les Subsistances, centre de creació on es va familiaritzar amb el teatre físic i amb l’escola d’Étienne Decroux (“a l’Institut del Teatre el devien conèixer, però jo en aquell moment no en sabia res”, explica). Més tard va continuar la seva aventura i formació a París. “Tots aquests laboratoires queden molt bé al currículum, però en realitat no vaig fer gaire cosa”, dispara.

De França, sense feina ni diners, va tornar a Catalunya, on va anar a parar a la fàbrica d’alegria infantil més nostrada: el Club Super3. La seva trajectòria actoral també fa una parada a la sèrie diària (Com si fos ahir) i aquest any té pendents d’estrena dues pel·lícules on ha actuat: Seis días corrientes, de Neus Ballús, i No matarás, de David Victori. “Però en papers molt petits”, s’afanya a apuntar.

En un any molt bo he pogut cobrar 2.000 euros al mes, però en un de dolent n’he facturat 12.000 anuals.

A l’altra cara de la mateixa moneda hi ha, com en la majoria de casos, una persona que compagina l’escenari amb múltiples feines. Al FITT, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, porta temes de producció i de suport a la internacionalització. Als matins fa d’animador del públic al programa Planta Baixa, de TV3. Diu que quan té feina d’actor, la fa i la gaudeix, i que, quan no en té, fa altres coses. “He anat treballant sempre, d’actor o del que sigui, perquè tinc unes despeses. Durant èpoques he viscut d’això bé o molt bé, i en d’altres no tant. És el que hi ha i no em preocupa.”

Parlem de diners concrets, aquesta cosa que passa tan poc, que s’amaga com si fos una vergonya i que hauríem de començar a visibilitzar: “En un any molt bo he pogut cobrar 2.000 euros al mes, però en un de dolent n’he facturat 12.000 anuals”, diu. El que sí que sembla amoïnar-lo és la romantització d’aquesta precarietat, que és real, palpable. “A mi m’agrada ser a la perifèria, no tinc cap necessitat de ser al centre, però ni que sigui a la perifèria s’ha de poder viure. I en aquests moments no es pot. Això és una putada. Pel que fa a ser conegut, ni m’importa ni hi tinc cap interès.”

També xerrem de context. Del 0,7% del pressupost de cultura, de la nova direcció del Lliure, de l’anterior Teatre Lliure de Lluís Pasqual, d’unes subvencions que són, segons ell, com “la pedra filosofal”. Se’n parla molt, però ben poca gent les ha vist.

Del Lliure sota la direcció de Juan Carlos Martel opina que de moment ja ha fet una programació “que s’allunya una mica de l’homogeneïtat a què estàvem acostumats fins ara”. De l’anterior director i dels problemes comuns del teatre a Catalunya en parla amb profunditat. Opina que hi ha cultura i una forma de fer que va molt més enllà del cas Pasqual i que ell vindria a ser “la tos d’una grip que és a molts altres llocs”. Explica que l’accés a certs cercles és molt complicat i que vivim en un ambient on hi ha molt nepotisme. “Tothom treballa amb la mateixa gent… Però és que a mi també em passa! Quan faig obres de teatre les vull fer amb els meus amics, amb la gent que em cau bé, i per tant les faig amb ells.” La diferència crucial, clar, està entre el que és públic i el que és privat.

I per continuar en l’àmbit privat, i alhora per deixar de llepar-nos les ferides, parlem d’allò que li agradaria fer realment, en un escenari ideal, deslligat de cap condicionant: “Vull fer el que ja faig ara, però amb mitjans reals. I per ‘mitjans reals’ no em refereixo només a cobrar un sou digne –que també–, sinó a poder investigar amb més de tres focus, amb opcions de vestuari, no haver de pensar en aquella camisa que tinc de quan es van casar els meus pares. I també el que m’agradaria és que això que jo produeixi pugui rodar durant temps pel món. Això m’encantaria.” Mentrestant, prepara un espectacle sobre el poeta Gabriel Ferrater que [abans del Coronavirus]tenia previst estrenar el setembre de 2020.

Pau Ferran té un parell de “papers molt petits” en dos llargs que s’estrenaran aviat. Per una banda, Sis dies corrents, de Neus Ballús, la multipremiada directora del documental La plaga, que ara ens presenta un film de ficció en què un curiós equip de lampistes tracta amb una col·lecció d’excèntrics clients. Per una altra, també el veurem a No matarás, de David Victori, director d’El pacto, que ara ens presenta un thriller protagonitzat per Mario Casas que ha estat íntegrament rodat a Barcelona.

 

També t’interessarà:

Noves cares de l’audiovisual: Júlia Molins

Noves cares de l’audiovisual: Pere Vallribera

Compartir.

Sobre l’autor

Periodista cultural

Deixa una resposta