Be normal, be ‘queer’

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +

L’HAU (Hebbel am Ufer) ha llançat per al seu pròxim festival una convocatòria oberta als creadors berlinesos perquè li facin arribar un manifest –n’elegiran 25 per a la seva lectura pública– sobre el passat, present i futur de la cultura queer.

Un teatre públic i de referència que col·loca un dels debats socials més vius i revolucionaris de l’actualitat al cor del seu discurs artístic. Una iniciativa inspirada, entre d’altres, en aquesta frase de l’activista i pensador nord-americà d’origen cubà José Esteban Muñoz: “El posicionament queer és bàsicament el rebuig de la realitat present i la insistència en un altre món possible.” Un qüestionament frontal i polític de l’hegemonia cultural heteropatriarcal i que en molts sentits transcendeix la lluita vigent i necessària –com evidencien els titulars diaris– dels col·lectius LGBTI.

Allò interessant de la iniciativa de l’HAU és el subjecte que la impulsa: una institució que forma part i s’alimenta del sistema. Al moviment queer no li falta qui n’escrigui i el defensi als escenaris, però solen ser veus individuals (Kev Perry, Philip Dawkins, Alok Vaid-Menon, Taylor Mac, Travis Alabanza) o col·lectius (Raze o Outburst Queer Art Festival al Regne Unit, Ricci/Forte a Itàlia) que actuen des d’aquell marge –més o menys ampli– que la centralitat hegemònica permet perquè les minories que assumeix es desfoguin sense posar en dubte la seva “normalitat”. Aquell reducte contestatari i subversiu que explica l’existència durant 25 anys del festival Garofano Verde a Roma. Un gueto de diversitat en una Itàlia que continua sense resoldre els seus exabruptes homòfobs. En aquest mateix sentit s’han d’entendre també les paraules de Megan Carney, directora de l’About Face Theatre de Chicago: “Concebo la cultura queer com un nou capítol de les reivindicacions LGBTI, una via per alterar, reimaginar i alliberar els nostres cossos i ments. Necessitem més històries que revelin els matisos de les nostres identitats i desitjos.”

Al moviment ‘queer’ no li falta qui escrigui sobre ell i el defensi als escenaris, però solen ser veus individuals

Una resposta a aquesta aspiració seria un projecte com MDLSX del col·lectiu italià Motus i que vam poder veure i aplaudir al Grec 2016. Una performance de Silvia Calderoni amb una dramatúrgia inspirada en el Manifest contrasexual de Paul B. Preciado. Una alternativa igual de disruptiva és Trans-Art Cabaret, un projecte impulsat pels activistes Pol Galofré i Miquel Missé. I per descomptat, el combat artístic abanderat per Les Impuxibles.

La qüestió –per tornar a la idea que batega en la iniciativa de l’HAU– és com viatjar del marge al centre i col·locar la il·limitada diversitat de l’ésser humà i la seva manera de presentar-se i estar davant els altres en el context d’una nova normalitat. El camí a recórrer és llarg, però mentrestant convé destacar gestos personals que poden passar desapercebuts, com l’existència d’una diva com Miss Knife. O el que és el mateix, Monsieur Olivier Py, director del Festival d’Avinyó. També al TNC s’ha deixat veure l’enorme semblança de la directora d’orquestra Wanda Pitrowska amb el seu actual responsable, Xavier Albertí.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta