Primer salt en el temps: 12 de setembre de l’any 1938. Margarida Xirgu –una de les protagonistes del nou número d’Entreacte en el 50è aniversari de la seva mort– representa al Teatro Ateneo de Buenos Aires l’obra Maria Rosa, d’Àngel Guimerà, a benefici dels nens refugiats catalans. L’actriu s’havia vist sorpresa per l’esclat de la Guerra Civil mentre treballava a Amèrica, exili forçat des d’on ja no tornaria en vida. Margarida Xirgu tenia aleshores cinquanta anys acabats de fer i, malgrat la seva delicada salut, en la dècada següent desenvoluparia una esgotadora activitat, amb la fundació de la seva pròpia escola d’art dramàtic i gires freqüents que la van portar des de Xile fins a l’Havana. Amb mig segle d’experiència acumulada, la Xirgu va escriure per aquella època algunes destacades pàgines de la seva llegenda.

Portada de l’Entreacte 206.

El nou número d’Entreacte que acaba de sortir va d’actrius, i tracta precisament del que passa quan les actrius arriben a una certa edat. Trobareu les xifres als articles que hi publiquem, estadístiques que revelen clarament un problema d’invisibilitat social de la dona no jove. Sèries, pel·lícules, obres de text contemporànies i sobretot de repertori, en totes hi costa trobar papers protagonistes o d’entitat –més enllà del rol de mare abnegada– per a dones en la franja d’edat dels cinquanta. El teatre i l’audiovisual representen la punta de l’iceberg d’una societat estancada gairebé sempre en una imatge blanca, masculina, heterosexual i jove, sempre jove. La responsabilitat és fer el canvi a través d’aquesta posició preeminent, perquè la funció del teatre i del cinema també implica representar el que som i el que volem ser.

 

El sostre de vidre no és exclusiu de les actrius, està present a totes les capes de la societat”

Un altre salt: 10 de febrer de 1999. Anna Lizaran estrena el muntatge Tot esperant Godot al Lliure. La seva interpretació del paper de Vladimir, escrit per a un home, va ser una de les més celebrades de la seva carrera. Tenia aleshores cinquanta-quatre anys i no seria l’última vegada que acudia al repertori masculí per trobar papers a la seva mida, com han fet de vegades altres grans intèrprets. El repte per a altres actrius, però, ja no és trobar el paper adequat, sinó simplement seguir endavant quan existeixen fronteres molt arrelades a l’imaginari social. Aquest sostre de vidre no és exclusiu de les actrius –també en aquest número tractarem el cas de les dones productores–, està present a totes les capes de la societat: consells d’administració de grans empreses, universitats, partits polítics… Obrim el debat, atents al paper i a les vostres pantalles.

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta