Màrius Serra reflexiona sobre el reptes d’escriure teatre.
Aprofitant el doble sentit del mot funció, es podria representar gràficament la història recent del nostre teatre posant els últims quaranta anys a l’eix d’abscisses i en el d’ordenades la quantitat anual d’obres representades de l’anomenat teatre de text. La corba faria panxa. A primers dels vuitanta l’única producció conscient de textos teatrals nous la feien autors com Benet i Jornet, entre (pocs) d’altres, i els traductors.
La revifalla posterior de la figura del dramaturg coincideix amb canvis sociolingüístics molt transcendents. La societat catalana actual s’assembla poc a la dels anys setanta. El català conviu amb moltes més llengües i el seu ús també s’ha segmentat, de manera que té usuaris en graus de competència molt diversos (entre poc i massa). A més, vivim immersos en una paradoxa sagnant: el registre formal és el gran baluard de la qualitat lingüística però alhora recula arreu davant el prestigi creixent del to informal, i el registre informal està molt interferit pel castellà, fins al punt que ja es parla documentadament de catanyol i podríem admetre sense embuts que la majoria de solucions col·loquials orals (estic molt liada, quin subidon) són directament en castellà.
Davant d’aquesta realitat el dramaturg que situa una obra en el món contemporani viu en el dilema naturalista del traductor: ser literal o buscar solucions alternatives que s’adeqüin a la normativa (la qual també intenta adaptar-se al dia a dia, críticament, amb totes les tensions que qualsevol canvi comporta). Ara mateix, després d’uns anys de tendència acrítica a l’astracanada lingüística, em fa l’efecte que hi ha més consciència de la importància de buscar solucions que apostin per una llengua genuïna. No és senzill, però crec que el camí l’han de marcar les traduccions, que desactiven la mímesi directa. Perquè en el fons, escriure sempre és traduir.
