Els directors de Mostra Igualada i El Més Petit de Tots conversen sobre la idiosincràsia de programar per a infants, joves i famílies

Ramon Giné

(Juneda, 1975), actor, productor i gestor cultural. Des del 2013 dirigeix el projecte social Juneda InCursió i, des del 2016, és tècnic de Cultura, Joventut i Festes de l’Ajuntament de Juneda, responsable de la programació del Teatre Foment. El passat mes de juny va agafar les regnes de la direcció artística de la Mostra Igualada-Fira d’espectacles infantils i juvenils.

Eulàlia Ribera

(Sabadell, 1962), gestora cultural. Directora, des dels seus inicis, de LaSala de Sabadell i del festival internacional El Més Petit de Tots, especialitzats en arts escèniques per a la primera infància (0-5 anys). Des del 2018 també és presidenta a Espanya de l’Associació de Teatre per a la Infància i la Joventut (ASSITEJ).

 

Ramon Giné

Ramon Giné: Estic donant voltes a això d’etiquetar edats o franges d’edat.

Eulàlia Ribera: No és tan etiquetar com… No és el mateix un nen que té 2 anyets i és la primera vegada que va al teatre que un que en té 7. Els ritmes són diferents. Potser un espectacle pot servir per a més edats, però la manera d’arribar-hi és diferent i, per tant, els hem d’acompanyar de manera diferent. També depèn de la proposta artística.

RG: És això. És per aquí que em trontollen moltes coses.

ER: Amb El Més Petit de Tots veig espectacles que estan en la franja dels més menuts (de 0 a 3, de 0 a 5 anys) i gaudeixo moltíssim. Sobretot són de petit format, no en un pati de butaques on tot queda més diluït. Hem de saber cuidar tot el que envolta la proposta.

RG: Totalment. És clar que hi ha d’haver una edat recomanada per facilitar, a nivell familiar, si aquell espectacle és per al teu fill o filla… Ara estem perdent els nens de 8-9 anys. És molt difícil arrossegar-los al teatre.

“Més que canviar l’hàbit de la persona, el canviem nosaltres com a programadors. Saber on volem portar la gent.Ramon Giné

ER: És difícil perquè els estem emmarcant en un espai en què ja no se senten identificats. En el moment que tu canvies això… Per exemple, a LaSala programem per +8 a les 20 h, amb la qual cosa ja no hi ha cap element de nen petit al vestíbul. El decorem i condicionem perquè els nens i els pares i mares que els acompanyen se sentin còmodes, amb una altra dinàmica.

RG: Et funciona?

ER: Sí, estic molt contenta.

RG: Jo ho he engegat aquest any a Juneda i m’està costant arrencar…

ER: Arrencar sempre és difícil.

RG: …que la gent canviï el xip. També ho faig dissabte a les 20 h. És canviar el filtre de l’horari perquè no et vinguin cotxets. Si no, a vegades, encara que tu recomanis l’espectacle per unes edats, hi ha l’hàbit d’anar al teatre gairebé sense mirar res. Que està molt bé també, perquè tenen l’hàbit adquirit! Per tant, més que canviar l’hàbit de la persona, el canviem nosaltres com a programadors. Saber on volem portar la gent i on volem deixar-la de portar.

ER: A veure, evidentment no tenim el mateix públic que quan ho fem per a nens més petits. Són molts anys… i el +8 no se sent representat dins el que avui s’entén per teatre familiar.

RG: Correcte.

ER: Una cosa és el que entén el professional i una altra el que entén el públic. És una aposta de gota malaia. No tenim cap altra solució.

RG: Quan vas començar?

ER: L’any passat. Tenim tres franges: de 0 a 5 anys els diumenges a les 12 h, de 2 a 8 els diumenges a les 18 h i +8 els dissabtes a les 20 h. La franja +8 és “tots públics” de veritat, és a dir, que tant pot venir un jove de 14 com un avi de 90.

“Què és el teatre familiar? Una família també pot ser uns nois de 17 i 18 anys amb els seus pares.Eulàlia Ribera

RG: Aquesta és la clau. A Juneda, on programo tant familiar com joves o adults, l’espectador adult se sent exclòs el dissabte a les 20 h. Diuen: “No, no, és que això és per a nens”, i realment és per a tots públics!

Eulàlia Ribera

ER: És clar, perquè “tots públics” també pot ser un conte per a nens de 2 a 6 anys, que a un de 10 li sobrarà. Hem barrejat les paraules d’una manera que ens estan portant a moltes confusions. Parlem de tots públics i de teatre familiar. Bé, què és el teatre familiar? Una família també pot ser uns nois de 17 i 18 anys amb els seus pares, no? Llavors estarien dins una franja de joves en un àmbit familiar, perquè ho comparteixen en forma de família. No tot és teatre per a tots públics, perquè depèn de quin espectacle, un nen molt petit no tindrà els referents que estan posats damunt l’escena per poder-lo seguir correctament. Et diuen allò de “hi ha moltes capes”. Sí, però en alguns casos hi ha unes capes que un nen de 5 anys no pot seguir. Per molt bona proposta artística que sigui.

RG: Aquí, veus, ara que amb la Mostra estic amb 700 espectacles al cap, se m’obre la finestra dels dubtes. Hi ha companyies que etiqueten per a +15 i penses: potser no per a 5 anys, però…

ER: La franja dels 2 als 18 anys té un recorregut molt llarg. Hi ha una cosa molt clara: com a programador d’un espai tu coneixes el teu públic i potser pots discrepar del que diu la companyia.

RG: A nivell de sala, sí. Però a nivell de fira –que no soc programador, sinó que mostro espectacles per a programadors– és on trobo encotillades les franges.

ER: També són diferents les funcions escolars i les familiars, sobretot amb els més petits. En les primeres hi ha molt pocs adults i molts nens petits. Per tant, quan un nen s’emociona o s’espanta necessita abraçar, controlar el seu punt de referència –que és l’adult que l’acompanya–, i després tornar a entrar a l’espectacle. Això amb l’escola és molt més difícil.

RG: La clau és compartir. Ara també parlo com a pare. M’enduc molt els meus fills al teatre, i el sol fet de veure un espectacle junts crea un vincle interessant. A més de la temàtica, del m’ha fet riure o entristit, això t’ho emportes cap a casa.

ER: És un moment d’emoció que tant el nen com l’adult descobreixen alhora. Aquesta és la gran màgia. Ningú està ensenyant res a l’altre. És un moment d’enriquir-se i créixer junts. Molt sovint ens trobem que els nens han vingut amb l’escola i després porten els seus pares al teatre perquè l’espectacle els ha agradat i volen compartir l’experiència.

RG: Això també passa amb joves. He fet passis per instituts i en repetir-lo a la nit han vingut els pares. “Mira, vinc perquè el meu fill m’ha dit que vingui al teatre!”. Això en joves és…

ER: Un gustàs, no? El gran regal.

RG: Que després els xavals de 16 anys no volen sentir-se envoltats d’adults, volen anar amb la seva comunitat… Com a programadors és un repte, eh!

ER: Sí. Fins fa molt poc hi havia molt poca gent que treballés realment els públics. Una cosa és fer una programació, i l’altra treballar els públics.

 

Aquest article forma part del Dossier Teatre Familiar, el tema especial de l’Entreacte 207. També t’interessarà:

El teatre familiar es reivindica com el que és: professional

Colar l’art a les escoles

Jordi Palet, dramaturg: “Hi ha un nínxol de mercat”

Una espècie estranya

Compartir.

Sobre l’autor

Periodista especialitzada en arts escèniques. "Il faut tout dire. La première des libertés est la liberté de tout dire"

Deixa una resposta