Parlem amb el director i dramaturg Jordi Palet especialitzat en teatre familiar. L’entrevista forma part del Dossier #TeatreFamiliar, tema central de l’Entreacte 207
Treballes per encàrrec?
Les obres de creació des de zero només les faig amb Farrés brothers i cia, perquè en soc soci (sóc la cia). La resta són encàrrecs a partir d’inputs de les companyies. A vegades em proposen adaptar un conte o tractar un tema en concret o també faig la dramatúrgia sense partir d’un text, sinó d’imatges o moviment, com la dansa.
T’acoten les edats?
Soc poc partidari de marcar les edats abans de fer l’espectacle, però algun cop sí que et diuen que ha de ser per a nens molt petits i et col·loques en un lloc perquè l’argument sigui més simple o incorpori més elements de suport visual. Però m’agrada decidir-ho després, així el text va pel seu compte. Potser volies fer-ho per a nens i et surt per més grans.
El teatre familiar beu molt dels contes populars. Se n’adapten molts!
El conte és un material de base que sempre s’ha revisitat. En cada època ha tingut mirades diferents i això el fa interessant. El que passa és que moltes vegades els nens i nenes no veuen el conte original, i ja no se sap quin és! Ja no s’explica que la mare de la Ventafocs, quan el príncep emprova les sabates a les noies del regne, talla els talons i els dits de les seves filles perquè els càpiga la sabata (i, tot així, no els va bé). Hi ha versions i versions, i perversions.
Es diu que actualment es conrea poc la creació original.
No hi estic d’acord. Hi ha companyies que fan espectacles de creació des de zero com La Baldufa amb el text original Mon pare és un ogre (encara que l’ogre també és una figura de conte) o Xirriquiteula amb Laika, o els espectacles del Teatre Mòbil, que són xifladures i parteixen del joc escènic.
Els títols coneguts (com els dels contes) venen més…
Depèn dels programadors de cada lloc, de com eduquis els espectadors. Si només els dones això només voldran veure això. Però hi ha altres llocs que programen altres coses que no tan sols són títols coneguts i també omplen. És veritat que amb El silenci d’Hamelin dels Farrés brothers i cia hem tingut teatres plens o amb 30 persones. Reconec que és un risc. Però bé, pots fer que tot sigui sempre igual o es poden anar canviant les coses.
Ara els nens se senten grans i defugen els estereotips de la infantesa.
Dependre tant dels títols dels contes també està empetitint les edats del públic. A un nen d’entre 3 i 6 anys li pot semblar bé anar a veure La Caputxeta Vermella o El flautista d’Hamelin, però a un de més gran el títol del conte ja el remet a un tema infantil. Ara els nens se senten grans i defugen els estereotips de la infantesa.
Hi ha tota una franja d’edat que s’està perdent. Dels 7 o 8 anys fins als 12 o 13. No tenen productes per a ells, o potser sí, però no els programen. Ja no es tracta de teatre infantil, perquè no hi van, però tampoc és per a joves… Fins ara la franja dels joves –dels 13 o 14 anys fins als 18– era on hi havia el buit, i ara sí que es van fent. Després ja ve la d’adults.
Es pot parlar de tot a un infant?
Abans de tenir un fill ho tenia molt clar. Ara com a pare soc més… tinc més respecte. En teoria sí, és claríssim, però a la pràctica… Sempre que puc vaig a veure l’espectacle abans d’anar-hi amb el meu fill. També al cinema. No és tant pel tema, sinó pel ritme. En alguna ocasió ho he trobat excessivament trepidant. El col·locava en un estat d’ansietat molt física, si s’ho pot estalviar millor. Per exemple, a Buscando a Dory hi ha una persecució que gairebé és d’atac de cor. En acabar va respirar! O Mascotas. Són molt dures a nivell de llenguatge.
A un nen li pots destrossar el cor una estona, però de seguida li has de posar ‘celo’.
Suzanne Lebeau té una màxima sobre l’esperança. A un nen li pots parlar de tot sempre que li donis esperança. És molt diferent una obra o pel·lícula infantil d’una per a adults. Que pot ser nihilista, de tant en tant pot passar-hi alguna cosa que et destrossi el cor. A un nen li pots fer aguantar una estona, però de seguida li has de posar celo perquè se’l pugui tornar a construir. Això és així perquè un nen viu molt la ficció. Així com quan juga, juga de veritat, quan va al teatre, o al cine o li expliques un conte, la identificació és total, i si no li dones eines per desenganxar-se, per prendre distància, no ho pot fer. Al meu fill li agrada molt excavar, però quan li dic ves a jugar… per a ell no ho és, ell està fent de veritat excavacions perquè vol trobar un jaciment arqueològic.
Has escrit alguna obra per adults, però sobretot t’has dedicat a l’infantil. Com és?
Per a adults, que hagin vist la llum, he fet Equilibristes, dels Farrés, i direccions que no he escrit jo o que són amateurs. També tinc moltes coses al calaix.
Sí, sobretot he fet dramatúrgia per a infantil i familiar. És per voluntat. En realitat no hi veig tanta diferència… És un univers on em sento còmode, tant quan escric com quan dibuixo. Et permet fer ús d’uns codis que normalment en adults o no funcionen o no tindrien sortida.
Quins codis són?
De fet ho pots fer tot amb adults, però col·locar-me en el punt de vista d’un nen em permet mirar el món d’una manera més simple, primària, amb alguna cosa més connectada, no tan intel·lectual, sinó més vivencial. Des de la ment de l’adult seria titllat de naïf, d’ingenu fins i tot. Potser ho soc, no ho sé. Des de molt abans de tenir el meu fill, des de sempre, fins i tot quan estudiava belles arts, l’entorn del món infantil m’ha fet sentir molt còmode. És quelcom de la mirada, com que encara hi ha possibilitat de sorprendre’s.
Aquest tipus de produccions juguen molt amb les capes de lectura per atrapar també els més grans.
Si fos tan radical com Lebeau diria que només m’adreço als nens. En lloc de tenir les interferències dels adults, pares, mestres, programadors, etc., ella va decidir adreçar-se només als nens i nenes. En canvi, nosaltres necessitem també la part de supervivència. No hem de ser condescendents, però sí comptar que hi ha adults que també veuen l’espectacle. Ho pots fer amb un guinyo humorístic o aportant una informació que el nen, si no la té, no passa res. L’únic és que no el pots descuidar. Algun espectacle infantil acaba sent una acumulació de picades d’ullet que fan desconnectar el nen perquè la brometa només és per als pares. Tothom s’ha de sentir inclòs, és una experiència per compartir.
Hi ha companyies que es fan elles mateixes la figura del dramaturg. També és lícit. Poden permetre-s’ho?
Et sents ben considerat com a dramaturg?
Em sento molt orgullós de poder viure d’això. No m’hauria pensat mai que pogués ser el meu ofici. Més igual si no hi ha star system. El reconeixement també és que els espectacles funcionin.
Es pot prescindir del dramaturg?
Hi ha companyies que es fan elles mateixes la figura del dramaturg. També és lícit. Poden permetre’s no tenir aquesta figura? O són hàbils o coixeja clarament. En adults no s’ho plantejarien.
Faig classes d’interpretació de titelles i teatre visual a l’Institut del Teatre i sempre dic als alumnes que fan Direcció i Dramatúrgia que hi ha un nínxol de mercat. Hi ha feina com a dramaturg. De tant en tant algú fa alguna cosa, però és clar, en acabar tothom vol sortir per la porta gran…
Els caixets no són els mateixos…
És una queixa eterna. La reivindicació cansa. Afegir, o no, una persona a la fitxa artística depèn del pressupost. Ningú prescindeix de l’escenografia ni de la música, però de la dramatúrgia sovint sí. Tothom s’hi atreveix. Per a mi és fonamental. La clau no és tant quina història expliques, sinó com l’expliques.
El familiar és un sector que, tot i tenir molta visibilitat, és alhora molt ocult. Ja es dona per fet i no és tant el tema de l’star system o sortir a la televisió, sinó que molts cops, des de la mateixa professió, s’ignora. Des de l’IT era com si no existís aquest àmbit del teatre. No sé si s’han de donar classes específiques, però com a mínim reconèixer que existeix. Ara se’n comença a parlar. Ja és alguna cosa més que allò de “segona fila”. Tampoc hi ha tan intrusisme… Ara moltes companyies que han sortit de l’especialitat d’interpretació decideixen dedicar-se al teatre infantil; de les altres especialitats, no tant.
