Foto: Felipe Mena

La precarietat laboral amenaça el sector.

Viure del teatre sempre ha estat una equació complicada. Però ara, amb la crisi econòmica de llarga durada, s’està convertint en un repte difícil de superar. La professió exigeix canvis estructurals tant pel que fa als impostos aplicables com a la gestió de les subvencions. Mentrestant, tothom esmola l’enginy per mirar de sortir-se’n.   

Precarització extrema, amateurització creixent, canvi de paradigma, pessimisme, por del futur… Resulta inevitable que aquests conceptes apareguin en qualsevol conversa sobre la situació actual del teatre a casa nostra. No són exclusius de la professió teatral, també es poden aplicar a altres àmbits (el periodisme, sense anar més lluny), però sembla que, pel que fa a les arts escèniques, l’acarnissament és més que notable. Aquesta professió sempre hagut de batallar amb condicions precàries, explica l’actor Àlex Casanovas, president de l’AADPC; però ara, més que mai. Un exemple del trist revival econòmic que pateix el sector és el retorn a remuneracions i a condicions laborals que eren vigents fa trenta anys. El 1985, quan vaig començar i treballava amb La Trepa, cobrava 15.000 pessetes per bolo, que serien 90 euros d’ara. En aquests moments se sol pagar aquesta tarifa, que inclou la remuneració pels assajos. O sigui, que es cobra menys, afegeix Casanovas. 

 

Com s’ha arribat fins aquí?

Hi ha una suma de factors que han conduït fins al cataclisme actual. La fitxa doble que obre aquest dòmino és l’esclat de la crisi econòmica, l’excusa perfecta que ha utilitzat el Govern central per augmentar l’IVA que s’aplica al món de l’espectacle (que ha passat del 8 al 21%). A tot això cal afegir-hi la retallada del pressupost públic destinat a iniciatives artístiques, els retards de l’Administració a l’hora de pagar els ajuts econòmics a les companyies i la reducció del poder adquisitiu de la societat que hauria d’omplir les sales. Les conseqüències han estat dràstiques reduccions de plantilla i la precarització de les condicions laborals.

Un altre gran ingrés per a les companyies eren els bolos arreu de la geografia catalana, explica l’actor Pep Cruz, però ara això també s’ha reduït molt perquè els ajuntaments han retallat la partida de cultura i es contracta molt poc. Quan els ajuntaments proposen d’anar a taquilla la majoria de companyies no ho poden assumir, perquè és un risc massa gran. També hi ha la qüestió del preu de l’entrada. Per a Víctor Álvaro, director artístic de l’Almeria Teatre, caldria replantejar-se la manera de funcionar: El problema és la suma de: 21% d’IVA, comissió de venda, percentatge per a l’SGAE i descomptes varis. En un preu d’entrada que ja és baix, aplicar-hi tot això és insostenible. No queda pràcticament res.

El resultat de tot plegat és el desmantellament de la professió, com diu Cruz. El cert és que només fent teatre no s’ha pogut viure mai, apunta, i que els professionals ho combinaven amb la televisió, el cinema, la docència… Però tot això també ha caigut.

 

L’anomenat “cas Llibert” no és l’únic

El que ja es coneix com a “cas Llibert” ha acabat per fer saltar totes les alarmes. Amb crítiques excel·lents, el premi de la crítica Serra d’Or 2014 i una més que acceptable ràtio d’espectadors per funció (tant a l’Almeria Teatre com a la Biblioteca de Catalunya), l’espectacle Llibert –creat i interpretat per Gemma Brió i dirigit per Norbert Martínez– ha plegat veles. Brió creu que potser se n’ha fet un gra massa etiquetant el seu problema com a “cas”, perquè no és l’únic, ni de bon tros. Tot va venir perquè Marcos Ordóñez ens va preguntar a través de Facebook els motius pels quals no prorrogàvem i això va encendre una espurna que ha encès el debat. Però hi ha moltes companyies que es troben com nosaltres, explica. I a la xarxa social els artífexs de l’espectacle responien així: Ens hem proposat que tornarem a fer Llibert si podem cobrar… cobrar per viure… quina decisió més agosarada, oi?

Brió no té cap queixa del tracte rebut tant a l’estada a l’Almeria com a la Biblioteca de Catalunya pel que fa als percentatges de taquilla, que han estat els habituals. Però els números no surten. Cada una de les actrius haurem cobrat, en total, 1.400 euros bruts… El director i la resta de l’equip, escenògraf, disseny de vestuari, llums, so, fotografia, etc. n’hauran cobrat 248 bruts, i això gràcies a 117 micromecenes de Verkami, afirma. Per a Brió el gran tema són les subvencions. Qui subvenciona el teatre? La gent que el fa. Les institucions, no, assegura. I afegeix: El cost per espectador és més alt que els 23 euros que pot valer una entrada. Si volem que existeixi aquest tipus de teatre s’ha de subvencionar.

 

Canviar la política de subvencions

Brió creu que un dels grans riscos del sector és l’amateurització, ja que la gent ha de fer altres feines per subsistir. Però compaginar una feina de 9 a 5 amb assajos o representacions de teatre crema molt, diu. Per a ella és cabdal que es revisi la política de subvencions, que aquestes arribin a espectacles que siguin d’interès i que arribin a temps (perquè les companyies no hagin d’avançar els diners). No es pot viure així eternament, cal fer alguna cosa, conclou.

La revisió de les polítiques de subvenció és un factor important per a Pep Cruz, però ell aposta, a més, per campanyes institucionals que incentivin l’assistència al teatre, per revisar el percentatge dels drets d’autor a les sales petites, per fer més pressió per aconseguir que baixi l’IVA cultural… No hi ha gaire mobilització, i sí, molta resignació. Suposo que hi ha por que si s’aixeca la veu et posin en alguna llista negra, però jo ja fa molts anys que sóc a la professió i no vull callar…, diu.  Per la seva banda, Àlex Casanovas creu que el sector ja ha fet molts esforços i no se’n poden demanar més: els preus de les entrades s’han adaptat i s’han congelat sous.

Un apunt important és la percepció que el públic té de la cultura. Per a Víctor Álvaro, encara se la veu com un luxe, quan és una necessitat. I, a més, els mitjans de comunicació no la tracten com cal. Potser hauríem de veure una estrena teatral obrint un telenotícies, com sí que passa amb els esports…. També creu que l’augment de l’IVA ha fet un mal psicològic, perquè tot i que moltes sales l’han assumit i no l’han reflectit en el preu, s’ha creat un efecte dissuasiu en el públic.

 
© Max Segura 

 

Taquilla inversa i teatre a domicili

Davant d’una crisi de llarga durada, la professió teatral ha posat l’enginy a treballar i han sorgit iniciatives com la taquilla inversa (en què el públic paga després de veure l’espectacle) o les representacions teatrals en domicilis particulars, entre altres. Un dels espectacles que ha utilitzat darrerament el sistema de la taquilla inversa  és Pulmons, protagonitzat per Carlota Olcina i Pau Roca, que s’ha fet a la Sala Beckett. Per a Roca, també productor de l’obra, la taquilla inversa va més enllà de “passar la gorra”: Té a veure amb la pedagogia. Al públic li donem
elements perquè pugui fer una valoració del que ha costat muntar l’espectacle a través d’un dossier que pot consultar abans de veure’l. Així pot prendre una decisió responsable
. No els ha anat malament. Si es compara la mitjana que acostuma a fer la sala, que es mou entre els 10 o 12 euros per espectador, ells n’han aconseguit entre 13,50 i 13,70 euros. Però més enllà de guanys, Roca té clar que la taquilla inversa ha fet una sacsejada a la professió i es mostra orgullós d’un sistema que li sembla millor que el clàssic, perquè guanyem més diners i defugim el tema dels descomptes en les entrades, que em semblen moralment reprovables.

L’actriu i escriptora Estel Solé qualifica la producció del seu espectacle Animals de companyia com a ultra low cost. Tot i així, li va resultar impossible aconseguir una sala que l’acollís i va sorgir la idea: representar-lo en cases particulars. El boca-orella ha funcionat i en sis mesos el muntatge ha visitat més de 60 llars. Anant nosaltres a les cases eliminem l’intermediari, explica. Després, el públic fa un donatiu. Ens surt més a compte fer-ho en cases que en un teatre. És estranyíssim tot això!, manifesta.

 
Animals de Companyia

 

Compaginar feina i passió

Cada dia, de 8 a 15 hores, i també una tarda a la setmana, l’actriu Núria Florensa treballa en una empresa que organitza esdeveniments per a directius. Acabada la jornada laboral, la resta del dia és per al teatre. Tinc sort perquè compto amb el suport de la meva cap i gaudeixo d’una certa flexibilitat, ja que, de vegades, he de demanar festa, comenta. En el currículum de Florensa hi destaca Estàs mort o què?, una peça curta de teatre escrita i interpretada per ella, amb direcció de Màrius Hernández i amb la col·laboració de l’actor Edgar Manjarrés. També cal destacar la sèrie Mariel, de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, en què feia de protagonista.

Fer dues feines desgasta molt. No vull treballar d’administrativa tota la vida, però ara he de resistir, diu. Gaudir d’una certa seguretat econòmica té, però, algun avantatge pel que fa a poder triar les feines com a actriu i, a més, sempre hi ha temps per continuar formant-se. Estic en una carrera de fons, assegura.

 

Teatre en temps difícils

Notes per a futures accions

El 21 de juliol passat, l’AADPC va inaugurar una nova línia d’activitats, les AccionsENTREACTE, amb una taula rodona en què Pep Cruz, Arnau Marín, Iván Morales, Mingo Ràfols i Estel Solé van perfilar a grans trets el present i el futur de la professió, sacsejada com tantes altres per la crisi econòmica. El nostre propòsit no era altre que fer d’altaveu de les queixes i els suggeriments dels intèrprets i estimular un debat que pugui conduir a solucions.


Carme Tierz (moderadora), Arnau Marín, Estel Solé, Pep Cruz, Mingo Ràfols i Iván Morales

 

Aquesta taula és una acció, perquè aquí no es tracta de parlar i prou, sinó de recollir les idees que surtin d’aquesta conversa i convertir-les en propostes concretes. Amb aquestes paraules, el president de l’AADPC, Àlex Casanovas, va obrir l’acte que el 21 de juliol va tenir lloc a la Sala Mompou de l’SGAE, una trobada amb actors i actrius –a més de representants d’institucions, agents culturals i periodistes– que tenia per objectiu donar a conèixer les traves que, avui dia, obstaculitzen la feina dels professionals del teatre. També, mirar de respondre a una senzilla pregunta: és possible viure exclusivament del teatre?

Amb aquesta taula rodona, o acció, l’AADPC i l’Entreacte volíem donar veu a les reflexions, protestes i suggeriments del sector; tant important com això, però, era fer arribar a la societat el ressò del debat, difondre la realitat dels intèrprets del nostre país. Canviar el vell estereotip de l’artista que gaudeix d’una vida de privilegis –estereotip fomentat des d’alguns partits polítics conservadors– per la imatge real: la d’un professional sempre a la corda fluixa, al qual els terrabastalls de la crisi econòmica amenacen de fer perdre l’equilibri.

    

Mirar enfora… i endins

Sense voler-ho, els dos primers participants de la taula, Arnau Marín i Estel Solé, van escenificar dues possibles sortides (individuals) a la situació: l’una, mirar a l’estranger, a mercats més dinàmics i receptius que el nostre, i l’altra, explorar espais privats per desenvolupar un ofici, per definició, públic. La nostra companyia es va formar el 2007, just abans de l’esclat de la crisi; els dos primers projectes que vam engegar van rebre subvenció, va explicar Marín, membre de Teatre de l’Enjòlit. Des d’aleshores hem provat diferents fórmules per tirar endavant els muntatges [com ara, la taquilla inversa], però ara hem decidit mirar a l’exterior. El nostre projecte va més enllà de fer un espectacle, respon a una manera d’entendre el teatre, i aquest fet ens ha permès créixer malgrat les circumstàncies. No tenim guanys reals, però si més no podem mantenir la companyia, va afegir.

La cerca (infructuosa) d’una sala on estrenar Animals de companyia va fer que Estel Solé i la resta d’intèrprets de l’obra busquessin un espai alternatiu per representar-la: el menjador d’una casa particular. Animals de companyia havia trobat el seu escenari natural (l’acció transcorre al voltant d’una taula), tot i que després de l’èxit de la funció, les mateixes sales que l’havien rebutjat inicialment van interessar-se a programar-la. L’experiència és molt positiva per la proximitat, assegura Solé. Hem après a fer de tot: premsa, difusió, venda de bolos, a muntar i desmuntar, a fer de tècnics… Cap dels membres de la companyia viu de les representacions, però.

Tant Marín com Solé representen un sector de la professió, el de les companyies joves disposades a inventar-se fórmules per fer teatre –encara que no en treguin una compensació econòmica. En aquest sector se situaria igualment un dels participants més actius de la taula, Iván Morales, jove (35 anys) però amb experiència (va començar en l’ofici quan era un nen) i un discurs clar:  No hem de caure en el victimisme, sinó buscar maneres de fer sostenibles els projectes, va dir. És el moment d’experimentar, de guanyar autonomia i llibertat. De gestionar els recursos perquè fer teatre no sigui ruïnós.

En la mateixa línia que els seus companys de taula, Morales va reconèixer que els membres de la seva companyia, Prisamata, són actors, gestors, promotors i molt més. Jo m’autoprecaritzo i no m’agrada, però és la millor fórmula que he trobat, va continuar. Ara bé, defenso que aquesta no sigui l’única opció. Volem que es pugui treballar en bones condicions, però les experiències d’aquesta gent que busca noves fórmules són necessàries.

 

Un altre punt de vista

Amb quaranta-set anys d’experiència, l’un, i gairebé quaranta, l’altre, Pep Cruz i Mingo Ràfols van contribuir al debat des de la perspectiva del professional que ha viscut altres crisis, altres lluites. Fa quaranta-set anys també fèiem teatre a les cases, va recordar Cruz, també fèiem taquilla inversa. Jo penso que del teatre mai no se n’ha pogut viure, el sou sempre s’ha hagut de completar amb una altra feina. El que passa és que abans érem molts els que en malvivíem, i avui ja n’hi ha molts que no poden ni malviure.

A Mingo Ràfols, l’amoïna la poca estima que detecta en els actors. Hem de recuperar la dignitat de la professió. Jo continuo sent actor, malvisc i estic a l’atur. El més fotut de tot això és la gent que s’ha quedat pel camí. Ràfols, va dir, ha après a resistir. Aquesta professió és de corredors de fons i jo en sóc un. La gent es pensa que vivim molt bé, que tot és fàcil i que les administracions ens donen subvencions, però és mentida. Aguantem perquè aquest és un ofici vocacional i l’estimem.

Per a tots dos, a més, un dels problemes a què s’enfronta l’ofici teatral és la platea buida. Parlem clar, no tenim públic, va dir Cruz; Ràfols va afegir: El teatre necessita un púbic i l’estem perdent. El que és important és conservar el que queda i no perdre’n més. Segons la seva opinió, hi ha un públic que reclama el nou paradigma esbossat per Marín, Solé i Morales: experiències noves, sorprenents. Com hem d’afrontar aquest canvi?, es preguntava Ràfols. Jo crec que és primordial emprendre un debat amb les institucions. Com és que els professionals del teatre no som a les taules on es decideix la política teatral del país? No comptem per a res.

Pep Cruz considera, d’altra banda, que no es fa un teatre que connecti amb l’espectador. En l’època de Franco hi havia un teatre gamberro que molestava els poderosos, els rics i l’església. Però després vam agafar un model copiat dels francesos i d’aquí ens vénen tots els mals. A qui interessa un Marivaux, en aquests moments? L’esperit del català és crític, conyon, i hem perdut el gamberrisme. Hem de sortir del model imposat. Com s’atura això? No seria millor arribar fins al final? Convé que hi hagi dos centres monumentals de producció que cada vegada produeixen menys? Potser els hauríem de deixar caure

Les polítiques culturals van ser blanc dels dards de tots els participants. La gent d’altres països no va al Grec, però sí al Primavera Sound, va dir Iván Morales. Això ens fa pensar: els diners públics es gasten correctament? És responsabilitat dels polítics cuidar el teixit cultural, promoure la nostra cultura. El talent hi és, només cal que s’optimitzin els recursos.

El debat va donar per molt més; hi van parlar periodistes, actors i actrius, gestors culturals –Xavier Marcet, president d’ADETCA, va assenyalar el desmantellament de la xarxa sociocultural com un dels orígens de l’actual situació de la cultura. Varen quedar temes a la taula, molts, però no quedaran en l’oblit. Perquè, com va dir Àlex Casanovas en la presentació de l’acte, aquesta acció només era un punt de partida. El que ara toca és seguir el camí marcat, i fer-ho col·lectivament. És molt important anar junts. Animem-nos a anar junts, va apuntar Arnau Marín. La unió, al cap i a la fi, fa la força.

 

Possibles solucions

D’entre les propostes que van sorgir durant el debat, aquí en volem reproduir tres –llançades per Pep Cruz–, pel seu caràcter pràctic: campanyes de promoció de la cultura des dels mitjans de comunicació públics, la possibilitat de desgravar els productes de consum cultural (entrades per a espectacles, llibres, discos…) en la declaració de renda, i convèncer els ajuntaments perquè facin publicitat institucional. Com és possible que les institucions no promoguin l’activitat de les sales que elles mateixes subvencionen? Es va preguntar Mingo Ràfols.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta