Dos mil vint va ser un any especialment dur per al món de la música, i també per a les persones que componen bandes sonores. Hi parlem per conèixer millor un ofici indispensable per a l’audiovisual.

Quan algú pensa en un compositor de bandes sonores, un dels primers noms que li venen al cap és el de Carles Cases. Durant 25 anys va posar música a una setantena de pel·lícules de directors com Jaume Balagueró, Jaime Chávarri o Ventura Pons. Això es va acabar. Viu refugiat en una ermita al Berguedà, a uns quants quilòmetres del veí més proper.

“M’anaven trucant i anava enllaçant els encàrrecs… fins fa set anys”, recorda Cases. Segueix treballant com a músic, encara que sovint això impliqui lluitar contra els elements. “Aquells van ser uns anys bonics. Vaig gaudir de molta llibertat, feia música adaptada a imatges, per potenciar una escena, emocions… Ho podia fer sense seguir cap patró, això ja no va així”.

Carles Cases © Marta Pich

Ara escolta bandes sonores que no li fan el pes. “Són previsibles, sonen igual. El cert és que a Catalunya també hi ha molt poca producció cinematogràfica”. La tecnologia hi ha entrat de ple i les orquestres són substituïdes per sintetitzadors i instruments virtuals. “Voler imitar un violí amb una maquineta és no saber de música”, diu taxatiu.

El seu darrer espectacle és un homenatge a un clàssic, al compositor italià Ennio Morricone, mort al 2020. “Em dedico mig any a preparar espectacles que després puc fer dues o tres vegades. És una mica bèstia, però és així”, explica.

La música del cine a la ràdio

Qui també està desencantat amb l’actual música per a cinema és l’historiador i divulgador Xavier Cazeneuve, que porta tretze temporades al capdavant del programa de ràdio El violí vermell, de Catalunya Música. “No estic portant bé les dues últimes dècades”, confessa. “Hi trobo banalització, puerilitat, manca d’exigència… Costa trobar compositors i bandes sonores que vagin més enllà de la pura mirada epidèrmica. Les coses no s’estan dient millor, simplement més alt”, explica. Creu que a Catalunya hi ha “poc pastís i molt repartit”. Cada compositor pot fer moltes menys bandes sonores. “Això sí, la formació és bona, al nivell de la que hi ha als Estats Units”.

L’èxit d’una banda sonora va lligat al de la pel·lícula, i els nivells de qualitat no són sempre equiparables.Xavier Cazeneuve

Cazeneuve va començar a Catalunya Música amb Josep Lluís i Falcó, historiador especialista en la música en l’audiovisual i professor de la UB. Sovint els costa trobar els enregistraments. “S’edita molt poc”, lamenta Lluís. “No hi ha mercat, se’n venen 300 exemplars. Molts compositors s’acaben autoeditant. Hi ha tot d’autors dels anys quaranta, cinquanta… que, com que no s’han gravat mai, són grans desconeguts. A això s’hi suma el menyspreu pel cinema fet aquí”. La lògica comercial no és sempre lògica. “L’èxit d’una banda sonora va lligat al de la pel·lícula, i els nivells de qualitat no són sempre equiparables”. Els tres únics segells discogràfics propers i especialitzats són Saimel Ediciones (València), Rosseta Soundtrack (Alacant) i Quartet Records (Madrid).

Un ofici inexistent?

“L’ofici de compositor de bandes sonores no existeix a Catalunya. Hi ha l’ofici de músic, fer de tot: de professor, publicitat, arranjaments…”, lamenta Lluís. Ho corrobora Ricardo Boya, que fa més de 30 anys que es dedica a la música, des de tocar en bandes fins a arranjaments, gravacions o música per a televisió.

L’ofici de compositor de bandes sonores no existeix a Catalunya. Hi ha l’ofici de músic, fer de tot.Josep Lluís i Falcó

Boya va començar fa sis anys a fer bandes sonores. Primer treballava gratis, per tenir currículum. “He anat veient que el sector està fatal. Si en l’àmbit general la cultura ja no es valora, quan entres dins del món del cinema veus que la música tampoc. És un àmbit que els directors sovint desconeixen”, explica. En el seu currículum consten cinc llargmetratges, però el 2020 va ser dur. “La feina es va tallar i em vaig quedar sense cap ingrés. Soc pessimista, molts artistes desapareixeran”.

Una feina solitària

Ricardo treballa des del seu miniestudi a Barcelona. Amb l’ordinador i teclats pot crear una banda sonora. Hi ha qui podria pensar que es tracta d’una feina que es pot fer a qualsevol lloc, però Irina Prieto Botella va decidir establir-se a París perquè a Catalunya no li semblava possible. “Vaig venir a fer l’Erasmus a França i vaig veure com funcionaven els estudis artístics, l’interès per la cultura… em va fascinar”. Va estudiar-hi composició musical i sonora per a la imatge. “Aquí hi ha moltes plataformes que t’ajuden a situar-te, tenim uns drets, uns avantatges fiscals…”. Té 33 anys i ja ha treballat per a les principals televisions franceses i per a canals culturals com Arte, inexistents al nostre país. Ara somnia a musicar el seu primer llargmetratge. És possible, però no serà fàcil. Segons dades de 2020, a França les dones compositores són només un 6,5%. Al màster específic que imparteix l’ESMUC, i que ha arrencat aquest curs, no s’hi ha matriculat cap noia.

Irina Prieto © Liétout

A Prieto l’anima a seguir la seva dèria per unir imatge i música. “Quan està fet amb sensibilitat i gust passa una cosa molt potent”. Treballa en un estudi ple de teclats, l’ordinador, llibrets, monitors, micròfon… Tan aviat llegeix guions com parla amb directors, escriu correus a productores… Ella és de la generació dels que sí que creuen en els instruments virtuals, tot i que reconeix que les llibreries musicals que es fan servir acaben aportant un color o un altre. “És important que la música no sigui massa, que entri on toca, respectar els silencis, la coherència… Que l’espectador no surti de la pel·lícula. I parlar amb el director, n’hi ha que tenen por que la música els robi les imatges”.

Sacrifici amb recompensa?

Un dels noms propis del moment és el d’Arnau Bataller. Nascut a Alzira, es va formar a Los Angeles i viu des de fa 15 anys a Barcelona. Ha fet música per a Polseres Vermelles, Fernando León de Aranoa i Antonio Chavarrías. Quan s’escriuen aquestes línies està preparant Mediterrània, sobre Open Arms. “La covid ha estat traumàtica per a la música en directe, però les noves plataformes engeguen moltes produccions”, explica. “No em puc queixar, però a Catalunya potser només som una desena els que ens hi podem dedicar”.

Arnau Bataller © Pol Turrens

Hi ha músics que busquen combinar-s’ho amb músiques per a la publicitat o per a videojocs. En tots els casos, Bataller creu que és una feina estressant i, a la vegada, una jungla laboral. És per això que forma part de Musimagen, una associació de compositors de música per a l’audiovisual. La solució pot arribar unint-se. “Tenim un ofici on treballem de manera molt aïllada i hem de coneixe’ns, entendre que som part d’un grup més gran. És la manera”.

La música sol representar l’1 o l’1,5% del pressupost d’una pel·lícula. Una figura que sovint s’obvia a casa nostra és la de la supervisió musical: qui s’ocupa de buscar la música existent, encarregar-ne de nova i negociar drets. Creativitat, contractes i pressupostos, tot a la vegada. La mexicana Paulina Márquez fa tres anys que s’ha establert a Barcelona. Una de les seves últimes feines ha estat la supervisió musical de la sèrie de televisió Élite. “A diferència de Mèxic, aquí els pressupostos per a música són més baixos”, lamenta. És per això que segueix treballant des de Catalunya per a productores del seu país d’origen. “Vivim en un moment complicat per a les persones que componen. Hi ha molta competència i és fàcil que algú et pugui fer la música per pocs diners”. Treballa de bracet amb qui dirigeix la pel·lícula, qui compon… En una pel·lícula hi ha diverses converses simultànies, però té una cosa clara: “El poder de la música original és inimitable”. 

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta