Cada vegada més, el curtmetratge es posiciona com una plataforma consolidada que no para de créixer en prestigi artístic i pes dins la indústria.

Malgrat tot, com a format que en molts casos serveix de porta d’entrada a la professió, la seva pràctica també amaga sovint la pitjor cara de la precarització, amb tècnics i actors poc o gens remunerats. Fem un curt tomb pel sector. Des del 2004, el curtmetratge és el gran representant del cinema espanyol a la gala dels Oscars: des de La dama y la muerte, que va fer història l’any 2009 i es va convertir en el primer curt d’animació nominat, fins a Timecode, que fa tres anys es va endur el guardó al millor curtmetratge, o la recent guardonada Madre, de Rodrigo Sorogoyen. De fet, en els darrers quinze anys vuit curtmetratges han optat a la famosa estatueta daurada. No ho ha fet cap llarg.

Si donem un cop d’ull a l’escena europea, el panorama és similar: Suc de síndria d’Irene Moray va guanyar el mes de febrer passat a la Berlinale una nominació als Premis del Cinema Europeu; No me despertéis, curtmetratge de final de grau a l’ESCAC de la bilbaïna Sara Fantova, ha estat seleccionat al Festival de Rotterdam, i Benidorm 2017 de Claudia Costafreda s’ha endut el Biznaga de plata al millor curt de ficció al Festival de Màlaga. Sense oblidar Los desheredados de Laura Ferrés, que l’any 2017 va guanyar el Goya al millor curtmetratge, o la darrera guanyadora del Gaudí: La última virgen, de Bàrbara Farré.


Els títols que acabem d’exposar només són la punta d’un enorme iceberg que no para de créixer. De fet, només l’any 2018, CortoEspaña –una iniciativa creada per a l’exhibició i promoció del curt a l’Estat– va rebre 935 curtmetratges, el 79,6 % dels quals eren de ficció, el 10,5 % eren experimentals i el 12,3 %, documentals. Només el 4,6 % eren d’animació. Pel que fa a la llengua, el 84,2 % eren en castellà, el 6,9 % en anglès i el 3 % en català. Si mirem el gènere dels responsables, el 76,2 % és masculí i el 20,1 %, femení. També els festivals dedicats al curtmetratge han augmentat en els darrers anys.

Les xifres, doncs, parlen elles mateixes: el curtmetratge té una (mala) salut de ferro i els mitjans de comunicació cada cop en parlem més. Una salut provocada, en part, per la democratització del cinema (les càmeres i les òptiques són cada cop més barates) i pel fet que les escoles de cinema com l’ESCAC o l’ECAM tenen cada vegada més alumnes i el curt és, des de fa temps, la base de la seva formació. Perquè, com diuen a l’ESCAC, “el cinema no s’estudia, s’aprèn”.

El curt no només és la pedra angular dels estudis cinematogràfics, també serveix com a plataforma. Mar Coll, directora de Tres dies amb la família i Matar al padre, està convençuda que sense el seu primer curt, La última polaroid, probablement no hauria rodat el llarg. També Laura Ferrés, després de rodar A perro flaco –curtmetratge de final de carrera a l’ESCAC– i Los desheredados, està preparant el seu primer llarg. Igual com Belén Funes, que l’any 2017 va triomfar en diversos festivals amb La inútil, protagonitzat per Nausicaa Bonnín i Borja Espinosa. O Esteve Soler, que, després de l’èxit del seu primer curtmetratge (Interior. Família), l’ha acabat convertint en un llarg: 7 raons per fugir. Últimament, però, passa un fenomen curiós: com que es triga molt a finançar i rodar la pel·lícula següent, entre llarg i llarg hi ha directors consagrats com Rodrigo Sorogoyen que decideixen endinsar-se en el món del curtmetratge.

Un pou sense fons

Ara bé, es tracta d’una plataforma molt més cara del que sembla. Quant val un curt? Tots els entrevistats coincideixen que hi ha una manera molt senzilla de fer el càlcul: si la mitjana de pressupost d’una pel·lícula espanyola està aproximadament en els 2 milions d’euros i normalment té una durada d’uns 90 minuts, només cal fer una regla de tres per esbrinar quant hauria de costar. És evident que les xifres reals estan moltíssim per sota, perquè les formes de finançament (públiques) són força limitades i el curt sovint està marginat per falta de representació davant les institucions.

Les subvencions més importants de l’Estat espanyol són les de l’ICAA, que tenen dos ajuts: a priori i a posteriori del rodatge. Entre tots dos pots arribar a aconseguir 70.000 euros. “Una xifra interessant per a depèn de quin curtmetratge”, diu Mikel Mas, director i productor de Cornelius Films. Tot i així, l’any 2017 les ajudes de l’ICAA van arribar a 49 curts i s’acostaven a una xifra d’entre els 2.500 i els 23.000 euros. L’any 2018 la xifra va baixar a 42 curts. Per sort, cada comunitat autònoma ofereix ajuts. En el cas de Catalunya, hi ha els de l’ICEC, que habitualment estan entre els 10.000 euros al curtmetratge en català i els 6.000 si és en castellà. L’any 2017 van subvencionar 29 curts amb xifres entre els 1.600 i 10.000 euros. Les televisions, excepte Movistar+, normalment no fan compres de drets. Per tant, no són un mitjà de finançament.


Per si fos poc, la situació del curtmetratge es va veure agreujada l’abril del 2016 quan el Consell de Ministres va decidir bloquejar les ajudes a la producció de curts, i des del 2011 la dotació pressupostària s’ha reduït més d’un milió. Per tant, es financen molts menys projectes. I no oblidem que un curt, normalment, no es veu en sales de cinema i que, com dèiem, les televisions tampoc en compren gaires. La solució: intentar moure’s (i triomfar) en festivals nacionals i internacionals i, sobretot, trobar noves sortides que ofereixin visibilitat al curt, com les plataformes digitals.

La cara fosca del curtmetratge

Ara per ara, la realitat és que el curtmetratge és una plataforma, en la qual el director o directora pot demostrar les capacitats que té, que val molts diners. Uns diners que, en general, tampoc es recuperen. “És clar que això passa amb els curts i amb els llargs”, ironitza Mas, i afegeix que “a l’Estat espanyol el curt segueix sent considerat com una disciplina menor, sempre s’ha entès com un primer sacrifici que has de fer de cara al llargmetratge”. El veritable problema, diu, és que “no ha aconseguit arribar a ser un format professional i és inconcebible que en un curt es rebi una remuneració, se sobreentén que la gent no té per què cobrar”.

Conseqüència directa: els actors, i ja no parlem dels tècnics o la resta de l’equip, sovint no estan ni assegurats. “En el món artístic, no només en l’audiovisual, sembla que visquem de l’aire o de dues cerveses i un entrepà”, es queixa l’actor i secretari de cultura de l’AADPC Carlos Briones. I reivindica que “ha d’haver-hi unes condicions mínimes per als treballadors, de seguretat de riscos laborals, de dignitat per la feina que fem, estar assegurats, cotitzar com una feina qualsevol”. És evident, doncs, que, com diu José Luis Montesinos, director d’El corredor, “a l’Estat espanyol no es pot viure del curtmetratge”. Com a molt, aspires a recuperar la inversió.

Per defensar els drets dels directors de curts, ara fa tres anys va néixer l’Associació de la Indústria del Curtmetratge. Una iniciativa que aglutina empreses i autònoms que es dediquen professionalment a la producció i distribució de curtmetratges, com la productora ja mencionada Cornelius Films o la famosa distribuïdora Marvin&Wayne Short Films. La solució al trencaclosques, però, segueix sense arribar.

Tot i així, Carlos Briones ho té clar: “La solució passa per qui controla els diners.” També Mikel Mas coincideix que “les institucions i televisions han de fer un pensament i dotar els curtmetratges dels diners necessaris”. Fer un pensament o, senzillament, mirar una mica més cap al nord. A pocs quilòmetres de casa nostra, concretament a França, dedicar-se professionalment al curtmetratge no és una utopia. És clar que les xifres que cada estat dedica a la indústria cinematogràfica també són radicalment diferents: a Espanya, 86 milions d’euros, a França, 600 milions d’euros. Està tot dit.

Compartir.

Sobre l’autor

Cultura o barbàrie. Sotsdirectora d'Entreacte i coautora d'El carrer és nostre, entre d'altres.

Deixa una resposta