Entre les gastades costures de l’escriptura dramàtica, pocs autors com Sergio Blanco han sabut aplicar la puntada precisa per obrir nous camins. La investigació de les seves últimes obres al voltant del concepte de l’autoficció ha estat força fecunda. Inexplicablement, la seva figura ha trigat uns anys a arribar a Barcelona. Ara, però, teatres com el TNC i festivals com Temporada Alta han apostat fort per ell. Preguntem a Sergio Blanco pel seu jo real.
La cita és a la Sala Beckett. Al matí hi imparteix un curs, al vespre hi presenta una conferència escenificada. Abans de la trobada hem estudiat el seu currículum i la fecunda trajectòria internacional de moltes de les seves peces. Nascut i criat a Montevideo, fa anys que viu a París, on va estudiar filologia clàssica i direcció teatral en la Comédie-Française. Explica que la seva identitat es troba en el guió de la paraula franco-uruguayo, que li agraden les fronteres i que el cinema és un mitjà d’expressió propi de dictadors. No s’està mai de dir el que pensa i d’argumentar punts de vista diferents, encara que faci saltar els ofesos, que avui són plaga.
La seva darrera visita, la presentació el 7 de desembre a Temporada Alta de l’obra Ostia, inspirada en Pasolini, un altre intel·lectual sense pèls a la llengua: “Més que a la meva biblioteca, jo a Pasolini el tinc al meu cos”. Ostia —que el mateix Blanco protagonitza amb la seva germana Roxana— és també el lloc on va morir el cineasta italià, port de l’Imperi romà i símbol de tantes altres coses. “Una ciutat construïda i destruïda. Així també els germans a l’escenari van revivint la seva infància, fent un paral·lelisme entre l’arqueologia històrica i la personal. El vincle és intens, i d’alguna manera passional i eròtic, que és el que tracto d’abordar apropant-me a la idea d’incest”.
Jo proposo per a l’autoficció un pacte de la mentida. La capacitat de projectar un jo en un camp de ficció.
La peça està escrita pensant en els dos protagonistes i és molt difícil que tingui sentit si no la interpreten ells: “Va en contra de la tendència d’un artista a fer que la seva obra pervisqui. Es podrà llegir, però no representar. Volia jugar fins a l’extrem la idea d’un teatre efímer, una obra que morirà amb nosaltres”. En pujar a l’escenari a fer d’ell mateix, l’esmunyedissa relació entre persona-personatge va un pas més lluny. “No soc actor ni en tinc formació. Però no vaig dubtar a pujar a escena, perquè era la forma d’apropar-me més a l’autoficció. Nosaltres fent de nosaltres”.
Ser i no ser al mateix temps
“Lacan diu que és impossible conèixer a un mateix sense ficcionalitzar-se. Quan recordem, quan pensem, estem inventant coses. Per tant, podem dir que el relat autobiogràfic no existeix. La memòria és el més infidel que tenim en nosaltres mateixos”. És el teòric José Luis García Barrientos qui adverteix Blanco de l’encreuament de la seva obra i l’autoficció. El concepte —teoritzat a finals dels setanta, però que ja feien servir Dante o sant Agustí— parla d’un encreuament entre discurs biogràfic i ficcional. “Es tracta d’oposar-se a la supremacia de la realitat. Crec que en l’art el més interessant és la suspensió de la realitat. És com ser i no ser al mateix temps”.
‘El bramido de Dusseldorf’
A El bramido de Dusseldorf, per exemple, el personatge protagonista del dramaturg s’enfrontava a la mort del seu pare, que en la realitat encara està viu. A Tebas Land, un dramaturg intenta reconstruir un assassinat, establint un paral·lelisme entre crim i escriptura. “Autobiografia i autoficció són enemigues. La primera necessita un pacte de veritat. Jo proposo per a l’autoficció un pacte de la mentida. La capacitat de projectar un jo en un camp de ficció però també en un col·lectiu. L’objectiu és parlar d’un mateix però per poder arribar a parlar dels altres”.
El cos com a resistència
Corrent o tendència? Per què està tan de moda l’autoficció en els últims anys? “No és per egolatria. La caiguda dels grans relats èpics, de les grans lluites polítiques, ha emprès un procés de subjectivitat que ens ha travessat, la postmodernitat. Els artistes necessiten centrar-se en ells mateixos per relatar el seu cos com una forma de resistència. Foucault deia que no hi ha major acte de resistència política davant del poder que el vincle del cos amb ell mateix. Aquest és el meu cos, jo el dibuixo, jo el relato i el dilueixo en una ficció si em ve de gust”.
Seguim moguts per les mateixes passions i pors. Els clàssics em donen una certa calma en l’estabilitat de l’ésser humà.
Exemples de com ho aplica finalment ens comencen a arribar. Fins ara, però, els escenaris catalans havien passat una mica de puntetes per la dramatúrgia del francouruguaià. Però ja no: la temporada passada va arribar de Madrid un muntatge de Tebas Land, i el TNC va produir Cassandra. “He vist més de 15 versions i puc dir que la de Sergi Belbel és una de les que més m’ha captivat, pel seu risc i bellesa”. Per què ara Sergio Blanco a Catalunya? “Crec que té a veure amb la consolidació de la dramatúrgia local. La figura de l’autor s’ha prestigiat molt i això habilita perquè es pugui apreciar el treball d’altres autors”.
‘Kassandra’, dirigida per Sergi Belbel. Foto: David Ruano
La Xirgu, Brossa i Casio
Margarida Xirgu i Joan Brossa, dues figures clau en la història del teatre català, quina relació va tenir amb ells? “A la meva família, Margarita és com una tieta. Amb el meu oncle van fundar la Comèdia Nacional a Montevideo. Més enllà de l’àmbit personal, és una figura molt present per a qualsevol persona de teatre a Uruguai, les seves aportacions són incomptables”. I Brossa? “Al Teatre Nacional em van demanar un panegíric i a través d’aquell encàrrec ara s’ha tornat un íntim de la meva biblioteca, el tinc entre Borges i Pessoa”.
No són troballes i influències accessòries, com tampoc ho és la relació de pràcticament totes les peces de Blanco amb els clàssics de la literatura occidental. “Mentre es desfan els pols, mentre assistim a la desforestació de l’Amazones, a mi em dona seguretat saber que seguim moguts per les mateixes passions i pors. Els clàssics em donen una certa calma en l’estabilitat de l’ésser humà”. No és tampoc casualitat que ell i els seus personatges de ficció comparteixin la dèria de portar sempre un rellotge Casio: “En la nostra cultura, Cassi [Casio] és el primer que traeix Juli Cèsar. Els meus alter egos s’inscriuen en el temps de la traïció. Perquè l’autoficció defensa la traïció a la memòria”.
