Les grans convulsions acostumen a provocar turbulències immediates, però, a la llarga, també poden deixar el llegat d’una regeneració positiva.
I no hi ha res pitjor que l’aigua estancada si arriba a desprendre una pudor insuportable. Aquest preàmbul vol ser una manera optimista de veure les sacsejades que ha viscut i viu el teatre català. Primer amb la denúncia del tap generacional, amb aquesta alerta llançada per l’ala jove que no aixeca el cap davant les vaques sagrades, i al mateix temps un altre SOS per la manca de paritat. Una cosa que incumbeix, per sobre de tot, als teatres públics i també als que existeixen/sobreviuen amb l’ajuda de les administracions. I, de traca final, l’estrèpit provocat al Lliure, que va portar Lluís Pasqual a deixar per la porta de darrere la casa que va fundar fa més de quatre dècades.
Res no passa perquè sí. Tard o d’hora, si s’entreveuen nuvolades, es desencadena la tempesta. Em plantejo la teoria que aquesta agitació arriba perquè s’han revifat les apagades flames del ja llunyà 15-M, en el qual també va participar un variat grup del teatre català, i sobretot per la recent reivindicació del 8-M. La frase que la revolució del segle XXI serà feminista o no serà no és només un eslògan. És un avís que la gastada frase de la cançó de Dylan ressona avui com mai.
El teatre català funciona en compartiments estancs difícils d’assaltar, per exemple amb aquestes respectables famílies
L’altaveu de les xarxes socials, a més, ha culminat la tempesta perfecta. Perquè han exercit d’element agitador d’unes reivindicacions avui explícites però molt de temps latents. O és que no és conegut que el teatre català funciona en compartiments estancs difícils d’assaltar, per exemple amb aquestes respectables famílies en què un director treballa gairebé sempre amb el seu equip de confiança. O és que no se sap que els càstings són gairebé sempre testimonials. O és que no és cert que els mateixos teatres públics viuen massa pendents de quadrar balanços, com en els dies de retallades més severes, i no de cercar un major equilibri entre la rendibilitat i una mirada més agosarada i innovadora; jove, en definitiva. O és que no som conscients tots que anem escassos de públic, incapaços de crear espectadors, i qui més ho acusa és la baula més feble: les noves generacions i les dones.
El debat s’ha obert de manera rotunda i no hauria de sufocar-se després de l’estrèpit inicial, perquè benvingudes siguin totes les opinions, crítiques i posicions. Per molt divergents que semblin. Ja sabem que la selva de les xarxes sol adquirir sense remei caires tavernaris, però entre la gent de cultura cal esperar un debat propi d’una àgora, alhora viva i reposada, i no el d’un saloon del Far West amb les cadires volant de trinxera a trinxera.
