Dogma i llibertat. Són els conceptes que presidiran la propera temporada del Teatre Nacional on s’hi podran veure espectacles que giren al voltant de temes com la prostitució o l’anarquisme. La temporada també comptarà amb dos grans protagonistes: El primer i al qual se li dedica l’epicentre, serà Santiago Rusiñol. Un dels grans ambaixadors de la modernitat a Catalunya i, segons Xavier Albertí, “un gran desconegut a qui se li ha posat el segell de superficialitat” tot i que va provocar nombroses polèmiques amb els principals moviments polítics dels segles XIX i XX. El segon serà el dramaturg uruguaià Sergio Blanco, que farà triplet amb Tebas Land, Kassandra i Cartografía de una desaparición.
La temporada, que comptarà amb un pressupost prorrogat de 7,8 milions d’euros, inclourà 27 espectacles entre els quals hi trobem 4 de dansa (Companyia Gelabert Azzopardi, Peeping Tom, Mal Pelo i Roberto Olivan) i més dramatúrgia catalana contemporània (Helena Tornero, Marta Buchaca, Aleix Aguilà, Marc Artigau i reposició d’Àlex Mañas). A més, a diferència d’altres anys, es potenciaran els espectacles per a adolescents, d’entre 12 i 18 anys. L’encarregada de donar el tret de sortida a la nova temporada serà la comèdia musical Els Jocs Florals de Canprosa que dirigirà Jordi Prat i Coll. Una paròdia dels Jocs Florals de 1902 que va ser prohibida pels aldarulls que causava ja que van acusar a Rusiñol d’anticatalanista.
Aquests són els nostres imprescindibles:
Triplet Sergio Blanco: Sergio Blanco és un dels dramaturgs més interessants del panorama internacional. Si vau veure Tebas Land o La ira de Narciso al Temporada Alta, probablement ja us heu marcat les dates al calendari amb permanent. Ara tindrem l’oportunitat de veure el Tebas Land -un muntatge que gira al voltant del crim i l’escriptura-, que es va representar al Teatre Pavón Kamikaze de Madrid, un espectacle protagonitzat pel mateix Blanco on oferirà la seva visió sobre Joan Brossa (Cartografía de una desaparición) i la joia de la corona: Kassandra. Un espectacle dirigit per Sergi Belbel i protagonitzat per Elisabet Casanovas que fusiona el mite de Cassandra amb la transexualitat.
Els Jocs Florals de Canprosa: No podem no recomanar-la. Pel repartiment (Rosa Boladeras, Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Oriol Genís…), la direcció (no oblidem que Prat i Coll és l’artífex, també, del musical Requiem for Evita) i perquè, tot i que va ser escrita fa més d’un segle, ens interpel·la de forma directa: l’obra denuncia l’idealisme exaltat dels Jocs Florals de 1902, que es van convertir en un vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posa de manifest les nombroses tensions que recorrien la societat catalana. I sí, Rusiñol ho va escriure fa més de cent anys.
Se’ns n’ha anat el Santos al cel: Això ens toca la fibra. Només es podrà veure un dia (el 5 de març) però no ens ho voldrem perdre. Es tracta d’un espectacle musical creat per Jordi Oriol – que va treballar amb el mestre Santos a Esquerdes, parracs i enderrocs-, a partir de l’obra simfònica del genial compositor. Tot sota la batuta de la Wanda Pirtrowska al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona. Si encara us emocioneu al recordar totes o qualsevol de les peces de Carles Santos, apunteu-vos-ho a l’agenda. Serà un gran i merescut homenatge.
Tota la dramatúrgia catalana: Sí, tota. Perquè és impossible quedar-se només amb una. Alba de Marc Artigau (una peça guanyadora del Quim Masó al més pur estil Black Mirror), Només una vegada de Marta Buchaca (un espectacle sobre la violència de gènere amb una protagonista que sempre ens enamora: Anna Alarcón), Orsini, una peça d’Aleix Aguilà amb la companyia La Solitària i dirigida per Xicu Masó que gira al voltant de les relacions entre violència i societat, El futur d’Helena Tornero (una peça que capgira els rols de gènere) i una resposició molt esperada: Amanda T d’Àlex Mañas. Aquest cop amb Laia Manzanares com a protagonista. Cinc espectacles molt diferents que posen de manifest el bon moment de la dramatúrgia catalana.
El gran mercado del mundo: Una peça poc coneguda de Calderón de la Barca (sí, hi ha vida més enllà de La vida es sueño) adaptada i dirigida per Xavier Albertí amb dramatúrgia d’Albert Arribas. Paraules majors, vaja. Un gran mercat on s’hi trobaran la fama, la innocència, la malícia, la supèrbia, el desengany, el plaer… Mentre la música s’ho mira tot i marca els ritmes. Alerta al repartiment: Carlos Cuevas, Roberto G.Alonso, Oriol Genís…
La niña gorda: De la combinació Santiago Rusiñol + Jordi Oriol, no pot sortir res malament. Sobretot si es tracta d’una àcida paròdia de La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, ho protagonitza Oriol i ho dirigeix el mateix Xavier Albertí. Si no l’heu llegit, ja teniu feina per aquest estiu. La niña gorda és una de les millors novel·les catalanes de la primera meitat del segle XX.
Afanys d’amor perduts: D’adaptacions de Treballs d’amor perduts de Shakespeare n’hem vist unes quantes (ara mateix recordo la de Parking Shakespeare l’any 2012) però aquesta fa especial il·lusió per dues coses: Perquè dirigeix Pere Planella, cofundador del Lliure, que enguany celebra el seu cinquantè aniversari com a director escènic, i perquè té un repartiment tan gros com al·lucinant: de Mima Riera a Carles Martínez passant per Oriol Genís, Arnau Puig o Rosa Boladeras. I per la traducció, sempre magnífica, de Salvador Oliva.
Bach Project: Un treball multifocal sobre la música de Bach, concretament les Variacions Goldberg, i la seva relació amb el moviment ‘made in’ Mal Pelo. Una de les grans companyies de dansa del país. Si vau veure el Bach de María Muñoz i, després, el que va interpretar la Federica Porello (Premi de la Crítica 2017) sabreu que això no ens ho podem perdre. Fa anys que hi treballen.
Kind: Pell de gallina i la data gairebé tatuada. Aquesta va ser la nostra reacció al saber que, finalment, l’estiu del 2019, podrem veure la tercera part de la trilogia sobre la família de Peeping Tom. Vader ens va al·lucinar i emocionar, Moeder també. Ara toca el torn a la infància. No cal dir res més. És un luxe veure una companyia com Peeping Tom (amb aquells ballarins que sembla que tinguin ossos de goma) a Barcelona.
