Una dècada després de la seva estrena a Temporada Alta, ‘Gardenia’, dels Ballets C de la B, torna a Girona (5 i 6 de novembre). Es tracta d’un espectacle de dansa teatre que s’endinsa en la transsexualitat i la vellesa i que està dirigit pel coreògraf Alain Platel i el director de teatre Frank Van Laecke. Com en la majoria de les obres de la reconeguda companyia belga, la gran matèria primera de l’obra són els mateixos intèrprets, elles i ells com a persones.
El 2010 eren nou intèrprets: Vanessa Van Durme, Griet Debacker, Andrea De Laet, Richard ‘Tootsie’ Dierick, Danilo Povolo, Gerrit Becker, Hendrik Lebon, Dirk Van Vaerenbergh i Rudy Suwyns. Ara, excepte Andrea De Laet –que va morir el 2016–, tornen totes i tots a pujar a l’escena del Teatre Municipal de Girona. Però abans d’entrar en la gestació de Gardenia fem una parada a l’univers de la companyia i de Platel. Els Ballets C de la B són un clàssic del Temporada Alta, on han presentat obres com Requiem Pour L, Out of context o Coup Fatal. Alain Platel és sens dubte el nom més conegut i l’artífex d’aquest col·lectiu, que va néixer de manera poc ortodoxa.
Corrien els anys vuitanta quan Platel, que llavors treballava de psicòleg d’infants amb discapacitats, va anar a veure un ballet de Maurice Béjart i es va dir a si mateix: “Ho puc fer millor.” Vet aquí com va néixer una de les companyies més influents de la dansa contemporània, i de retruc de les arts escèniques. A més, no es van tallar gaire amb el nom: Les Ballets Contemporaines de la Bélgique sona prou pompós i grandiloqüent, oi? Amb un bagatge teatral i en la dansa amateur, Platel va decidir començar a crear peces amb la seva germana i un amic. Van anar presentant peces de petit format durant uns anys sense pena ni glòria fins que, el 1993, un grapat de programadors internacionals d’un festival d’Amsterdam van veure Bonjour Madame. Des de llavors, convertida en un referent de la dansa contemporània, la companyia, que es gestionava com a col·lectiu, encoratjava els intèrprets a crear les seves peces. D’aquest niu creatiu van sorgir alguns coreògrafs més o menys coneguts, com són Sidi Larbi Cherkaoui o Lisi Esteras.
Còmplices creatius
Com a Pina Bausch –una de les grans inspiracions de Platel–, al coreògraf belga li interessen els intèrprets com a persones, i com la coreògrafa alemanya, les seves obres les ha creat en col·laboració amb ells. De fet, els personatges que Platel posa en escena són sovint gent que no encaixa. Tot i que hi ha alguns altres elements, com l’ús de la música –sovint ha utilitzat en profunditat música de compositors com Bach o Monteverdi–, Platel ha utilitzat diferents fórmules i ha buscat nous còmplices en la creació de les seves obres.
A Platel li interessen els intèrprets com a persones; els personatges que posa en escena són sovint gent que no encaixa.
Tornem a Gardenia. Va ser l’actriu transsexual Vanessa Van Durne qui va presentar personalment Platel a Frank Van Laecke, reconegut director teatral i d’òpera. Ella ja havia participat en una de les produccions de Platel –Allemaal Indiaan, en la qual va interpretar una mare de quatre fills–, i aleshores estava participant en una producció dirigida per Van Laecke sobre la seva pròpia transsexualitat i també al voltant de la transició de Van Durne.
Un cop fetes les presentacions, ella els va suggerir un repte: crear una peça sobre el seu passat en l’escena de transvestits amb alguns dels seus amics d’aquest món. Van Laecke i Platel amb prou feines es coneixien, i les línies de treball dels dos directors eren molt diferents. A més, l’univers al qual havien d’entrar és ple de clixés i alguns dels intèrprets tenien ben poca experiència. Guiats per la intuïció, van reunir els amics de Vanessa Van Durne, que llavors tenien entre 55 i 65 anys –alguns d’ells ara són elles. Algunes ja havien deixat els escenaris i d’altres mai hi havien pujat. A part d’aquest grup, s’hi va sumar l’actriu Griet Debacker, amb qui Van Durme feia temps que hi volia treballar.
Fugir dels clixés
Més enllà de l’experiència vital de Van Durme, Platel i Van Laecke es van inspirar en el documental Yo soy así, de Sonia Herman Dolz, que segueix un grup de transvestits que actuen per última vegada en un cabaret de Barcelona que ha de tancar. Per a Platel i Van Laecke la qüestió era: com traduir aquest món sense fer-ne un documental o caure en els clixés? Per aquest motiu, Gardenia se centra en la metamorfosi per la qual passaven aquestes persones, l’energia i l’adéu a la il·lusió i l’esperança de l’última funció. Com és habitual en els Ballets C de la B, els intèrprets també van aportar les seves històries, que van ser filtrades per crear una dramatúrgia que no caigués en el documental. A part de les seves històries, també van aportar suggeriments musicals, és a dir, cançons o melodies significatives per als intèrprets, que el compositor Stevel Prengels harmonitza en un paisatge sonor en el qual també inclou temes icònics com el Bolero de Ravel.
Ni Van Laecke ni Platel van pretendre despendre’s del voyerisme del públic o dels clixés; això sí, aquesta producció teatral es va crear perquè sota la superfície es poguessin descobrir diferents capes emocionals. Per això, sota l’ambient alegre del cabaret i el pastitx de feminitats es revelen la tristesa, el dolor o la pena que transcorren dins d’un riu subterrani. Com és habitual en Platel, el coreògraf col·loca l’espectador davant de situacions complexes per trobar la bellesa en la vellesa i la metamorfosi, i l’heroïcitat en el desig de transcendència –aspectes amb els quals ens podem sentir interpel·lades totes i tots.
Gardenia es va estrenar el 2010 i va girar per moltes ciutats del món, i es va presentar més de 200 vegades en un moment en el qual la transsexualitat i el transvestisme tenien poca visibilitat. Ara, en un moment en el qual el debat de gènere és ben calent i el món trans és menys invisible, com viurem aquest espectacle? Com ens tocarà?
També t’interessarà…
Temporada Alta fa 30 anys: 5 claus per gaudir de l’aniversari
