El 1946, Irving Berlin va escriure: “There’s no business like show business like no business I know” (‘no hi ha cap negoci igual que el negoci del món de l’espectacle, ho sé’). Aquesta frase de l’espectacle Annie Get Your Gun pertany a la cançó que amb el temps s’ha convertit en l’himne no oficial del teatre musical.
Si Berlin ja ho veia així el 1946 i avui, al 2020, encara hi ha gent que no ho veu, potser cal tornar-ho a explicar.
“Primero la vida y luego el cine”, va dir José Manuel Rodríguez, ministre de Cultura, a principis d’abril. Aleshores, justificava d’aquesta manera l’absència d’un paquet de mesures específiques per a la indústria cultural. Potser aquí hem tocat una paraula clau, indústria; cultural però indústria. Es creuen que el món de l’espectacle és una indústria?
Quan es va produir la tancada dels teatres, a Barcelona hi havia en cartell, entre d’altres, els espectacles musicals: A Chorus Line al Teatre Tívoli, La bruixa de la tramuntana al Teatre Lliure de Gràcia, Ocaña, reina de las Ramblas a l’Escenari Joan Brossa, Records a Broadway a l’Almeria Teatre, La volta al món en 80 ties a la Sala Àtrium, i no es van arribar a estrenar Akelarre (reposició), Mistela Candela Sarsuela a El Maldà, Barcelona 24h, Joan Gimeno: Aquí estoy i La canción de Ipanema a la Sala Barts, Conta’m un conte al Tantarantana, T’estimo si he begut al Teatre Poliorama, Lohengrin al Gran Teatre del Liceu, Luli Pampín, El monstre de colors i Versus al Teatre Condal, i El Médico al Teatre Tívoli.
En un altre article haurem de parlar de què ha passat en el gran format a Catalunya; existeix?
Espectacles musicals o espectacles amb música molt diversos. Poden ser de gran format, sector que actualment liderava A Chorus Line, fins a arribar al petit format, on hi havia molta més oferta. Tots ells, petits i grans, formen part de la indústria del teatre musical català, amb actors i actrius que treballen en cada funció, els tècnics i tècniques, directors i directores, i tots els oficis teatrals que es necessiten en cada espectacle.
Potser en aquest aspecte no ens hem sabut explicar correctament, potser ens cal fer més pedagogia de tota la gent que intervé perquè s’aixequi el teló. O… potser no ens volen entendre?
Xifres i persones
Agafem el gran format. En un altre article haurem de parlar de què ha passat en el gran format a Catalunya; existeix? De moment diem que sí, i sense cap mena de dubte, en el moment del tancament dels teatres el màxim representant d’aquest era A Chorus Line, una producció del Teatro del Soho CaixaBank, una llicència “A”, amb música de Marvin Hamlisch, llibret de James Kirkwood, Jr. i Nicholas Dante i lletres d’Edward Kleban. En una conversa amb Marc Montserrat-Drukker (director de producció i càsting d’A Chorus Line) parlàvem de com s’ha vist afectada aquesta indústria i aquesta producció: “Una llicència ‘A’ vol dir que tot el que es veu a l’escenari, des de coreografies fins il·luminació, vestuari i posada en escena és com la volen els seus creadors, i qualsevol canvi se’ls ha de notificar i ells l’han d’acceptar. Evidentment, aquesta exigència artística i tècnica suma un plus econòmic i un risc a una producció teatral”. És coneguda aquesta frase en el gran format: “Si guanyes diners, en pots guanyar molts; però si en perds, en pots perdre molts”.
Aixecar el teló cada dia costa aproximadament el 60% de l’aforament.
En aquella producció hi treballaven 70 persones: 41 sobre l’escenari (15 músics i 26 actors/cantants/ballarins), 14 persones de l’equip tècnic (regidors, tècnics de so i de llum, sastreria, maquinària, més tot l’equip de producció i direcció, i sense oblidar el personal del teatre: taquilles, acomodadors i neteja) Tots ells en nòmina. El que per al teatre és una superproducció, per al món empresarial és una petita empresa. Quines coses, oi? Potser la indústria escènica necessita estructures empresarials pròpies pel sector.
Una productora té comptat el que costa aixecar el teló cada dia: aproximadament el 60% de l’aforament. Es diu també que les gires són cares, i a Catalunya no es pot tenir un teatre tancat més d’una setmana perquè l’equip tècnic pugui treballar, amb tranquil·litat, per tal d’implementar l’espectacle a un nou espai. Això obliga les companyies i productores a fer muntatges amb tres o quatre dies, i en el millor dels casos, com a A Chorus Line, amb equips per torns que munten el material que ha viatjat en cinc tràilers. Totes aquestes despeses, que no són les d’alçar el teló, es preveu que es comencin a recuperar amb un pati de butaques que superi el 75% de l’ocupació. Un cop han recuperat la inversió inicial, la majoria de vegades els beneficis serviran per crear un nou espectacle, tret de les companyies que “viuen” de les subvencions.
A Catalunya no es pot tenir un teatre tancat més d’una setmana perquè l’equip tècnic pugui treballar.
Per tant, és fàcil imaginar el panorama: “En poc més de dues setmanes de funcions no hem cobert ni el desmuntatge ni el transport del material, hem tornat els diners de milers d’entrades venudes i, quan es puguin reprendre les funcions, s’hauran de pagar assajos per tornar a posar en forma tot l’equip, ja que, en el cas d’A Chorus Line, la dansa és com un esport olímpic”, deia Marc Montserrat-Drukker.
A escala humana
Una altra productora afectada per tota aquesta situació ha estat Focus, que, amb Onyric, capitanejat per Daniel Anglès, havia d’estrenar el seu espectacle musical de gran format i que l’ha ajornat un any. Diu Daniel Anglès: “És important que un musical de grans dimensions i de gran format, amb tot el que suposa en l’àmbit de la inversió, es pugui estrenar en una temporada teatral en la qual estiguem segurs que no ens trobarem sorpreses”. Cal afegir també que es tractava d’una producció nova i que el procés d’assajos estava programat durant el confinament i va ser inviable portar-los a terme.
El teatre musical de mitjà format, com per exemple T’estimo si he begut, que amb tot assajat no va poder entrar al Teatre Poliorama de Barcelona, ha capgirat els seus plans i ja ha començat la gira per Catalunya que acabarà on havia de començar, al Poliorama. Està previst també que La jaula de las locas torni a escena, al Teatre Tívoli, a partir del 22 d’octubre.
Tampoc s’escapa d’aquestes conseqüències el teatre musical de petit format, on potser haurem de fer més pedagogia i continuar explicant que tot i ser un petit o mitjà format passa pels mateixos problemes citats anteriorment, però a escala. Això sí, sumant-li que la majoria de vegades depèn del 100% de la taquilla, o més ben dit: del percentatge de taquilla que rep la companyia per pagar totes les despeses.
Potser la covid-19 ha posat en evidència les peculiaritats del món de l’espectacle. Que aquesta tornada progressiva al teatre serveixi també perquè bona part de la societat entengui el que mou i el que significa el negoci del món de l’espectacle, el del show business.
