La mostra d’Olot consolida el seu discurs verd i sostenible amb una trentena de propostes que reivindiquen una altra forma de crear i d’establir relacions entre artistes, públic i paisatge.
No és la cita anual més gran ni la més mediàtica: els aforaments acostumen a ser reduïts, els artistes no massa coneguts i els espectacles presenten formats modestos, austers en alguns casos. No obstant això, el Sismògraf d’Olot és un festival en permanent transformació que ha aconseguit superar-se any rere any fins a esdevenir la mostra més original i coherent del país. Enrere queda el període en què actuava de mercat estratègic de la dansa i, ja sense cotilles administratives, ha reforçat durant el cap de setmana passat la seva empremta verda i sostenible, ha abraçat una noció més àmplia de moviment i un discurs que integra en simbiosi paisatge i art.
publicitat
Només una hora i mitja separa Barcelona d’Olot, passem d’un ambient contaminat d’embussos i presses a l’increïble verd brillant de la Garrotxa de començaments de primavera, un salt des de la gent atrafegada de la gran ciutat a la calma de les converses improvisades al bar o a qualsevol taulell. El xoc pot desestabilitzar, contrastar de sobte l’estrès amb la veu calmada de Neja Tomšic, artista interdisciplinària que a Opium Clippers utilitza tasses de delicada porcellana per explicar una versió alternativa de les guerres de l’opi, una crítica a la lògica voraç del colonialisme. No estem acostumats ja a les històries lentes, ens descol·loca el minimalisme zen d’una cerimònia del te. O potser cal alguna cosa més.
Per sort, no tots els espectacles tenen una concepció tan eixuta i despullada. El moviment és una de les senyes del Sismògraf, encara que el festival és molt més que una graella plena d’espectacles de dansa. Habiter, per exemple, de la coreògrafa Katia-Marie Germain, un magnífic espectacle d’objectes que amb només un focus i molta precisió aconsegueix crear efectes hipnòtics, un penetrant somni kafkià que recorda els primers treballs de Xavier Bobés. Només amb un joc d’encendre i apagar el llum, des de la intimitat, també es pot arribar a l’espectacularitat.
Escala verda
És una tria, un model. Equip petit, multidisciplinari. L’organització del festival va a l’essència de l’artesania, busca l’escala humana. Tena Busquets, la seva directora, és una figura omnipresent, ara la veiem traginar una taula, ara la trobem a la porta d’un espectacle donant la benvinguda, un per un, als espectadors arribats el primer dia per a l’espectacle del Teatre Principal. En lloc d’ocupar el pompós pati de butaques, el públic se situa en unes grades ubicades en l’escenari, d’aquesta forma tot resulta molt més íntim, barrejant-se assistents i artistes en la primera part de Terra Rhapsody. Es tracta d’una instal·lació coreogràfica del grup Vaikonur liderat per Ester Guntín. De nou un ritme pausat, coreografies a càmera lenta, ciència-ficció amb aires de La Veronal, un viatge lluny de les lògiques desbordades del planeta Terra per fer-nos rumiar sobre els nostres ritmes difícils de resistir a llarg termini.
Així, poc a poc, el discurs verd ho impregna tot. Des de la cartelleria insectívora de Manel Quintana fins a la tela enorme que el francès Gilles Viandier desplega en l’espectacle de carrer Sinople Series, una forma diferent de relacionar-se amb el color dominant del cap de setmana. En el sentit metafòric, les reflexions verdes també tenen un pes ben destacat en el programa. Una força interessant, la que esbossen Job Ramos i Fina Torres als Encontres a l’astacifactoria. Ell teoritza sobre la relació entre les persones i la natura, a ella la veiem feinejar en el seu viver de crancs autòctons, espai de criança d’animals per ser reintroduïts en la natura i evitar l’extinció que les espècies invasores acceleren. No es tracta d’una arenga ecologista, al contrari, la meditació i l’autoanàlisi de fons qüestiona la mateixa intervenció: “si preguntéssim als crancs, potser preferirien extingir-se abans de viure aquí”, deixen anar.
Més exemples. Sobre la vida natural que ens acompanya a les ciutats, Sfumato de Llum de Fideu, un afinadíssim espectacle de carrer protagonitzat pels pensaments d’un grup de coloms i altres animals amb què compartim espai urbà, una proposta senzilla i sincera amb molt de potencial per girar per totes les mostres de carrer del país i més enllà.
En un altre ordre menys amable, En un día claro puedes ver para siempre, de Rosa Casado i Mike Brookes, una instal·lació on veiem en directe com desmunten un cotxe. La quantitat de materials diferents que se n’extrauen posen en relleu la complexitat del treball i, per descomptat, la petjada ecològica que deixen els vehicles utilitaris, l’objecte de consum icònic per excel·lència. També sobre els residus dels objectes quotidians, No made Land «Les vanités», de Jean Michel Caillebotte i la Compagnie Star Pilot, una barreja entre instal·lació i poesia, un món de cartó, acumulació de conceptes per rumiar sobre la fragilitat dels equilibris de la vida.
Canvis climàtics
La natura i els seus ritmes contagien la velocitat i la materialitat d’alguns espectacles. És el cas d’una de les propostes més aplaudides, Freeze, de Nick Steur, un artista que practica complicats equilibris amb pedres volcàniques típiques de la comarca. Al component de senzillesa i comunió amb la natura es va afegir un rerefons èpic: la funció de divendres es va realitzar sota un xàfec insistent, inclemència climàtica que va transformar la petita proesa de l’obra en una gesta. Potser amb la intenció de fer el seu propi espectacle, el temps, la temperatura i el cel de la Garrotxa van executar la seva pròpia performance amb variacions inesperades que es van integrar com un element més dins les coordenades discursives del Sismògraf. Fins i tot la lluna va fer acte de presència mitjançant la proposta Museum of the Moon, una satèl·lit inflable de set metres de diàmetre creat per l’artista britànic Luke Jerram, la proposta més instagramejable de tot el festival.
Accions per a tots els públics, un festival situat, conscient i sostenible, fet per a la ciutat i des de la ciutat, molt local però en el bon sentit, sense obsessionar-se amb el melic. Al Sismo hi ha propostes catalanes, però també molta teca internacional, amb una voluntat cosmopolita que obre la reflexió a tot un ventall de temes globals que es llegeixen en clau local, amb l’adaptació de moltes de les propostes al paisatge i la realitat concreta d’Olot.
Quatre dies en què la reflexió també ha anat més enllà de les propostes artístiques. Enguany, a falta de l’espai de reunió professional diürn i nocturn de la Carbonera, les “agitadores” culturals Marta Oliveres i Margarida Troguet van proposar Sacsejat, no remenat, diverses trobades entre professionals, premsa i públic per pensar i posar objectius en comú, a més de realitzar els oportuns intercanvis de targeta de visita. Divendres, Fernando Pérez, director de l’Azkuna Zentroa Alhóndiga de Bilbao deixava un apunt de reflexió que serveix de resum del festival: “més val moltes coses petites que poques i grans”.
