Una reflexió sobre el setè art com espai de trobada.
Érem de cap de setmana a la Garriga, amb l’agenda plena. Però vam trobar un forat per escapar-nos, diumenge tot just després de dinar, a la primera sessió del Cinema Alhambra. La pel·lícula tant me feia. Tenia curiositat per conèixer aquesta sala oberta l’any 1913 que s’havia salvat, renovat i digitalitzat gràcies a una campanya ciutadana. Quina sorpresa en comprovar que l’aforament era ben ple, un diumenge a l’hora de les postres, el cafè i la migdiada, per veure un documental en versió original sobre llibreters de Nova York! En sortir, en Josep Maria Miró i el seu fill Xavi, els encarregats del local, ens van explicar que programaven films com aquest a partir de les peticions del públic, fet que en garantia l’assistència. L’Alhambra de La Garriga no és l’únic cas de cinema que ha ressuscitat gràcies en part a la iniciativa ciutadana. També ha passat, entre d’altres, amb el CineCiutat de Palma de Mallorca, el Cinema Catalunya de Ribes de Freser o l’Espai Texas, a punt d’obrir a Gràcia. A Sant Feliu de Llobregat, els habitants van aconseguir frenar el tancament de l’antic Cinema Guinart i reconvertir-lo en l’actual CineBaix, que gestiona l’associació del mateix nom, formada per una colla de cinèfils. Des d’altres formes d’associacionisme, com la cooperativa, s’ha donat llum a noves sales, com la Zumzeig de Barcelona.
Nous models d’exhibició marquen el camí per garantir el futur de l’experiència col·lectiva cinematogràfica
S’han fet moltes pel·lícules, articles i llibres estil Cinema Paradiso, elegies nostàlgiques per aquelles sales de la infància que tanquen per sempre. I en canvi es parla massa poc d’aquests cinemes que (re)obren a partir de nous models d’exhibició que marquen el camí per garantir el futur de l’experiència col·lectiva cinematogràfica més enllà dels dictats de Hollywood. En aquestes sales s’aposta la major part dels cops pel cinema alternatiu, en versió original i/o en català. De vegades, la iniciativa parteix dels ajuntaments, que garanteixen així que els municipis no es quedin sense cinemes. Són de titularitat municipal l’Edison de Granollers, els Can Castellet de Sant Boi, l’esplèndida Sala Torrella de Torroella de Montgrí, el Cinema Casino de Begur o el Cinema Catalunya de Terrassa, entre d’altres. També el Cinema Truffaut de Girona, amb una programació exquisida que coordina el Col·lectiu de Crítics de la ciutat. En molts casos, per organitzar la graella, les sales es conxorxen amb els cineclubs locals. Precisament, el títol de l’exposició que la Filmoteca va dedicar fa uns anys al cineclubisme és tot un lema a l’hora de pensar el futur de les sales: el públic s’organitza.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
