Es pot establir una relació entre el Festival de Sitges i la producció de cinema fantàstic local?
Hi va haver uns anys en què la indústria del cinema català va viure un autèntic boom de pel·lícules de terror. Curt o llarg, segons qui n’escrigui la història, no hi ha dubte que va ser un període intens, de notable activitat, que va esclatar amb embranzida i que, per motius que convindria esclarir, va acabar desinflant-se com si res.
Les dates no sempre són una ciència exacta, però l’inici del boom en qüestió es podria situar, si fa no fa, cap a principis dels anys 2000, el moment en què el productor espanyol Julio Fernández, president de Filmax Entertainment, es va associar amb el productor filipí-americà Brian Yuzna per fundar el segell Fantastic Factory, que pretenia dinamitzar la producció de cinema de terror a l’Estat espanyol adoptant models de producció nord-americans i utilitzant, com a centre d’activitats, la ciutat de Barcelona. L’aventura de la Fantastic Factory va durar poc, però en van sortir títols tan vistosos com Romasanta: La caza de la bestia i Darkness, pel·lícules que ara fa vint anys donaven a conèixer, respectivament, els noms de Paco Plaza i de Jaume Balagueró, directors que més endavant es convertirien en parella artística i farien la saga [Rec], durant molt de temps considerada un dels productes més arriscats i trencadors que s’hagin creat en el context de l’audiovisual català. Es diu que Yuzna i Fernández van acostar posicions per primer cop en una conversa informal que van mantenir durant el Festival de Sitges l’any 1998.
El Festival de Sitges ha tingut, en el boom del cinema de terror català, un paper estructural. Ha estat, dins i fora de la pantalla, una fàbrica constant de mites, una màquina incombustible de relats espaterrants i fantasies que, al llarg de 55 edicions, han anat alimentant l’educació sentimental de successives generacions d’espectadors. Directors, productors i altres professionals del cinema han trobat en el Festival de Sitges un espai formatiu inigualable que els ha permès establir vincles i crear comunitat.
Es va apostar per fer un tipus de pel·lícules que als espectadors menys informats els semblés que eren americanes
En aquest context s’articulen històries molt boniques. L’any 1993, el cineasta mexicà Guillermo del Toro va anar a Sitges a presentar la seva òpera prima, La invención de Cronos. Després de la projecció se li va acostar un espectador molt jove, que amb prou feines arribava a la majoria d’edat, amb ganes de presentar-li els seus respectes. Van estar xerrant una estona i entre tots dos es va generar una complicitat bestial que va derivar en una amistat sostinguda al llarg del temps. Aquell jove cinèfil es deia Juan Antonio Bayona. Quinze anys més tard, el 2007, Guillermo del Toro produiria la seva primera pel·lícula, El orfanato, que es va convertir en un gran esdeveniment: era la prova definitiva que a Catalunya hi havia potencial i talent per fer un cinema de gènere amb ambicions internacionals, capaç de conquistar mercats d’arreu del món.
La fórmula de l’èxit
Potser l’error va ser, justament, que alguns van confiar massa en l’èxit de la fórmula.
El orfanato va ser un fenomen i va fer créixer la convicció que a Catalunya es podia fer un cinema de terror competent a escala mundial. Aquí hi ha la gran trampa. Per tal de garantir que aquest cinema de terror interpel·lava públics estrangers, es va apostar cada vegada més per fer un tipus de pel·lícules que als espectadors menys informats que no es quedessin a llegir els crèdits fins al final els pogués semblar que eren americanes. El pla no consistia només a buscar inspiració en referents estètics i narratius del cinema americà, sinó que també aspirava replicar-ne models de producció amb un seguit d’estratègies que anaven des de la decisió de rodar gairebé sempre en anglès fins a l’extrem d’importar grans noms de l’star system de Hollywood, amb el convenciment que la seva auràtica presència donava un estatus superior a la textura del film.
Hi ha exemples famosos, com quan Eugenio Mira va dirigir Elijah Wood a Grand piano, l’any 2013, i com quan Rodrigo Cortés va dirigir Uma Thurman a Blackwood, l’any 2018, ambdues rodades als platós del Parc Audiovisual de Terrassa. D’altra banda, el boom del cinema de terror català també va fer possible que alguns directors d’aquí se n’anessin a fer part de la seva carrera als Estats Units, amb casos tan flamants com el de Bayona, que el 2018 va estar al capdavant d’una de les entregues de la saga Jurassic World.
Als joves cineastes els il·lusiona més l’experiència d’Alcarràs que el ‘blockbuster’ de terror deslocalitzat
El cinema de terror català ha deixat de ser rellevant. Això no vol dir que a Catalunya ja no es facin pel·lícules de terror, però les fan els mateixos directors de fa deu anys. Potser hi té a veure el fet que en els darrers temps l’audiovisual català s’hagi decantat, cada cop més, per promocionar un tipus de cinema ben diferent, d’autor, amb trets d’identitat propis i un caràcter de proximitat que, tot i la seva sensibilitat local, té bona rebuda en festivals internacionals de primera categoria. Dit d’una altra manera, als joves que estudien a les escoles de cinema i a les facultats de Comunicació Audiovisual de les universitats catalanes els il·lusiona més l’experiència d’Alcarràs, de Carla Simón, que no pas el model del blockbuster de terror deslocalitzat que una dècada enrere articulava bona part del teixit industrial del país. La transició d’una tendència a l’altra marca, també, una transformació dels paradigmes de producció, lligada a un canvi en la manera d’entendre la funció de la narrativa cinematogràfica com a eina de cohesió social i cultural. Així s’explica, per exemple, que en un context cinematogràfic tan excepcional com el català, en què les dones cineastes superen amb escreix els homes cineastes –si no en nombre, sí en rellevància–, no hi hagi cap d’aquestes dones que faci cinema de terror. Tard o d’hora això canviarà. Tard o d’hora apareixerà una cineasta catalana amb ganes de dirigir pel·lícules de por. Però és probable que a aquesta cineasta els anys del boom del terror català li importin un rave.
Noves perspectives
En un dels primers capítols del llibre Reina del grito, Desirée de Fez explica que quan va començar a fer de crítica de cinema especialitzada en el gènere de terror sovint es va trobar en ambients replets de mascles arrogants amb conductes fal·logocèntriques que sempre volien imposar la seva raó. El món del terror ha estat, com tantes altres coses, un entorn extremament testosterònic durant molt de temps. De mica en mica, i per fortuna, això va evolucionant cap a una altra banda. Com a mínim, ara ja hi ha dones que dirigeixen pel·lícules de terror. I aquestes pel·lícules, en alguns casos, són obres mestres. És el cas de la francesa Julia Ducournau, que el 2021 es va fer amb la Palma d’Or a Canes amb Titane, una cinta apoteòsica, capaç de capgirar els codis del gènere i oferir una experiència inèdita en tots els sentits.
En una altra línia hi ha l’exemple de l’espanyola Carlota Martínez Pereda, que ara fa uns mesos va estrenar a Sundance el seu primer llargmetratge, Cerdita, una pel·lícula arriscada que acaba d’arribar al cinema, que toca temes com l’obesofòbia i el bullying adolescent des dels paràmetres d’un imaginari gore. Serà en aquests referents que el cinema de terror català trobarà l’empenta que necessita per reactivar-se. Enguany, el Festival de Sitges ha convocat el concurs WomanInFan, que té per objectiu finançar la producció del teaser d’un projecte de llarg de terror o fantàstic dirigit per una dona, amb un pressupost de 10.000 euros. És, sens dubte, un bon començament.
