Amb l’aparentment irreversible canvi del suport analògic al digital, el cinema torna a travessar una de les seves periòdiques mutacions tecnològiques. A diferència del pas del mut al sonor o del blanc i negre al color ara està també en joc la mateixa noció de l’espectacle i la seva preservació. Edison va inventar, amb el Kinetoscope, la fotografia en moviment però es va equivocar d’estratègia comercial quan va apostar pel consum individual. Els Lumière, en canvi, en van fer un espectacle col·lectiu extraordinàriament popular durant el segle XX. Ara, les noves tecnologies afavoreixen un retorn a Edison, al consum individual de les imatges en iPhones, tauletes o monitors d’ordinador i televisió.
Les Filmoteques són el futur de la conservació no tan sols de les pel·lícules, sinó també del mateix espectacle tal com va ser concebut originàriament. S’hi poden veure films muts amb acompanyament musical en directe, projeccions en suports i formats originals, i molt especialment, aquesta sensació irrepetible de la sala que batega col·lectivament al mateix ritme que una comèdia o un film de terror. No es tracta d’invocar la nostàlgia ni de negar que el digital sigui un excel·lent instrument de difusió i de restauració. La seva conservació, en canvi, està en entredit. El cinema analògic es conserva des de fa més de cent anys com un objecte, mentre que el digital no és més que un sistema informàtic sotmès a tecnologies summament fràgils i canviants. Perquè el públic pugui continuar somniant a les sales, cal garantir-ne la supervivència i també la dels films, vells i nous, destinats a entretenir les futures generacions.
La Filmoteca de Catalunya es regeix per aquests principis, que aplica a les seves noves seus: el Centre de Conservació i Restauració de Terrassa i al Raval, al centre de Barcelona. Rescatar pel·lícules de l’oblit i veure les sales plenes amb noves generacions d’espectadors és la millor de les satisfaccions possibles.
