En parlem amb tres persones que han convertit la seva passió en ofici.
Darrere de qualsevol peça audiovisual sempre hi ha la figura d’una productora o un productor. És la persona que sobrevola el procés i que s’encarrega de concretar el que en un inici semblava una idea forassenyada. Solen ser professionals incansables, a vegades ignorats, sovint incompresos, però sempre necessaris. És un bon moment per dedicar-se a produir? Com ha canviat aquesta feina en un sector tan globalitzat?
Per fer créixer una idea cal buscar el finançament, produir i acompanyar aquell projecte fins a l’últim dia. I fins després del dia que semblava l’últim. Aquesta és la feina de les persones que es dediquen a la producció. Malgrat que solen ser desconeguts pel gran públic, són elles i ells qui recullen l’Òscar a la millor pel·lícula.
“Ser productor m’ha ajudat a ser millor actor”, deia fa poc en una entrevista el nord-americà Michael Douglas, que combina els dos rols. “Quan lideres un projecte, tens la responsabilitat de marcar el to i l’exemple”.
Aquesta és una feina on s’hi pot arribar estudiant. A la Universitat Blanquerna, per exemple, s’ofereix el Màster en Producció Executiva Audiovisual. També hi ha qui s’hi llança guiat per la intuïció, sense formació i, fins i tot, sense gaire coixí econòmic.
També es dona el cas de qui s’hi troba per casualitat, com l’economista Gema Arquero. Havia treballat d’ajudant de producció i en una agència de comunicació, fins que el 2020 va convertir-se en productora executiva d’una comèdia d’embolics lèsbica autofinançada i autoproduïda: La amiga de mi amiga, de Zaida Carmona. “Va ser molt punki”, recorda Arquero. La pel·lícula va agradar a festivals i va arribar a Sant Sebastià, al festival D’A de cinema d’autor de Barcelona i al Festival de Rotterdam, on aquest gener va participar al lab.
“En el món de la publicitat et donen els diners i ja pots rodar. En la ficció solen ser anys aixecant un projecte”, comenta Arquero. “Cal paciència. És com una carrera de fons i, a la vegada, una muntanya russa amb alegries bèsties i decepcions horroroses”. Arquero opera sota el nom de Debut Films. “El nostre és un treball solitari i, a la vegada, col·lectiu. Has de confiar en tu i, sobretot, escollir bé”.
Un bon moment per produir
Qui també fa poc que s’hi dedica és la gent de Gentileza. El passat octubre van rebre el premi a productor/a emergent que atorga Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC) pel curtmetratge De nit, d’Ona Jané. Abans havien fet carrera com a Masia Reels, produint videobooks per a actors i actrius. L’any passat van decidir obrir també Gentileza, una productora per fer pel·lis. “És un bon moment, les plataformes estan produint molt. Encara que després vas al cinema i no hi ha ningú”, explica Jorge Basterretxea, que també és director de fotografia. “Produir és tenir passió i olfacte. Saber quina història explicar i per què explicar-la ara. Tenir clar el motiu pel qual és necessària en el món en què vivim”.
Comparteix l’aventura amb Alberto Gallego, director i ara també productor. “Abans de llançar-nos-hi vam parlar amb molts amics. És una professió que va guanyant rellevància. Fa uns anys només tenien reconeixement públic els intèrprets, després qui dirigeix… això va canviant”.
Han començat amb curtmetratges i ara estan desenvolupant un llarg i una sèrie. Estan enfocats en la ficció. Van pas a pas en un món delicat. “És molt difícil mantenir una productora a l’ús, sobretot en els inicis. Nosaltres podem gràcies a Masia Reels”.
Producció creativa
Darrerament s’ha popularitzat el concepte de producció creativa. Vol fer visible que més enllà de quadrar horaris, Excels i aconseguir diners… cal aportar creativament.
“Has de poder-te adaptar. L’important és que el projecte acabi existint”
— Montse Triola
Montse Triola va començar a fer de productora creativa fa 25 anys. Al costat del director Albert Serra han fet possibles alguns dels títols més internacionals del cinema català recent.
“Això de productora creativa ha aparegut per donar nom a una cosa que ja existia”, comenta. “En el nostre cas, ho entenem com un treball col·laboratiu entre gent de diverses disciplines. Un intercanvi de coneixements i sabers. A la vegada, un ofici”.
Creu indispensable tenir cintura, ser flexible. “Has de poder-te adaptar. De les expectatives prèvies al que realment passa al final… hi ha un abisme increïble, per bé o per mal. Sempre pensem que l’important és que el projecte acabi existint”. Més que dir que no a les peticions que rep, intenta buscar solucions, alternatives. “No soc tant de dir que prou, sinó de preguntar ‘I si?’”.
En el seu cas, amb Andergraun Films, ho han aconseguit a canvi d’alleugerir la seva estructura. “Com més pesant és, menys flexible ets. Per a nosaltres és important tenir llibertat creativa”.
Triola veu talent en les noves generacions. “Abans hi havia qui arribava a la professió de producció més de rebot, ara ens trobem amb gent jove amb molta passió, potents, amb un cervell enginyós”.
Un sector més internacional
Tothom coincideix que l’ofici és més internacional que mai. Si abans era possible dedicar-s’hi sense saber anglès, ara és clar que les produccions, els mercats, la distribució i les plataformes solen abastar diversos territoris. A la vegada, “es pot produir des de qualsevol lloc”, tal com explicava recentment Rafa Molés, president d’AVANT –Associació Valenciana d’Empreses de Producció Audiovisual– al pòdcast Veus de l’Audiovisual, produït per PROA, la Federació de Productores Audiovisuals.
Molés també definia amb una paraula el que diverses veus mencionen com el més important d’aquesta feina: la confiança. “És la pedra angular dels nostres projectes”, apuntava. Hi ha qui també hi afegeix un segon concepte, l’optimisme, que permet superar els alts i baixos, sovint econòmics. Les organitzacions de professionals reclamen des de fa temps un millor finançament que permeti que, sumant-hi la constància, les idees s’acabin fent realitat.
