A la portada, una imatge contundent que parla per si mateixa. A l’interior, però, és on trobem un parell de fotografies que, a més de ser eloqüents, donen testimoni gràfic d’un episodi rellevant en la història teatral catalana: la tancada d’actors i actrius al Teatre Poliorama per reclamar la signatura d’un conveni amb TVC. “En el procés de l’enfrontament amb la direcció de TV3, i com a resolució de l’Assemblea (…), es va decidir decretar una vaga, en principi de deu dies, que va afectar els assajos i els enregistraments de tots els programes dramàtics”, començava l’article que reproduïm aquí. Probablement, el moment més tens d’aquest pols entre els artistes i les autoritats es va produir quan els mossos van tancar amb pany i clau l’accés al teatre i una dotzena d’intèrprets van quedar atrapats a l’interior. La tancada va durar 55 hores, i es va considerar l’acció més important en el procés de discussió amb la televisió autonòmica. “Tot plegat va ajudar, i molt, a la solució definitiva del problema i a la signatura del Conveni amb TV3 en les condicions que reclamàvem”, acabava l’article. Al mateix número de la revista, de la pàgina 34 a la 37, s’hi publicava íntegre el text acordat.
El 7 és un número cabalístic: n’hi ha qui li atribueix poders màgics… Sense entrar en càbales, podem assegurar que Entreacte núm. 7 contenia molts temes d’interès, alguns de màgics, que esgranarem en properes revistes. Per trencar el gel n’hem escollit un de més frívol que no pas informatiu, però que sens dubte aconseguirà fer-vos somriure. El retall que reproduïm formava part de la secció Befes, mofes i escarnis, i ironitzava sobre el gran teatre nacional amb què somiava Josep Maria Flotats. Veieu el plànol de les seves dependències…
Enric Cervera, aleshores membre del consell editorial, entrevistava Helena Matas, filla d’Alfredo Matas i, com ell, productora de cinema (Nacional III, Bearn o la sala de las muñecas…). En qualitat de presidenta de l’Associació Catalana de Productors Cinematogràfics, Matas responia a preguntes com “Quin penses que hauria de ser l’impuls per a la indústria cinematogràfica catalana?, i opinava sobre el paper de les institucions en el món del cinema o sobre les carències de la nostra cinematografia. Era l’any 1990, i quedava molt camí per recórrer…
