Avantguarda, clixé que no s’adapta ja a una cartellera que bull en idees i estructures innovadores com demostren els següents muntatges Auca#11
Impresentables atemporals
Els clàssics no passen de moda perquè determinats temes no perden vigència. “Un al·legat contra la tirania i contra el possible ressorgiment del totalitarisme”, així defineix el director Ramon Simó l’estrena de la setmana, el seu Macbett, versió del clàssic shakespearià que s’acaba d’instal·lar a la Petita del TNC. Però no és una adaptació qualsevol, es tracta de posar en peu la versió que Ionesco va escriure en 1972, una de les seves poques versions de dramatúrgies alienes. Més que a l’absurd, l’autor romanès considerava que el seu teatre s’atansava al ridícul. El ridícul, en aquest cas, d’uns personatges addictes al poder, a la cobdícia, titelles entre la tragèdia i la farsa, gèneres combinats que fan bascular l’obra i la tornen inclassificable, esquiva a qualsevol etiqueta. Ni teatre elisabetià ni avantguarda clàssica del segle XX, tot alhora en desconcertant equilibri, embolica que fa fort.
La soca i el cul
Alerta amb les recomanacions i els intents de dissuasió, sobretot si van tocats de vehemència. Quan arriben vents de signe contrari, millor emprendre el rumb de la descoberta personal. Queden pocs dies per veure l’última filigrana que s’han marcat els Íntims Produccions a la Sala Beckett. Se n’ha parlat bastant: triple salt mortal en la trajectòria d’una companyia que sempre aposta per la sorpresa amb seny (Pool (No water), Wasted). Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs és una peça sense gairebé paraules encaixada a la casa gran del teatre de text. Hi descobrireu quatre intèrprets en sincronia trontollant, una pedra al centre de la dramatúrgia, molt de gest coreografiat, tones de desfici beckettià i un pessic d’absurd. Lecoq reload, Tricicle de tripi, una rave amb espectacle lumínic de Marc Salicrú i ballarugues de David Climent, coreografies que reafirmen una absència: trobem a faltar Loscorderos.sc. Teatre existencialista i essencialista receptat per a tots els que pateixen del mal del teatre previsible.
La fórmula Peya
Sobre un text de María Velasco que defensen amb naturalitat els intèrprets Montse Esteve i Pau Vinyals, el nou treball de Les Impuxibles, Harakiri (Sala Tallers), torna a ordir una fórmula d’èxit. Estructura discontinua que combina paraula, coreografies que ragen sensibilitat i música en directe que fluctua entre l’emotivitat èpica i la sorpresa. La companyia de les germanes Peya (Clara piano, Ariadna moviment) han descobert una combinació d’elements ben fèrtil, pura fisicalitat, i la posen en pràctica per explicar diferents qüestions. En aquest cas, plantegen una oportuna reflexió sobre el suïcidi, tema que abandona a poc a poc la zona del tabú. Qui no hagi vist mai cap espectacle de Les Impuxibles quedarà sadollat per una onada d’interdisciplinarietat ben administrada. Als assidus potser els assalta una sensació de déjà-vu. En tot cas, la fórmula Peya funciona, com demostra el fet que hagin exhaurit pràcticament totes les entrades quan resten tres setmanes de funcions.
Teatre amb sorpresa
Les obres de la companyia Sixto Paz sempre s’han caracteritzat per oferir alguna cosa més, algun detall que completi l’experiència de l’espectador, que l’extragui de la seva zona de confort. En la nova El més bonic que podem fer (fins al 10 d’abril al Centre de les Arts Lliures) ens proposen compartir una sessió de constel·lació familiar que tanqui el dol per la pèrdua d’un ésser estimat. El text de Jan Vilanova Claudín planteja un homenatge a la seva àvia entre el diari personal i el teatre documental. Pau Roca interpreta el seu alter ego escènic al costat d’una lluminosa Montse Colomé qui, com una mèdium, presta el cos per reviure la iaia, metàfora de la resistència femenina del segle XX i de la pèrdua de la seva memòria. Potser la participació del públic està menys justificada que en altres muntatges com Les coses excepcionals o Así bailan las putas, però a les obres de la companyia sempre s’ha d’anar proveït de capacitat d’entrega i sorpresa, i això és d’agrair.
