Vicky Peña: mig segle d’escenaris, vida i compromís

Repassem amb l’actiu i la seva memòria generosa en detalls cinc dècades d’ofici sense perspectiva de retirada. Auca#135

Fermesa

A còpia de papers memorables, disciplina i un amor per l’ofici sense fissures, Vicky Peña (Barcelona, 1954) ha esdevingut una de les actrius més icòniques de la seva generació. Filla i mare d’artistes, se sent dona de teatre amb un peu a l’audiovisual. Entre els premis que atresora, el Margarida Xirgu i el Nacional de Teatre, que va conèixer mentre feia gestions a l’atur: “Són alts i baixos de l’ofici”. La mirada juganera i tendra que dedica a les fotos s’equilibra amb la fermesa de conviccions que mostra en la conversa.

Enguany fas 50 anys de trajectòria en el món del teatre. Ho celebraràs?
Ho celebro treballant. La primera cosa que vaig fer va ser el 1974, El criat de dos amos, de Goldoni, que va dirigir l’Esteve Polls al Teatre Espanyol del Paral·lel. Penso molt en aquells grans companys amb qui vaig començar a treballar; molts ja han desaparegut, per l’edat, per coses de la vida o, en algun cas, per la terrible onada de la sida dels anys vuitanta. Hi ha moltes coses que em venen al cap quan faig memòria. Però no, no penso fer cap tipus de celebració. Em congratulo del que he viscut i me n’alegro, però ja està.

La sida va marcar tota una generació. Vas tractar la qüestió a l’obra Àngels a Amèrica. Suposo que el tema t’interessa.
Als anys vuitanta, molts companys van patir la malaltia, i en van morir. Als primers temps no se’n sabia res i ells se sentien empestats i apartats de la societat. A més del terrible desconcert i la patacada monstruosa, la sida va trencar una manera de viure i d’entendre el sexe que va ser molt castrant. Veníem d’una època en què s’havia descobert la píndola i molts joves crèiem en l’amor lliure. Amb la sida allò es va acabar. A Àngels a Amèrica (part I i II) que vam representar el 2018 al Lliure, dirigida per David Selvas, es tracta aquest tema amb el gran saber dramatúrgic de Tony Kushner, posant el dit a la nafra de la hipocresia d’aleshores. Penso que el Josep Maria Flotats va ser molt valent quan va inaugurar el TNC el 1996 amb aquest text (només la primera part). Va causar l’escàndol de bona part de la societat benpensant catalana, entre els quals el president Pujol i senyora.

Entre les obres importants de la teva carrera hi ha el Homebody/Kabul de Kushner. Et va comportar molts premis. Com ho recordes?
Sí, el vam estrenar al Teatro Español de Madrid, després vam fer gira i va venir al Romea. Més tard vaig reprendre el monòleg solt, el text que una actriu va demanar a Kushner. Aquest fragment era la gènesi de l’espectacle, la cara d’una creu que l’autor va escriure més tard. Aquell continua sent un conflicte humà terrible. Amb aquell personatge vaig aprendre’n molt.

Algun altre moment intens que et torni sovint al cap?
N’hi ha tants… però recordo un moment meravellós: quan vam estrenar Sweeney Todd al Poliorama l’any 1995 i va venir Stephen Sondheim. Estava tothom expectant per saber què li semblaria el nostre muntatge. Quan va acabar la funció, es va avançar pel passadís del teatre i es va posar davant del prosceni a picar de punys i a fer que sí amb el cap somrient. Nosaltres saltàvem d’alegria mentre saludàvem. Després vam anar a sopar tots junts i vam veure que era un home de teatre normal i corrent, gens estrella. Ens va explicar anècdotes, vam riure molt i va ser un moment realment bonic de la meva vida teatral.

Tot i venir d’una família d’artistes, al principi no t’havies plantejat ser actriu.
Volia ser metge, vaig estudiar Infermeria i vaig treballar uns quants anys com a infermera. Però durant un estiu a Londres vaig descobrir que la meva passió era el teatre. Vaig renunciar a la medicina per dedicar-me completament a la interpretació.

L’aprenentatge més gran va ser veure les funcions que feien els meus pares

Tot i que la vocació et desperta tard, l’aprenentatge de la professió comença ja de petita entre caixes, oi?
El meu aprenentatge més gran va ser veient de petita les funcions que feien els meus pares, sobretot la mare, la Carulla. Veure la mateixa funció tarda i nit, com podia ser de diferent la interpretació tot i dir sempre el mateix, com canvia una actriu o un actor d’una obra a l’altra segons el personatge. Tot allò em va nodrir molt, em va ajudar a entendre l’essència del fet teatral. Els actors som els “intèrprets” que estem entre l’obra i el públic, i la nostra feina és “traduir-la” a l’espectador, fer arribar l’emoció, la reflexió o qualsevol propòsit que l’autor tingui. Vaig aprendre molt amb aquells vells còmics meravellosos: la Paquita Ferràndiz, el Lluís Torner, el Josep Ignasi Abadal, el Lluís Nonell, el Carles Lloret, la Carme Contreras, el Miquel Graneri… Tanta gent magnífica, molts dels quals la gent ni recorda. A Anglaterra, per exemple, la gent estima els seus actors d’altres temps, i a les escoles d’interpretació se’n parla. Aquí no, aquest és un país ingrat.

En relació amb la Montserrat Carulla, creus que els homenatges cap a una actriu tan important com la teva mare han estat a l’altura?
La mare continua molt viva a la memòria i al cor de la gent. La gent m’atura pel carrer i em diu: “tu ets la nena de la Carulla, oi? Que bona actriu que era la teva mare, com l’estimàvem”. Realment, la Carulla té molta presència en la memòria de la gent. A un nivell oficial? Potser sí que ha mancat el reconeixement. Però això també passa amb altres grans actors i actrius que avui estan oblidats i, és clar, sap greu.

Què et va dir la teva mare quan li vas dir que volies ser actriu?
Em va dir: “Ja saps on et fiques”.

Vas tenir una reacció semblant quan la teva filla et va dir que volia ser actriu?
No, perquè la Miranda [Gas], des de molt petita, va dir que volia ser actriu, cantant i ballarina. Ho tenia claríssim. Així que ella ja anava enfocada i enfilada, amb la proa posada cap a la professió.

Com va viure la Miranda aquesta infància entre caixes?
Li encantava estar entre caixes, se sabia les obres de memòria i ens advertia quan algú deia una paraula diferent. Era molt observadora i crec que aquell bagatge també la deu haver nodrit d’alguna manera com a actriu.

A TV3 no has treballat gaire. A què ho atribueixes?
No en tinc ni idea, però és veritat que a TV3 no em volen gaire. De tant en tant em criden per entrevistar-me, però ja està. És un misteri per a mi.

Hi ha algun personatge que et quedi pendent d’interpretar?
Molts m’han quedat pendents, algunes espinetes clavades. Lady Macbeth n’és un. Tot i això, tots els que he fet m’han omplert molt i m’han ajudat a construir-me com a actriu. No penso gaire en el que manca, perquè el que he fet ja ha estat molt.

Alguna vegada s’ha dit que ets molt exigent a la sala d’assaig.
No crec que doni gaire guerra, però potser sí; soc exigent amb mi mateixa. M’agrada treballar a fons els personatges, entendre bé què fan i per què. Si alguna cosa no em sembla coherent proposo una alternativa. Però soc força disciplinada. M’agrada el treball de taula, llegir, discutir i establir conjuntament les bases abans de començar a muntar l’obra. I després, durant els assajos, respectar l’esperit de l’autor, les indicacions del director i el fruit dels assajos diaris amb la resta d’intèrprets.

Com ha estat treballar amb Mario Gas durant tants anys?
Una experiència magnífica de vida i de teatre. A banda de la relació personal que ens uneix, Mario Gas és el director amb qui més he treballat i a qui més dec en la meva carrera: m’ha donat moltes oportunitats i la possibilitat d’interpretar personatges molt diferents. Tenim molta confiança i potser per això, de vegades, puc discutir-li alguna cosa quan no hi estic d’acord. Ell confia sovint en la meva intuïció i jo sempre en el seu saber. El respecte i l’admiració que li tinc són enormes, perquè és un home amb una gran experiència i coneixements teatrals extraordinaris. Dirigir és un ofici: s’ha de saber fer avançar els intèrprets per poder servir els textos. Ell va començar de molt jove, amb divuit anys, i ve d’una llarga nissaga d’artistes. Té una gran capacitat d’abordar propostes teatrals molt diverses.

No t’ha importat mai significar-te a nivell polític. Els artistes han de ser figures compromeses?
Fer teatre és un fet social i polític. Tot és política, des de la roba que vestim fins a l’aigua que bevem. La política forma part de les nostres vides, i crec que els artistes, com qualsevol altre ciutadà, tenen el dret d’opinar i d’involucrar-se en qüestions socials i humanes. Jo ho faig quan m’hi sento identificada, i crec que és important aixecar la veu quan es tracta de lluitar per l’equitat, la justícia i la solidaritat.
Fer teatre és un fet social i polític. Tot és política, des de la roba que vestim fins a l’aigua que bevem. La política forma part de les nostres vides, i crec que els artistes, com qualsevol altre ciutadà, tenen el dret d’opinar i d’involucrar-se en qüestions socials i humanes. Jo ho faig quan m’hi sento identificada, i crec que és important aixecar la veu quan es tracta de lluitar per l’equitat, la justícia i la solidaritat.

Com estàs vivint l’onada feminista dels darrers anys?
És necessari que les dones reivindiquin i recuperin el terreny que ens correspon i que molt sovint no hem tingut. També penso que, en algunes ocasions, es va un punt més enllà del que cal i seria just. Com per exemple en el cas del Joan Ollé: em produeix una gran tristesa. Però el que és important és que, almenys en el primer món, estem veient un canvi cap a una major paritat i equitat. És una lluita que continua, és important que la veu de la dona es faci sentir en tots els àmbits, perquè durant molt de temps només hem escoltat la versió masculina de la vida.

Quins projectes tens en marxa?
Tinc un projecte teatral molt interessant, Todos pájaros, de Wajdi Mouawad, que, si tot va bé, començaré a assajar a Madrid a l’octubre. Suposo que després farem gira i vindrem a Barcelona. També estic treballant en una sèrie de televisió amb Leticia Dolera, Pubertat.

Mentre hi hagi personatges que pugui fer amb la meva edat i condicions,
aquí estaré

Et planteges retirar-te algun dia?
No mentre hi hagi personatges que pugui fer amb la meva edat i les meves condicions. El teatre és una manera de ser útil a la vida, de fer allò que t’agrada i per al que serveixes. Mentre el cos aguanti, aquí estaré. Potser d’aquí a cinc anys em sentiré cremada i voldré retirar-me, però a hores d’ara, encara estic il·lusionada i amb ganes de seguir aportant la meva veu i la meva experiència a aquest món tan meravellós que és el teatre.

TRES GENERACIONS D’ACTRIUS

Com a mare de l’actriu Miranda Gas i del músic Orestes Gas, fruit de la seva relació amb Mario Gas, i tot i la tradició que atresora la seua família, Peña no s’ha sentit mai part d’una nissaga d’artistes: “simplement era la f illa de la Montse i el Felip”. Malgrat la fama de la seva mare, sobretot a partir dels papers de la Carulla a TV3, Vicky Peña mai ha sentit pressió o el pes de la responsabilitat. “Més aviat jo intentava allunyar-me de la seva òrbita, buscant el meu propi camí, diferenciant-me, i no com a refús, sinó per buscar la meva manera de fer. Estic segura que la Miranda farà el mateix”. Miranda Gas, Vicky Peña i Montserrat Carulla a ‘Little Night Music’ © Ros Ribas / MAE Institut del Teatre Amb la seva f illa acaba de compartir escenari a l’obra La isla del aire, dirigida precisament per Mario Gas, però Vicky Peña en destaca també un altre muntatge: “Recordo especialment quan vam coincidir les tres, la Carulla, la Miranda i jo a Little Night Music, un musical preciós de Sondheim. Va ser l’obra amb què la Miranda va debutar l’any 2000, quan va fer quinze anys. A més fèiem d’àvia, mare i neta. Jo només compartia amb elles uns pocs minuts (la cançó Glamorous life), però elles dues tenien moltes escenes juntes. És un moment que recordo amb especial alegria, un petit regal de la vida”. Miranda Gas i Montserrat Carulla a ‘Little Night Music’ © Ros Ribas / MAE Institut del Teatre © Ros Ribas / MAE Institut del Teatre