Sobre com el Papitu va ser receptor actiu i es va deixar infectar per l’autor més celebre del teatre català.
L’estiu del 2021 vaig tenir l’oportunitat de participar, juntament amb amics i familiars, en l’homenatge que li va brindar a Josep M. Benet i Jornet (1940-2020) la ciutat de Barcelona, un acte emotiu que va transcórrer al jardí de la Fundació Miró a Montjuïc deliberadament sota l’ombra de la majestuosa escultura, creada per Josep Montserrat i Portella, de la figura literària de Manelic, la qual es va inaugurar el 1909 com a part d’un gran homenatge multitudinari a un altre dramaturg català emblemàtic d’una època passada, Àngel Guimerà (1845-1924). L’experiència d’observar en aquell moment i sota aquelles circumstàncies (al meu cas, virtualment) la curiosa juxtaposició visual del personatge fictici de Guimerà amb la figura de Benet i Jornet, de veure en Manelic de rerefons presidint l’acte de commemoració al nostre estimat amic el “Papitu”, no només em va commoure, sinó que també em va inspirar a contemplar l’impacte –i també les diverses influències– que podria haver tingut Guimerà en l’obra de Benet i Jornet.
Al llarg de la seva evolució artística (a través de les seves obres i també en múltiples declaracions personals), Benet tenia sempre presents els seus propis lligams amb el passat i la importància crucial no només de salvaguardar el seu llegat artístic, sinó també de reivindicar el patrimoni teatral català del qual reconeixia ser l’hereu. Lluny de menystenir el concepte de les influències artístiques, Benet va assumir el paper de receptor actiu, i es deixava infectar pel teatre de Guimerà, amb el qual va tenir una llarga relació d’adaptació, apropiació, assimilació, reducció i reflexió. Tant va ser així que la crítica, el 1983, el va considerar “més guimeranià” que el mateix Guimerà.
Benet mai no va estalviar els seus elogis per Guimerà. Per exemple, en la pel·lícula documental de Maria Gorgues Romea, 150 anys (2013), va declarar amb un somriure: “Guimerà és l’as, és allò que justifica la història del teatre català. És una meravella”, i afegia: “Una meravella menystinguda després”. Però, molt abans, el 1974, en un article titulat “Guimerà sin naftalina” a El Correo Catalán, Benet cridava a posar fi a les actituds “pairalistes” d’alguns espectadors i creadors teatrals de l’època, obsessionats pel localisme asfixiant que potenciava l’aire provincià del teatre de Guimerà. Això va ser només el primer d’un seguit d’articles i assajos defensant l’obra d’un dramaturg que havia perdut interès entre els creadors teatrals catalans dels anys setanta. En un altre article, publicat a la revista Serra d’Or el 1996 (“Aspectes de la passió amorosa en l’obra de Guimerà”), Benet declarava contundentment sobre Guimerà: “No va ser el llepafils estereotipat que tant de temps ens han volgut vendre uns senyors que no coneixien realment la seva obra o no van saber llegir-la”.
La seva admiració per Guimerà era comprensible. Aquest, com a impulsor de la Renaixença, va ser un defensor resolut de la llengua catalana, mostrant certa gosadia dins del context de l’activisme polític, una faceta de la seva biografia que Benet segurament admirava. Les obres de Guimerà van tenir un gran ressò fora de Catalunya, i la projecció internacional del seu teatre no ha estat mai superada per cap altre dramaturg català, uns fets que, per a Benet, segurament eren envejables. Les seves obres dramàtiques, emocionals i passionals, dotaven el teatre en llengua catalana d’una modernitat mai vista abans. El teatre de Guimerà està potenciat per l’esperit de canvi social del seu moment; capta els girs sintàctics del llenguatge popular i col·loquial. Benet també s’interessava pels canvis socials i per les classes menestrals, copsant l’emoció del llenguatge autènticament català dels barris populars barcelonins.
La diferència dels personatges
Per a Benet, Guimerà era “un clàssic autèntic”: “valent”, “complex”, “arriscat” i “atrevit” en la confecció de les seves obres, plenes de sorpreses captivadores i fascinants. Guimerà es va desprendre de les limitacions del Romanticisme per fer un pas cap al teatre realista. La passió humana inclou l’amor, per descomptat, però, en dibuixar els seus personatges complexos –en moltes ocasions marginats, híbrids, desarrelats o, com diria Benet, “diferents”, com ara Saïd, Àgata o Manelic–, Guimerà ens mostra que la passió humana podria també comprendre la fascinació, l’atracció, la repulsió, la desesperació, la redempció, el terror, la indignació, l’obsessió, la fúria o la venjança. Amb tot, els seus personatges reflecteixen un sentit modern de la noció de la subjectivitat, de l’individu que posseeix les seves pròpies perspectives, sentiments, creences i desitjos.
Guimerà, a més a més, comprenia la fragilitat i la complexitat de les relacions humanes, la línia fina entre l’amor incorruptible i el desig pervers, inquietant, pertorbador o fins i tot “malaltís”, com diria Enric Gallén. Les seves obres il·luminen les “zones fosques” de la realitat, podent considerar-se atemporals. Segons Benet, “havien de passar molts i molts decennis fins que nous dramaturgs no s’atrevissin a descriure relacions amoroses tan intenses i complexes”.
Tot versionant Guimerà
Benet i Jornet dedicaria la seva atenció a dues obres guimeranianes en particular, Terra baixa (1897) i Maria Rosa (1894), creant-ne les seves pròpies versions. Ricard Salvat seria el primer director que muntaria la versió de Terra baixa signada per Benet, estrenada el 1976 al Teatre Romea i de forma revisada el 1981 al Teatre Poliorama. La versió de Benet de Maria Rosa es va estrenar el 1983 al Teatre Condal sota la direcció de John Strasberg. Segons Xavier Fàbregas, si bé el muntatge de Salvat del 1976 accentuava el fons social de Terra baixa, en el moment de crear la versió de 1981, Benet va intentar fer-li una lectura que subratllés la presència al text d’una relació “sadomasoquista” entre Sebastià i Marta, que es manifesta en ella com “un doble impuls d’atracció i de repulsió”. A Maria Rosa, Benet va potenciar alguns moments poètics i punyents, com l’episodi de la verema amb l’agulla incrustada en el peu d’Andreu, que després es barreja amb el vi. En una ressenya del muntatge de 1983, Josep Francesc Delgado suggeria, de fet, que Benet potser volia ser “més guimeranià que Guimerà”, creant una dramatúrgia “més suggestiva” i “més versemblant” que la de Guimerà.
La utilització de l’agulla en un gest eròtic torna a sorgir a Fugaç (1994), on Benet –potser sota la inspiració de Guimerà– explora dimensions fosques de l’experiència humana i els límits del tabú i de la transgressió. Aquí, l’agulla del Metge, que penetra en la pell de la seva pròpia filla, provoca una crisi de distincions que qüestiona els límits que separen l’amor filial i la passió desmesurada. Dins la trobada incestuosa de pare i filla, sorgeix també el tema summament guimeranià de la possessió, aspecte sobre el qual Benet ja havia teoritzat en un article de 1974 titulat “Terra baixa, un discurs sobre la propietat” (publicat a Serra d’Or i després reproduït el 1992 en el seu recull d’assajos La malícia del text).
Finalment, Estiu ardent (1947), una obra “crepuscular” de Benet que va dirigir Sergi Belbel l’estiu del 2023 a la Sala Beckett en forma de “semimuntat”, conjuga temes i imatges de Terra baixa i Maria Rosa. L’obra transcorre a Barcelona durant un estiu calorós dels anys quaranta, amb una trama d’amor i poder que recorda el triangle Sebastià-Marta-Manelic. El personatge d’Eduard, home de dretes consumat, casat i membre de la classe benestant, li proporciona a la seva querida Elena un pis i li cobreix les necessitats bàsiques a canvi d’una relació basada en el sexe. Elena acabarà enamorant-se d’un lampista, Anton, un home republicà d’esperit pur, la personificació de la bondat similar a Manelic. Elena, al final, venjarà la mort d’Anton, matant l’Eduard amb la mateixa pistola que li havia donat per protegir-se. Tal com succeeix a Maria Rosa, Elena és una dona de la qual el fervorós sentit del desig i d’indignació, combinat amb la independència de pensament i la força de caràcter, l’obliga a alçar-se i a respondre de manera contundent a les circumstàncies d’opressió en què es troba immersa. Ella és qui ha “matat el llop”, efectivament.
Amb aquestes obres, Benet va fer una reescriptura de la història del teatre català, projectant sobre Guimerà una nova mirada que reivindica la tradició i alhora li concedeix noves ressonàncies. Contemplar les obres de Benet a través del prisma de Guimerà, i viceversa, genera noves lectures de l’obra del dramaturg contemporani, transformant també les obres de Guimerà sota aquesta nova mirada.
