Homenatge de Violeta Kovacsics al director recentment desaparegut, una de les figures cabdals del cinema català
El 1983 es va publicar el Reial decret 3304/83, conegut com la Llei Miró. Aquell decret, que convidava a prescindir de les produccions barates, va contribuir a una certa homogeneïtzació del cinema espanyol, que a partir d’aquell moment havia de ser competitiu. Es deixava enrere la subversió dels setanta (la d’Arrebato o El espíritu de la colmena). És en aquest context de canvi que irromp la figura d’Agustí Villaronga, singular i fascinant.
Estrenada el 1986, Tras el cristal, la carta de presentació de Villaronga, és una raresa absoluta, una obra d’una radicalitat extrema, que no s’assemblava necessàriament a res del que es feia en aquells moments, situada en un lloc estrany, entre el cinema de gènere i la poètica del cinema d’autor. Aquella pel·lícula contenia moltes de les constants vitals de l’obra posterior de Villaronga: la creació del monstre, el flirteig entre la Història i el fantàstic i la importància de la infància en la transmissió del mal.
Amb una veu pròpia i suggeridora, va moure’s sempre entre el cinema independent i les maneres d’un cinema imbricat en la indústria
En el seu magnífic llibre sobre Villaronga, Pilar Pedraza assenyalava com moltes vegades les pel·lícules del director mallorquí comencen amb el que sembla el clímax, amb un acte de gran crueltat. Aquest moment àlgid, però, no és més que l’origen d’una escalada del mal, de la violència, de la podridura moral. A El mar, l’excel·lent adaptació del llibre de Blai Bonet, el gest primigeni de mirar l’horror és el que arrossega els nens protagonistes a la fatalitat. La mirada és l’eix al voltant del qual gira una part del cinema de Villaronga, perquè el fet de mirar mai és inofensiu. No és precisament això, el cinema? No és exactament el fet de mirar?
Villaronga va estimar com pocs cineastes la literatura, traslladant a la seva poètica l’escriptura d’autors com Bonet o Emili Teixidor. Amb una veu pròpia i suggeridora, va saber moure’s sempre entre el cinema independent i les maneres d’un cinema imbricat en la indústria. En el fons, Pa negre també tractava d’això: de les tensions entre l’autoria i el sistema. Va ser un cineasta singular tant pel seu imaginari com pel lloc que va ocupar a la nostra cinematografia, un fet que convida a plantejar-nos on són actualment aquestes propostes, o si avui seria possible la radicalitat i el desconcert que genera una pel·lícula com Tras el cristal.
