Són els premis Goya un símptoma de la complaença de la indústria cinematogràfica?
Els premis no són una altra cosa que una projecció. No són tant la constatació del que s’ha fet, com l’afirmació d’allò que es voldria ser. Sobretot, els guardons atorgats per la mateixa indústria. Per això, l’última edició dels Goya, com tantes altres, pot ser vista com un símptoma de com la indústria espanyola es veu a si mateixa i de què vol ser. I si el que contempla en mirar-se al mirall són pel·lícules com La infiltrada i El 47, llavors caldria discutir algunes coses. Totes dues són pel·lícules d’època, d’un període recent; però, sobretot, totes dues són pel·lícules que es construeixen sobre la literalitat d’allò que narra, sobre l’anècdota per damunt de l’essència. Una es planteja què hi ha en elles de realment polític, i això que ambdues aborden sengles temes de marcat caràcter social: La infiltrada relata amb una condescendència preocupant la història d’una policia nacional que es va endinsar durant anys en ETA; El 47 recrea la lluita d’una comunitat i, en concret, del conductor d’autobusos Manolo Vital per dignificar i posar en el mapa el barri de Torre Baró a la Barcelona de finals dels setanta. Cadascuna a la seva manera, prescindeix del calat polític en el qual s’inscriuen els diferents fets que es retraten, perquè la complaença no sorgeix del tema, sinó de les imatges, excessivament límpides, que es posen en marxa.
Quin cinema volem ser? Aquesta és la pregunta que plana sobre els premis que es concedeixen. I al costat dels que guanyen estan els que desapareixen de les llistes. En aquest sentit, el menyspreu a Volveréis, la pel·lícula més audaç que s’ha fet sobre el desamor en els últims temps, resulta de nou simptomàtica. El film de Jonás Trueba, entorn d’una parella que treballa en el món del cinema i que ha decidit fer una festa per celebrar la seva separació, és precisament una renúncia a la complaença. Volveréis s’omple de capes –del cinema dins del cinema, de les notes bibliogràfiques, de la presència de la pròpia família del seu autor–, però no ho fa perquè vulgui jugar a la complexitat, sinó perquè entre aquestes capes és d’on sorgeix una cosa vertadera, al voltant de l’amor, d’una generació. No afirmaré aquí que necessàriament el petit dels Trueba sigui un cineasta polític a l’ús, però sí que ho és en el seu posicionament, en la seva convicció que el cinema petit pot oferir-nos més que qualsevol altre a l’hora de pensar sobre la vida.
El cinema petit pot oferir-nos més que qualsevol altre a l’hora de pensar sobre la vida
Els Goya van prescindir de Volveréis. Per sort, van premiar una actriu que ha participat en l’altra gran pel·lícula de la temporada cinematogràfica espanyola: Laura Weissmahr, protagonista de Salve Maria. El film de Mar Coll es va alçar amb el Premi Feroz a la millor cinta dramàtica. I ho va fer merescudament. Perquè, de nou, si parlem de símptomes, un dels que trobem de manera reiterada en el nou cinema espanyol és el del costumisme a l’hora de relatar els conflictes propis de la maternitat. Per sort, Coll opta per un altre camí. Maria és una escriptora d’un cert èxit que travessa una crisi: passa totes les hores de la seva vida enganxada al bebè que ha tingut recentment. Quan Maria descobreix per televisió la notícia d’una matricida, s’obsessiona amb ella. El costat més fosc de la maternitat es manifesta davant d’ella i davant de nosaltres, i ho fa entrellaçant la ficció amb la realitat, el patiment i l’anhel.
L’altra qüestió que allunya Salve Maria de qualsevol altra pel·lícula actual entorn de la maternitat és la seva posició: no sols eludeix qualsevol indici de condescendència, sinó que a més s’allunya del tema obrint-se cap a un altre: el de la creació artística. D’això hauria de tractar el cinema que volem
