Com hauria de ser en el futur l’anàlisi i la planificació de sistemes culturals?
La mitjana d’edat dels espectadors dels espais escènics de Catalunya ronda els 50 anys. Durant el confinament i les restriccions derivades de la pandèmia, la majoria van recórrer a plataformes de continguts digitals per poder seguir gaudint d’històries de ficció. En la postpandèmia, la majoria han esdevingut híbrids (participen en pràctiques presencials mantenint el consum de continguts digitals) i distribueixen el temps entre ambdues ofertes. La pandèmia ha accelerat la transició digital i ha transformat el comportament d’aquests espectadors: ara escullen les pràctiques amb menys antelació, volen dialogar amb els creadors i promotors, tasten propostes sense prendre compromisos, etc.
Als públics nadius digitals també els interessen les arts escèniques, però els atreuen propostes contemporànies que hibriden teatre, dansa i audiovisual i reflecteixen les contradiccions i la incertesa de la societat actual, com ara Firmamento, de La Veronal.
En un assaig de prospectiva destaquem algunes tendències que incideixen en la demanda escènica:
1. L’increment i la diversificació de l’oferta escènica disponible en el mercat.
2. La fragmentació de la demanda d’acord amb els valors i beneficis cercats.
3. L’habituació dels espectadors a la immediatesa i la comoditat del consum de continguts digitals de baix cost (l’anomenat clic des del sofà).
4. La necessitat de participar en trobades presencials socialitzadores com a compensació de la sensació de solitud que provoca la progressiva digitalització de les relacions humanes en la societat actual.
Aquestes i altres tendències generen, entre altres efectes, una progressiva dualització de la demanda d’espectacles presencials que porta a identificar dos perfils de públics escènics:
a. Els públics que busquen espectacles lleugers (1) de gran format, amb intèrprets mediàtics, per tal de divertir-se i, si s’escau, evadir-se del quotidià. Aquest és l’àmbit d’acció propi de les indústries escèniques.
b. Els públics que busquen experiències escèniques significatives que connectin amb els seus valors i provoquin un impacte en les seves emocions o el seu pensament i que, d’alguna manera, siguin transformadores perquè comporten canvis en les seves vides. Aquest és l’àmbit d’acció propi dels teatres públics (2) i les sales alternatives.
(1) Usem el terme lleugers per indicar que no tenen la intenció de generar impactes transformadors i consideren els públics, segons Peter Brook, com a “objectes que els personatges simbolitzen”.
(2) Aquests haurien de posicionar-se clarament en aquest àmbit
i no caure en la temptació d’actuar amb criteris de mercat.
En el diagrama adjunt es proposen estratègies de gestió de públics que podrien desenvolupar, en un cas, les indústries escèniques i, en l’altre cas, els espais escènics públics i les sales alternatives, així com les línies clau que haurien de desenvolupar les polítiques públiques de foment.
