La mostra més ambiciosa de la tardor catalana ha tancat edició amb una reguera de troballes memorables que repassem a continuació Auca#48
Canvis
Dilluns es posava la cirereta a l’edició 31 del festival de tardor que ha tingut enganxats als teatreros durant dos mesos i mig. La final del Torneig de Dramatúrgia a la Sala Planeta és la cloenda habitual del Festival Temporada Alta de Girona, una vetllada d’ambient distès que s’allunya del glamur habitual de les grans estrenes internacionals. S’hi enfrontaven Xavi Buxeda i Carla Rovira, aquesta última guanyadora de la nit amb un text titulat El canvi. La peça explica la trobada entre dues dones que han patit un error a la clínica de reproducció assistida, embrions fecundats in vitro intercanviats. Les filles s’han gestat en la mare equivocada i una d’elles és racialitzada. L’intercanvi genètic provoca connexions ben íntimes i destapa a foc lent el racisme larvat de la nostra societat. Percepcions latents que afloren a cop de rialla nerviosa que acaba glaçada. L’encert a l’hora d’escollir un tema inèdit s’incrementa amb una escriptura nítida i diàlegs articulats amb un ritme impecable. El canvi de Carla Rovira demana ja extended version i muntatge per a sala.
Egolatria
Abans no acabem saturats del tot dels discursos que porten a l’extrem el treball del jo escènic, Marina Otero fa una nova pirueta i ens deixa bocabadats. La coreògrafa argentina va tancar diumenge la tanda d’estrenes de Temprada Alta amb Fuck me, un espectacle sobre el pas del temps amb el cos com a llenç. A partir d’una operació quirúrgica que la va deixar postrada a un costat de l’escenari, Otero dibuixa frustracions i anhels en els cossos despullats de cinc ballarins que són un prodigi de tècnica. El llenguatge desvergonyit aterra idees molt potents sobre la representació (escènica, de gènere, etc.) mentre explora la idea d’autoacceptació i els mecanismes que artistes (i persones) despleguen per sentir-se estimats. L’ombra d’Angélica Liddell és allargada i ho serà durant molts anys més, però a Fuck me el projecten més enllà la sorna del discurs i una plàstica irredempta: tot molt ben lligat. Volem més dosis de Marina Otero, ens hem quedat amb ganes de més.
Benzina
A qualsevol llista d’espectacles que han sorprès d’aquesta edició de Temporada Alta hauria de figurar Petróleo de la companyia Piel de Lava. Novament, un equip creatiu argentí (país de moda no només pel futbol), quatre actrius interpretant papers d’home. Una plataforma petroliera on aparentment no passa res, però s’intueixen moltes coses. La desconstrucció dels clixés masculins arriba a poc a poc, a través d’un procés gairebé invisible de qüestionament de les seves lògiques més gastades. Els diàlegs són d’un hiperrealisme hipnòtic, escenes cuinades a còpia d’improvisacions en el més pur estil porteño. Recordarem l’antològica interpretació de Pilar Gamboa com el típic macho alfa de la colla, gegant amb peus de fang que s’enfronta a la dèria travesti que simbolitza l’alliberament. Continuem esperant que algun programador s’atreveixi a portar l’obra a Barcelona.
Futur
Serà perquè el pròxim febrer Temporada Alta tornarà a muntar la seva edició llatinoamericana a Buenos Aires, catalitzadora de fructíferes connexions. El cas és que una altra de les visites més sucoses de l’edició d’enguany ha estat la de Mariano Pensotti amb l’obra Los años. Andreu Gomila posava la pregunta pertinent, si Pensotti és el menys argentí dels directors argentins. La ironia rau en el fet que el creador desplega un teatre molt complex pel que fa als dispositius escenogràfics, més prop de la grandiloqüència europea de festival amb pressupost que de l’artesania de Veronese, Tolcachir i companyia. Coincideixen, això sí, en un treball centrat en els intèrprets, actors i actrius al centre del llenguatge.A Los años Pensotti reflexiona sarcàstic sobre el futur i també sobre el pas del temps, un dels temes favorits del també dramaturg. La complexitat del text va replegant-se sobre si mateixa una vegada rere l’altra. Ens hi adverteix sobre els perills d’un temps cíclic en què els errors van repetint-se. Una mena d’Historia de una escalera amb aires de vídeo musical de Michel Gondry. I pensant en el futur, Temporada Alta 2022 s’acomiada amb un avançament de 2023, el concert de cloenda de la gira d’Antònia Font. Per a quan un avançament teatral d’aquesta envergadura per fer bullir l’olla durant tot l’any?
