L’estrena d’Alcarràs sacseja la taquilla i els fonaments del cinema català, a més d’altres píndoles de l’actualitat teatral de la setmana Auca#16
Suc de préssec
En un moment en què les taquilles no acaben de recuperar-se després de la pandèmia, l’arribada d’Alcarràs als cinemes ha suposat un revulsiu. Malgrat l’aval de l’Os d’Or, ningú no s’aventurava a predir el comportament comercial que tindria un film independent rodat en català. Però el fenomen va més enllà de gurus i pessimistes, i els vora 60.000 espectadors del primer cap de setmana en les pantalles la situen com la pel·lícula més taquillera a Catalunya i la segona a la resta de l’Estat, només superada per la superproducció El hombre del norte que compta amb el doble de còpies distribuïdes. Així doncs, ja no és només qüestió de l’aval d’un premi gros i l’entusiasme de quatre culturetes, la cinta de Carla Simón és comercialment l’estrena més potent de l’any. Rècords a pastar fang.
Hiperrealisme i veritat
Obsessionada per la credibilitat i la veritat, Carla Simón desferma en el seu nou film un hiperrealisme marcadament humà, descarnadament sensible als detalls, que s’enganxa i ens cobreix com una manta, que ens omple de sensacions familiars. En el seu segon film, la directora deixa veure ja alguns dels trets distintius del seu llenguatge, entre els quals destaca la seva capacitat per situar l’espectador a dins de l’acció, per catapultar-lo fins a la respiració de les situacions més íntimes, de tal forma que acabem sentint-nos part de l’acció, com un membre més de la família de pagesos que mira la tele al saló. Neorrealisme, Nouvelle Vague, Dogma; altres directors van assajar coses semblants, però Alcarràs situa la càmera en l’eix adequat, en el revers d’una societat urbana, espectacularitzant i curtterminista. Una realitat aliena als focus mediàtics que Simón fotografia en el moment adequat, en el nostre present en transformació.
Actuar sense actuar
En aquesta darrera collita dels èxits del cinema català, alguns dels treballadors de base han quedat malparats, en especial les actrius i els actors professionals. Tant Alcarràs com Sis dies corrents –un altre fenomen de la temporada cinematogràfica amb premis d’interpretació al Festival de Locarno– són llargmetratges que formen el gruix dels seus repartiments amb intèrprets que no surten de les escoles d’interpretació. Una certa moda recorre el panorama del cinema alternatiu, rostres que actuen sense actuar, persones que fan d’elles mateixes, sense tècnica aparent, sense formació prèvia. En quin paper queden els intèrprets en la gran festa de la internacionalització del cinema català? Entreacte publica aquesta setmana una part de les reflexions del dossier “L’ofici d’intèrpret” aparegut en el número 216 de la revista. En el seu article la referencial actriu Anna Güell escriu: “la nostra professió desarticulada, ho hem posat en safata, perquè no hem creat unes línies clares de qui és i es considera un intèrpret professional i qui no. I posar en ordre això no hauria de ser gaire complicat.”
Muntanyes espacials
El Lliure s’ha aficionat en els darrers temps als actors no professionals (en escena ara Lengua madre de Lola Arias) i també a les conferències performatives habitades per performers que no actuen, que es valen, per exemple, de tècniques com el verbatim per traslladar veus a escena. Ahir es va estrenar a l’Espai Lliure Canto mineral de Laida Azkona i Txalo Toloza. Si en la ‘Trilogia Pacífico’ ens van sorprendre amb una particular barreja entre teatre document i arts plàstiques, per a la nova proposta tornen a repetir la fórmula afegint un bon pessic d’ironia. Un relat espacial de ciència-ficció que contrasta les suposades visions idíl·liques de la cursa espacial amb la seva autèntica lògica colonial. El capitalisme, arraconat, busca noves fronteres per expandir la seva lògica no sostenible: en realitat no hem après res. Un dels viatges més interessants i poètics que es pot triar en la cartellera del present.
