La papessa arriba al Grec amb l’obra inaugural d’Avinyó que li va costar la denúncia d’un crític Auca#122
La mort
Tot i la convocatòria de roda de premsa per sorpresa, la Liddell en persona no quadra amb l’aura de diva que se li pressuposa. Tampoc té res a veure en la curta distància amb el personatge hieràtic i torturat que mostra en escena, la diferència entre el jo poètic i el jo civil que projecta des d’una senzillesa monacal. Després de l’enrenou format al Palau dels Papes durant la inauguració del Festival d’Avinyó –amb la denúncia d’un crític per injúries com a fet més noticiable-, l’espectacle Dämon. El funeral de Bergman visita el Festival Grec. Un homenatge al cineasta suec i una altra excusa per parlar de la mort, un tema que s’ha tornat cabdal en els seus espectacles ara que la papessa va pel camí de complir els seixanta anys.
La paraula com a condemna
“Sobretot treballo amb obsessions”, explica la Liddell amb gran detall. “Són molts quaderns d’apunts, moltes referències. El procés per crear un espectacle dura un any en el qual vaig canviant moltes coses: introdueixo l’atzar, les casualitats, treballo les imatges mitjançant un storyboard. Són processos llargs i el treball més ardu és la creació del text (…) No crec que el text sigui la part més important, que signifiqui més que altres parts, de fet m’encanta expressar-me amb altres cossos, amb altres mecanismes. No hi ha res que em vingui tan de gust tant com emmudir. La paraula és com una condemna”.
Bergman
“La influència de Bergman és cabdal i arriba en la meva joventut. Els meus referents estètics són cinematogràfics, no teatrals, amb l’excepció de Tadeusz Kantor. Em veia reflectida en les pel·lícules de Bergman, en les seves angoixes, fins i tot sent jove m’identificava amb el seu cine perquè trenca totes les màscares de la hipocresia (…) Als seus diaris expressava, just a l’edat que jo tinc ara, el seu terror a la mort, que es converteix en el seu gran dimoni, una visió que jo he volgut incorporar als meus funerals, a la forma d’enfrontar-me amb els meus dimonis”.
Funeral
“Bergman va deixar escrits els salms i la música que volia que interpretessin en el seu funeral. Hem reconstruït tot el ritual, fins i tot el taüt que volia, una còpia que va encarregar després de veure per televisió l’enterrament de Joan Pau II” (…) Tot i ser un espectacle pensat per a la Cour d’Honneur, en la versió que ve a Barcelona, “el sentit de l’obra no es modifica en absolut. Estem retocant el text per adaptar-lo fora del context d’Avinyó, però tot el ritual quedarà perfecte en caixa escènica. No volem la dessacralització, al contrari, busquem ressacralitzar, trobar l’essència de Bergman entre dimonis i fantasmes (…) Més que parlar de la vellesa, hi plana la idea de l’extinció del cos, veure cada cop la pell més a prop de l’esquelet, generar un univers d’imatges que ens porti fins a la nostra pròpia mort. I és curiós, perquè a la gent quan la poses davant de la idea de la pròpia mort riu, una reacció que passa cada dia de funció. Juguem amb els terrors de l’inconscient”.
Trilogia
Vudú (3318) Blixen (que es podrà veure al TNC) i Dämon “són molt diferents, excepte per una manera de pensar l’estètica que sempre és la mateixa. Mentre Vudú ve d’una ferida enorme de l’amor traït, Dämon arriba a través d’una possessió, convertir-me en Igman Berman –Berman soc jo– per parlar de la mort més profunda que ens enfronta a tots amb el dimoni de la vanitat. En la tercera obra que tancarà la trilogia vull quedar-me en silenci. Cada peça que poso en escena és un pas cap a l’esgotament que cau sobre el meu cos, cap a la meva desaparició que vull treballar en silenci”.
Els crítics
A Barcelona i als llocs on passi Dämon “aniré adaptant la dramatúrgia. Els crítics francesos permeten fer unes reflexions concretes perquè treballen a diaris amb un gran poder. Enfront d’ells, jo soc com l’home del tanc de la plaça de Tiananmen: jo vaig amb la meva bosseta i no tinc ni advocat per afrontar la denúncia del crític. Pertanyo a una nissaga de bufons, de bojos, d’alienats, de denunciats. Això som els actors, homes sols. Seguint l’ànima bergmaniana, ens enfrontarem a la crítica de maneres diferents”.
Comparativa
“Compliré 60 anys i no tinc un lloc per treballar. En comparació amb les companyies que hi havia enguany a Avinyó –la Comédie-Française, la Comédie de Genève, el Teatre Nacional d’Estrasburg–, jo vaig haver d’assajar al festival. Com vols que em senti? Ens en queixem tots els artistes espanyols que treballem fora, depenem de la cobertura que ens vulguin donar altres països. Més enllà dels coproductors, aquí a Espanya no existeix la figura de l’artista associat a un teatre. Les autoritats culturals són això, autoritats, no els pots demanar sensibilitat… No entenen res i s’ho queden tot per a ells. A Europa estàs competint amb gent que té una estructura molt forta. Les produccions de l’Odéon de París estan lluitant per arribar a un milió d’euros, perquè te’n facis una idea, i no és dels teatres amb més diners. No puc esperar res, ja no soc una jove promesa, em canso. La situació de les companyies espanyoles és dramàtica i penosa”.
