Entre Avinyó, Barcelona i Terrassa, escenaris poc equiparables en possibilitats però també en ambició Auca#78
El melic
Sense ànim de revengisme amb l’anterior direcció d’Olivier Py, els nous aires del Festival d’Avinyó ventilen una mostra que en els últims anys semblava un pèl resclosida. El nou vent que insufla Tiago Rodrigues (primer no francès en el càrrec) porta un rumb engrescador, oxigen renovador en el cim dels festivals internacionals. Hi ha al programa les grans estrelles de l’elit europea, per descomptat, però també artistes nous avalats per discursos políticament valents, no tant per ser nacionals o treballar sota el paraigua d’un centre de creació francès. Enguany, el 75% dels artistes d’Avinyó no havien actuat mai a la mostra provençal. Contra tota lògica xovinista, la llengua anglesa va ser la convidada, amb una allau d’artistes anglòfons que van renovar també les platees amb força més públic britànic comparat amb altres edicions. En 2024 serà el torn de la llengua castellana, focus idiomàtic nòmada que es presenta com un dels segells del director, juntament amb la recuperació de l’etiqueta de “popular” que Jean Vilar va definir en el fundacional 1947. Per continuar al centre, Rodrigues sap que Avinyó ha de deixar de mirar-se el melic, i ho aplica amb valentia.
Naturalitat
En 2021, abans de triomfar al Palau dels Papes –l’escenari més important d’Avinyó–, el director de La Veronal, Marcos Morau, li treia ferro a la gesta de ser la primera companyia de dansa catalana que trepitjava el pati d’honor: “un pas natural” com ell el definia. L’any següent seria el torn de la companyia El Conde de Torrefiel que va actuar a l’escenari de Vedène, i enguany han estat els Mal Pelo que han aconseguit una ovació en peu el dia de l’estrena d’Inventions al pati de Saint-Joseph, a més d’un bon grapat de crítiques positives a mitjans com Le Monde. Benvinguda sigui aquesta “naturalitat” de trobar companyies catalanes al cim dels festivals internacionals més potents (el Kunsten en seria un altre exemple), amb tot el que representa de projecció i de camí obert per a les noves generacions. Una petita part del teatre català viu un moment dolç a l’exterior, i se’n parla poc. Mentre arriba la retirada de les companyies històriques formades als anys 70 i 80 del segle passat, el relleu ja està més que operatiu i dona fruits. La partida de la internacionalització es juga ara amb una bona mà de cartes.
Comparativa
Qui més qui menys, per poc que trepitgi el sector, haurà sentit algun rumor sobre el concurs per a la nova direcció del Lliure. Candidatures poc o massa espontànies, noms recurrents, travesses que, a tot estirar, toquen bastant de peus a terra. Quan mirem a Europa i veiem el ball de noms entre grans teatres i festivals, el greuge comparatiu és evident. Però, està preparat el Teatre Lliure per encaixar una direcció estrangera, com Tiago Rodrigues, que capgiri les lògiques internes i projecti la casa fora? Acceptarien els professionals una programació en què l’eix local és només un dels àmbits possibles de la producció? Com encaixaria el públic que el 75% dels artistes fossin nous o que una llengua de fora articulés una part del programa? El Lliure compta aproximadament amb la meitat del pressupost de l’Odéon de París (que es ven com el “teatre d’Europa”), lluny però tampoc no tant. Més que la quantitat de diners es tracta de cap a on apunten els calés i, sobretot, si es costeja l’ambició de trencar amb el provincianisme.
Projectar
Després d’anys centrat en el seu paper de “centre de creació” per a companyies d’aquí, el Festival TNT ha augmentat el pressupost: un 12% més d’aportació municipal fins als 370.000 euros, un 2% del total que mou Avinyó. La mostra de Terrassa creix per buscar el seu focus com a espai de referència dels nous llenguatges a l’Estat. Hi actuaran Sònia Gómez, Las Huecas, Aurora Bauzà i Pere Jou, Mariona Naudin i Ça Marche, entre altres, fins a arribar al total de 21 espectacles. Enguany torna la programació internacional que havia caigut en el camí de reajustaments variats (encara recordem quan Rodrigo García o James Thierrée inauguraven edicions al Principal). La directora Marion Betriu ha presentat avui la programació amb dos noms de fora: Ira Brand amb Ways to submit –“la peça més arriscada de la programació”– i Michikazu Matsune amb All together, artista que precisament acaba de passar per Avinyó. El tema de la responsabilitat compartida serà un dels eixos principals d’una mostra que arriba a la 16a edició, més d’una dècada i mitja, temps suficient per haver esdevingut un projecte estratègic, però potser no prou perquè les autoritats culturals del país li hagin donat el suport suficient per al seu enlairament definitiu. Novament, i ara parlant estrictament de política, el tema d’on van a parar els diners.
