Les dues obres més comentades en la frontera entre l’any vell i nou, El gos i Al contrari!, nous aires per a la dramaturga de referència i una bona base per al teatre més arriscat Auca#96
El mitjó del teatre
Reprenem la rutina setmanal de l’auca amb el nou any teatral, que comença com va acabar, amb una de les aliances més fèrtils dels últims anys. El director Albert Arribas és el millor que li podia haver passat al teatre de Lluïsa Cunillé. Una autora consolidada, potser també encotillada en una convenció limitadora, amb els textos tenallats per posades en escena d’un pinterisme taciturn de misteris abismals. Arribas trenca amb tot això –recordem El jardí (Sala Beckett, 2021)– i ho fa mitjançant un teatre gamberro que busca girar el llenguatge com un mitjó, centrar el focus en les costures del vell art escènic perquè, des de la denúncia de l’artifici, pugui emergir alguna veritat. Un teatre als antípodes de la idea de naturalisme que l’autora de Badalona satiritza en el text estrenat dimarts, ironia sobre una escena alemanya en què l’hiperrealisme s’ha tornat tendència, quin desgavell!
Calibre Gabler
L’estrena de la setmana va tenir lloc a una renovada (només parcialment) Sala Atrium. Al contrari!, de Lluïsa Cunillé, no és un text nou, data de 2013, moment en què la primera gran crisi i les retallades van esperonar encara més la precarietat endèmica del sector cultural. Per això la protagonista de l’obra és una directora desorientada i alcohòlica que progressivament s’abandona en una bogeria quixotesca. Amb el teatre tancat (presagi de pandèmia) somnia que munta obres d’Ibsen, però només serà capaç de salvar del desastre la pistola amb què l’antiheroïna Hedda Gabler sembra el caos i la justícia. No per casualitat, 2013 és també l’any en què Xavier Albertí –estret col·laborador de l’autora– s’estrena com a director del TNC, epístola d’auguris. Un homenatge al món de l’escena des de dins, amb poques llums, excés d’ombres i un foc alliberador. Com pot ser que un text tan superb hagi esperat deu anys per pujar a escena?
Circ de tres pistes
Més que cap al realisme d’Ibsen, Arribas amb la seva direcció d’Al contrari! estira la vela contra el vent de l’absurd, Ubú buscant Godot. Trenca el silenci de les convencions cunillesques per muntar un sidral circense en què la impostura esdevé gramàtica, com en un xou de Las Glorias Cabareteras, inclòs el vestuari kitsch. Barreja d’accents dialectals, flaixos de fregolisme matusser i un to hieràtic passat de voltes fins a fregar l’autoparòdia. En el metahomenatge escènic tot és convicció exposada i, com a tal, tot és mentida però vol ser veritat alhora, i aquí rau el joc. No hi ha temps per a misteris sorruts, la frenètica pluja d’idees de la posada en escena fuig de l’estatisme com de la pesta. Emergeix aleshores una altra Cunillé, directa i sarcàstica, alliberada dels seus tòpics, més Ionesco que Pinter, més juganera a la valleinclanesca. Rematen el guisat dues grans interpretacions que baixen la pell i els ossos a la pista. Antònia Jaume és un mapa de sentiments que orienta l’obra, mentre que una camaleònica Berta Giraut executa un ventall de personatges d’antologia. El més difícil encara protagonitza la primera gran obra de l’any.
Història d’un gos
També destacable l’última estrena de 2023 que encara es pot recuperar fins diumenge 14 a la Gleva. De nou el fèrtil tàndem Cunillé-Arribas, però amb un text més recent, El gos, dues obres en una. Primera part més a l’ús, una situació enigmàtica amb personatges que es mouen com interrogants en un full en blanc. L’amo del gos, un tipus taciturn; enfront un expresidiari que dubta entre la redempció i l’autocondemna. Enmig el ca, protagonista absolut de la segona part, un monòleg amb veu animal, com l’Ànima de Mouawad, una narració moralitzant amb regust a Tolstoi, el d’Història d’un cavall, per exemple. L’humanisme vist des dels ulls d’un quisso, escriptura des de l’altra banda. Arribas de nou allibera el relat dels límits de la literatura per destil·lar sang performativa. Albert per tres, el director i els intèrprets: Albert Pérez penetrant com sempre i Albert Prat que traspassa els límits de l’escena fent de gos, joc de joglar per explicar una faula molt Faulkner. Arguments no ens falten per demanar llarga vida a la simbiosi Cunillé + Arribas, guanyen els dos, guanyem tots.
