La setmana que hem conegut el nom de la nova directora del Grec, els teatres finançats mostren diverses formes d’entendre el seu servei Auca#113
L’insòlit
Fumata blanca a can Grec i sorpresa positiva. Havien sonat diferents noms carregats d’experiència per dirigir el festival més important de Barcelona, però, finalment, jurat i tècnics municipals s’han decantat per l’opció menys òbvia. Letícia Martín Ruiz no ha dirigit cap gran festival ni ha estat a llocs de decisió capdavanters, un nom pràcticament desconegut entre sector i públic. Potser altres candidatures teníem més currículum en primera línia, però, si no s’aposta per cares noves, correm el risc de perpetuar el ball de cadires habitual, trobar sempre les mateixes persones als llocs de decisió. Per deixar d’accentuar lògiques viciades –com la prominència d’homes ocupant els càrrecs de decisió— calen gestos com el del Grec, trencar la baralla i apostar per l’insòlit. Aquesta hauria de ser una de les funcions de les institucions públiques, corregir els desequilibris del sistema. Frisem per conèixer el contingut del programa guanyador.
Intercanviables
Una comèdia escrita i dirigida per un dels directors més prolífics de la cartellera, Nelson Valente, un repartiment de luxe amb primeres espases de la interpretació local i un text formalment ben acabat que s’adreça a un espectre ampli de públic. Ens referim a Amnèsia, una de les darreres estrenes del TNC que va esgotar entrades pocs dies després d’arrencar. Mercè Arànega, Míriam Iscla, Màrcia Cisteró, Victòria Pagès i Joan Negrié; genials tots, és un goig veure’ls treballar junts. S’ha de tenir present que l’obra és una coproducció amb la Trono, una funció destinada a fer un munt de bolos que, ben segur, acabaran d’equilibrar una mica els balanços de la sala tarragonina, menys consolidada del que caldria. El que passa amb Amnèsia és que perfectament podria ser una funció d’un altre teatre, sortim amb la sensació que el TNC i la Villarroel són el mateix espai, sense saber exactament quina ha de ser la funció d’un centre de producció que paguem tots. La frontera difusa que a Catalunya sovint es dibuixa entre el teatre públic i el privat.
Prioritats
La gran sorpresa de la setmana –i de la temporada– és l’espectacle Thauma, estrenat al Lliure divendres passat i, malauradament, amb totes les entrades exhaurides. Es tracta d’una delicada joia de teatre visual gairebé sense text, a mig camí entre el teatre posthumà de Susanne Kennedy i les filigranes visuals de Peeping Tom, però sense la característica atmosfera de malson. La potència de les imatges s’inspira en un onirisme ple de color i positivitat, que parteix a vegades de l’absurd per abraçar un optimisme humanista, una calidesa poc habitual en la creació contemporània. El muntatge està signat a quatre mans per Andreu Martínez i Magda Puig Torres, aquesta última artista resident del Lliure. Al contrari que en el cas d’Amnèsia, després de veure el “poema escènic” acabem amb sensació que un espectacle tan heterodox i experimental no podria tenir cabuda possible en teatres o institucions privades, que el suport de projectes “impossibles” ha de ser una de les prioritats del teatre públic.
Créixer
També al TNC, el Col·lectiu VV.AA estrena el que serà, anuncien, el seu comiat com a companyia, Baby no more. Com en el seu anterior espectacle, ARCAS 2020, el nou treball té un conjunt de bones idees abordades amb gosadia però no sempre ben materialitzades. El millor, l’espai escènic obert que recorda títols inoblidables com Like si lloras i This is real love, emblemes d’un grup d’artistes que han tocat el cel des de 2017 i ara volaran cadascú en solitari. Han comptat amb el suport primer de la Beckett, després del Lliure i ara del Nacional, una aposta generacional per noms com Elena Martín, Marc Salicrú, Anna Serrano i Clara Aguilar, que ja ocupen llocs destacats de sortida entre el més refrescant del panorama escènic i més enllà. Que els VV.AA hagin pogut créixer i ara s’autodediquin un homenatge amb mitjans i sense pensar en la cartera, això també és una victòria. Com ens recorden a l’espectacle: “el teatre públic existeix per a la seva seguretat”. Bon viatge.
