Les reunions escèniques sovint acaben en lament i queixa, però la precarietat i la manca d’infraestructures és un arbre que no hauria de tapar el bosc Auca#145
Festa i greuges
Disculpareu de nou l’autobombo (ja quasi estem), però ha estat l’esdeveniment cultural de la setmana: la presentació del llibre Entreacte(s): dramatúrgia catalana breu que dilluns va reunir a la Llibreria Ona onze professionals de primer nivell de l’escriptura teatral. El mestre Sorribes n’ha publicat una crònica nutritiva en aquest portal, també als respectius mitjans els companys de l’Ara, El Punt-Avui, Núvol i fins i tot la Teletrés, que va batejar el sarau com la “festa major del teatre català”. Al digital de cultura, el clarivident cronista oficial de la faràndula Oriol Puig Taulé deixava caure el quid de la qüestió: “reunir una colla de dramaturgs i no parlar de precarietat hauria sigut molt poc probable, per no dir impossible”. Tot i l’intent de reconduir el debat cap a la celebració d’un volum impensable –per qualitat i quantitat de veus reunides– fa tan sols vint anys, la presentació va decantar cap a l’habitual memorial de greuges. La presidenta de l’Associació de Dramatúrgia Catalana, Anna Maria Ricart, ho resumia molt bé en acabant l’encontre: “un cop s’obre el tema de la precarietat no hi ha forma d’aturar-lo”.
Desconfiança i fragilitat
En realitat, la cosa va anar més enllà de la queixa justificada per la manca de remuneració i consideració professional. A la presentació es va disparar contra els teatres públics per menystenir l’autoria local, frases atribuïdes a programadors públics que tracten “la dramatúrgia catalana com l’anglesa”, al que Marta Buchaca responia: “tant de bo el National Theatre faci el mateix”. Perquè, com lamentava Josep Maria Miró, “descobrir un text que ha rebut sis premis a la Xina no és gaire brillant”. Llàtzer Garcia ho resumia com un problema de fons, la desconfiança cap a la nostra literatura en general, no només cap al teatre. Plany conjunt per iniciatives de país desaparegudes com el Projecte T6 del TNC, gran catalitzador d’un panorama autoral que sí, viu un boom, però sense sales privades per a estrenar, tenallat per la manca d’encàrrecs de pes i amb els pocs teatres públics obstinats en “adaptar novel·les”. Un brindis, en conclusió, per la fragilitat de les fites assolides que trontollen i podrien tombar en qualsevol moment. Res no és prou estable quan parlem d’un país petit.
Reconeixement i desequilibri
Victoria Szpunberg, una de les grans absents dilluns, serà la primera dona que estrenarà i dirigirà una obra –La tercera fuga– a la Sala Gran del TNC (abans només Lluïsa Cunillé havia arribat com autora en vida). Enrere queden els anys en què Sergi Belbel va fer pujar-hi Marc Rosich, Albert Espinosa, Pere Riera i Jordi Casanovas, mentre que Xavier Albertí va fer el mateix amb Pau Miró, Narcís Comadira, Josep Maria Miró, Guillem Clua i la Cunillé. No sembla un marcador de noms voluminós malgrat la bona salut del nostre teatre de text, hegemònic a la cartellera (54%) des de fa uns anys. Si continuem amb l’exemple de les sales grans– sempre útil per a les simplificacions periodístiques–, en les pròximes setmanes coincidiran en la cartellera dos models, el de L’aranya al TNC (bravo Jordi Prat i Coll amb la posada al dia de Guimerà) i a l’altra banda de la ciutat L’herència, obra ianqui que arriba a l’estrena del muntatge del Lliure amb gairebé totes les entrades exhaurides. Per descomptat que les dues opcions poden conviure, però per què no es pot generar un hype semblant amb una autoria catalana contemporània? Quan podrem normalitzar la presència d’una obra escrita en català pensada per a 15 personatges? Res ens impedeix tractar a Guimerà com a Shakespeare, ni a la Szpunberg com a Matthew López.
Creativitat i persistència
L’altre esdeveniment teatral dels últims dies ha estat la inauguració al Palau Robert de l’exposició La Cubana 45 anys jugant a fer teatre, versió reduïda de la mostra que ja es va poder veure a Sitges. El desplegament cubanero suposa una autèntica delícia en la seva concepció d’aparador de les produccions passades i també com a exemple d’una manera de fer única. Entre l’allau de dades, sis milions d’espectadors com a còmput global: espaterrant! La troupe de Jordi Milán (com altres companyies històriques de la mida de Comediants i la Fura dels Baus) va començar al carrer quan no hi havia infraestructures públiques, i després s’ha mantingut independent amb un nivell d’exigència tècnica i artística poques vegades vist a casa nostra. L’exposició suposa una visita obligada per a tothom –artistes, programadors, públic…–, perquè La Cubana és un gran exemple: sí que es pot. Sense complexos ni manies es pot fer qualsevol espectacle imaginable, clar, català i per a grans audiències.
