Dilluns es va celebrar a l’Auditorio de Tenerife la gala dels premis teatrals més mediàtics de l’Estat, amb les seves llums i ombres Auca#120
Les pomes
Ja ho sabem: les gales de premis són esdeveniments necessaris per visibilitzar tot un sector, per celebrar i crear consensos al voltant d’una idea d’excel·lència. També són un ritual un punt embafador (amb excés d’agraïments clonats) i repetitiu, amb una estructura monòtona allargassada en mil categories. Els Max són un còctel que s’adiu amb la recepta, amb alguns ingredients particulars. Són uns guardons estatals que al llarg de 27 edicions –i després d’algunes polèmiques– han perfilat un sistema que intenta ser descentralitzat de l’escena de Madrid, amb comitès seleccionadors regionals i un jurat obligat a veure en vídeo els espectacles que no ha vist en directe. Com a fet singular, els organitza una entitat de gestió de drets, la SGAE, el que comporta altres controvèrsies i parcialitat, ja que és obligatori ser-ne soci per poder optar als premis d’autoria. No obstant això, mentre els Premios Talia de l’Academia de las Artes Escénicas agafen prestigi i embranzida, els Max continuen fent el paper dels guardons més mediàtics i amb més pressupost del teatre estatal. Un sarau comme il faut.
Homenatges
El caràcter itinerant de la gala possibilita cada any visibilitzar altres realitats teatrals fora de les principals capitals productores, com és el cas de l’edició de dilluns celebrada a Tenerife, ultraperifèria però amb un destacat esperit faranduler. Doblement oportú, perquè es tracta de la ciutat de neixement d’Àngel Guimerà i de l’any del centenari de la seva mort. La cerimònia, dirigida per José Padilla i retransmesa per televisió, va estar dedicada a l’autor de Terra baixa amb una exaltació de la seva vida personal en què, en ple segle XXI i en un territori de reivindicacions LGTBI com són les Canàries, no es va fer cap referència a l’homosexualitat del poeta. L’altre gran homenatge de la nit va ser la concessió del premi honorífic a Núria Espert. L’actriu de l’Hospitalet és un referent de diverses generacions, com demostra l’emotiva glossa que li va dedicar el director Miguel del Arco. Al calatravesc Auditorio de la ciutat, l’ovació a l’Espert va durar molts minuts, una de les més llargues que es recorden, destaquen algunes cròniques. Lúcida, amb 89 anys i encara en actiu, és el moment per a tots els homenatges possibles, merescuts.
Algunes conclusions
Si escodrinyem entre nominats i guanyadors podem extreure algunes conclusions versemblants. La primera és evident, que a Madrid tenen més diners: els guanyadors de la nit van ser Nao Albet i Marcel Borràs amb Falsestuff. La muerte de las musas (millor espectacle de teatre i millor escenografia per a Adrià Pinar), una obra estrenada al TNC, però remuntada al CDN amb tots els mitjans que a Barcelona no va tenir. Per cert, el guardó el va recollir Borràs en solitari remarcant que la relació amb Albet “no passa pel millor moment”. Sembla que la separació de la parella artística no és un bluf, que algun productor ho solucioni, si us plau. Segona: els intèrprets que vulguin ser premiats han de fer un monòleg, com tots els actors nominats i gairebé totes les actrius. Entre elles es va imposar Natalia Huarte per Psicosis 4.48, per davant de la favorita Victoria Luengo pel seu brillant treball a Prima Facie. Entre ells, uns sensacionals Pedro Casablanc i Rubén de Eguia es van veure superats per Eduard Fernández, que es va queixar del fet que el seu treball premiat, Todas las canciones de amor, no s’ha pogut veure a la seva Catalunya natal. Tercer: indiscutible bona forma de les arts de carrer catalanes, amb el premi a Pau Masaló per Ciutat dormitori i la nominació d‘Eléctrico 28, i també de les propostes més inesperades com l’òpera Alexina B de Raquel García-Tomás, premi a la millor composició musical (per damunt d’altres propostes de teatre musical) i un segon premi per a Sílvia Delagneau com a dissenyadora del vestuari. Completen el palmarès de la nit gent de casa com Àngel Duran, millor intèrpret de dansa per Cowards, i altres companyies de la “perifèria” teatral de Madrid com bascos Kulunka Teatro amb Forever.
Insults
Un dels temes més comentats de la festa posterior als Max va ser la polèmica inauguració del Festival d’Avinyó a càrrec de la papessa Angélica Liddell. La directora i performer va insultar part de la crítica francesa amb nom i cognoms en el transcurs del seu espectacle Dämon i un d’ells, Stéphane Capron, l’ha denunciat per injúries públiques. La cosa té certa gràcia perquè l’espectacle és un homenatge a Ingmar Bergman, director que tenia una relació difícil amb els crítics en què van intervenir els punys en una ocasió. Sense arribar tan lluny, l’ofensa sembla que acabarà als tribunals, bon cop d’efecte per a major glòria publicitària. L’expectació passa ara per saber si la Liddell adaptarà l’espectacle amb els noms de la crítica de Barcelona en el seu pas pel Festival Grec. Motius per insultar, segur que no li’n falten.
