És possible crear una pel·lícula o una sèrie en català pensant en una audiència global, pensant que pugui ser vista pel món?
Ho demostra Això no és Suècia, que el passat mes d’abril va ser premiada al festival Canneseries. Va inaugurar una competició on només vuit sèries entre sis-centes de tot el món eren seleccionades. Aquests mesos es veurà per les televisions públiques de Finlàndia, Suècia i Alemanya.
La gent que hi ha darrere té clar el perquè. “Quan hi ha recursos, a Catalunya tenim el talent per fer que les coses viatgin”, explica Aina Clotet, protagonista i directora d’Això no és Suècia. Amb la seva productora Funicular Films han recorregut pitchings de tot Europa per aconseguir el finançament necessari. Va ser clau la seva participació en la part professional del Festival de Göteborg.
“Vam presentar el projecte davant de la gent més influent de les teles nòrdiques. Ens van demanar guions, materials… i van acabar entrant de coproductors”. La sèrie s’ha estrenat a 3Cat, RTVE Play i YLE (Finlàndia). També es veurà al prime time de STV (Suècia) i a l’NDR (Alemanya).
“Mentre l’estàvem muntant ens van donar un feedback molt enriquidor que ens va servir per millorar. El to era crucial, era important saber que l’humor s’estava entenent”. El projecte va rebre una de les primeres ajudes extraordinàries de l’ICEC per crear una sèrie d’aquest nivell, buscant un èxit com el que fa deu anys va tenir Polseres vermelles. La convocatòria va aparèixer quan ja tenien confirmades les televisions europees.
“El procés ha estat complex i lent”, afegeix Clotet. “Hi ha hagut moments que semblava que s’aturava. Hem aixecat la sèrie com una pel·lícula, no ha estat una plataforma que l’hagi pagat sencera. La clau és estimar-s’ho i la persistència. A més, hi ha projectes que a vegades no tiren endavant. Jo mateixa ho havia intentat abans i no me n’havia sortit”.
50 milions a l’audiovisual
Malgrat que Madrid és l’epicentre de totes les grans plataformes i que cada dia segueix guanyant força com a capital audiovisual d’Espanya, des de Catalunya s’intenta dinamitzar el sector. L’any passat, la Generalitat va dedicar 50 milions d’euros a l’audiovisual, una xifra rècord.
Una de les novetats va ser justament aquesta convocatòria per a sèries de ficció en versió catalana que havien de tenir un pressupost mínim de 4 milions d’euros. És un tipus de projecte que, fins a aquest moment, només existia en castellà. En la primera convocatòria es van subvencionar cinc sèries, entre elles Això no és Suècia.
La importància dels festivals
Les oportunitats de les pel·lícules són potencialment globals, però cada vegada hi ha més producció. En la darrera edició del festival nord-americà de Sundance, per exemple, van rebre més de 4.000 llargmetratges. També és cert que cada vegada apareixen nous llocs on veure cine. Només a Catalunya hi ha 150 esdeveniments cinematogràfics entre festivals i mostres.
“Tenim una tradició dins del sector audiovisual de sortir a fora”, explica Francisco Vargas, director de l’Àrea de l’Audiovisual de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). “Però són projectes que, pel seu cost, els has de produir amb socis internacionals”.
Des de la Generalitat es va crear la marca Catalan Films, que porta gairebé 40 anys acompanyant la indústria catalana pel món, relacionant-se amb 300 festivals. En el darrer Marché du Film de Cannes, l’estand català va fer de paraigua de 80 empreses.
“Els festivals marquen el que després es distribuirà, però tots no hi cabem”
— Francisco Vargas
L’aposta pel cinema d’autor
“Catalunya és una potència en el cinema d’autor”, diu Vargas, que cita com a referència que l’any passat hi hagués 1.226 seleccions a festivals, un 25% més que el 2022. “Aquest bon moment és per la qualitat dels centres de formació, del talent”. Alerta, però, que en el sector la competència va a més: “Aquí tenim un model de petites empreses. La tendència mundial facilita, aconsella, la concentració audiovisual. S’ha de seguir treballant amb ambició”.
“Els festivals marquen el que després es distribuirà. Però el que s’ha d’admetre és que no totes les pel·lis es poden internacionalitzar, no hi cabem”, afegeix. Queralt Pons assessora productores en aquest àmbit de l’agència de vendes MoreThan Films, a vegades en les primeres fases de desenvolupament.
“Faig el judici des de la meva experiència, per bé que no hi ha blanc i negre. Si un programador s’enamora de la teva pel·li i la col·loca en un festival, això et pot assegurar un festival i un circuit. Però hi ha poques possibilitats que això passi”.
És per aquesta demanda que el programador de cinema Miquel Martí Freixas també ofereix el servei d’assessoria de distribució. En alguns casos entra durant el procés d’escriptura del guió, en d’altres quan la cinta ja està acabant-se. “El que ofereixo és un punt intermedi entre tenir distribuïdora i el no-res. Ara és més difícil moure una pel·li que fa vint anys, però també hi ha més finestres, més canals. Hi ha un món ric més enllà del cinema independent i de la indústria”.
Diners o prestigi?
Martí Freixas admet que és difícil fer diners a partir de la projecció internacional. “Però pots guanyar prestigi, et pot obrir les portes per fer un altre curt, un llargmetratge…”. Coincideix a dibuixar un mercat “sobresaturat per l’oferta”. És clar que aquest, tal com indica Pons, és un denominador comú per a tot el sector. “Catalunya és reconeguda a fora com a marca, com a territori amb capacitat industrial. Però al final acabem tenint els mateixos problemes que té la resta de cinema independent europeu”.
El canvi de paradigma amb el català
Fins ara, molts projectes internacionals havien de passar per les televisions espanyoles, que imposen que siguin en castellà. Això està canviant gràcies als festivals internacionals, que no els espanta la diversitat lingüística. Ho demostren èxits com Alcarràs (Os d’Or de la Berlinale del 2022) i Creatura (premiada a Cannes el 2023). El 73% de les produccions subvencionades per l’ICEC l’any passat també eren en versió original en català.
“Hi ha hagut un canvi de paradigma”, diu Queralt Pons, de l’agència de vendes MoreThan Films, amb seu a Barcelona, Berlín i São Paulo. “Quan aconsegueixes el segell d’un festival tens molt de guanyat. Encara que ara hi ha també pel·lícules que s’internacionalitzen directament a través de les plataformes”.
És clar que aquest suport és excepcional. En aquesta edició del Festival de Cannes no hi ha hagut cap estrena de pel·lícula catalana ni espanyola, més enllà d’una coproducció d’Andergraun Films, la productora d’Albert Serra.
Falta d’agents de vendes
Hi sol haver molta gent que vol dirigir, fer la direcció de fotografia… però hi ha menys vocacions per a una de les parts cada vegada més centrals d’una pel·lícula: la d’agent de vendes i distribució internacional.
A Catalunya hi ha poques empreses que treballin en aquest àmbit. Hi ha exemples com Filmax, Film Factory, Marvin&Wayne per als curts… però és un sector poc dinàmic.
“Falten agents de vendes”, corrobora Miquel Martí Freixas. “Sobretot per als projectes petits, que no interessen perquè no donen diners”.
Aquest reportatge forma part d’un dossier sobre internacionalització publicat al número 225 de la revista Entreacte.
