Per pair obres –les bones i les dolentes– res com comentar-les entre mam i teca, i cada sala amaga un abeurador de referència Auca#181
Costums
En la mastegada rivalitat teatral entre Madrid i Barcelona s’ha de reconèixer que a la cort ens passen la mà per la cara en una qüestió no menor: els bars. Si els abeuradors madrilenys són millors es deu al bon costum de freqüentar-los per fer-ne d’ells el centre de l’acció social i cultural. Sempre és recomanable rematar cada muntatge amb unes rondes que ajuden a exalçar o bé oblidar l’experiència del pati de butaques. Cada teatre castís té el seu bar insígnia ben a prop per alternar abans o després de cada funció. Tot i que a una escala diferent, passa el mateix a Barcelona, i més enllà, contra el mite que ens acusa de ser menys sociables. Aquí va una tria de bars de teatre personal i oberta a comentaris, a l’espera que algú la rebati i ens ajudi a fer-la més gran.
Donar canya
Sí, esclar, la majoria de teatres tenen el seu bar, amb horaris complementaris a les funcions. Els de Montjuïc són molt bons, però arrosseguen l’estigma d’estar una mica allunyats de l’acció del Poble-sec. El bar del Lliure de Montjuïc –també a Gràcia– ha fet una passa de gegant amb la concessió del servei al grup Mescladís: inclusió i qualitat. La terrassa del Bar del Mercat de les Flors no té rival per a les postfuncions del Festival Grec. Però per continuar la festa, no hi ha cap dubte: el bar La Cañada (Bòbila, 5) és des de fa anys the place to be. La suma adequada entre l’ambient de bar tradicional i el postureig de faràndula. Alerta que atrapa.
Mentolat
Per contrastar els aires faraònics del Teatre Nacional de Catalunya, res millor que deixar-se caure pel popular Bar Menta (Casp, 171), un establiment directe i sense pretensions. Si la funció és curta, els futbolers poden arribar-hi per veure el final del partit. Si l’obra s’ha eternitzat, el personal ple d’atencions allargarà l’horari de cuina i de barra per escalfar les ànimes culturetes. El secret més ben guardat, un soterrani decorat amb fantasia de cartó-pedra, saló sorpresa per celebrar els èxits i, potser també, per plorar els fracassos.
Simbiosi
Hi ha teatres que se les saben totes i no donen l’opció de fugir. És el cas dels bars del Lliure de Gràcia i de la Beckett, perfectament acoblats a les sales. Del primer, fins i tot, és més fàcil sortir pel bar que per les sanguinolentes escales on sempre es fa tap de gent. El cas de la Beckett és ja una jugada mestra: concebre l’arquitectura de la sala de manera que el bar ja n’és una part intrínseca. La Beckett i la seva barra són ja una unió indissociable, una constant quasi tan característica com la direcció de Toni Casares.
Flassaires
Quan parlem d’espais autèntics, el Born és un territori amenaçat per conceptes com “gastrobar”, cocteleries de disseny i altres guetos per a expats i turistes. Si anem a la Brossa (Centre de les Arts Lliures), cal ser també activista d’establiments com la Bodega Flassaders (Flassaders, 9): història viva, terrassa per fer el llangardaix al sol, tapes comme il faut i un destacable 0% de glamur. Salvem-lo de la grisa uniformització.
Entrepaneurs
Hi ha establiments que per la seva ubicació i singularitat no tenen rival. Ningú pot anar al Teatre Romea o a la Biblioteca de la Perla sense passar pel Bar Mendizábal (Junta de Comerç, 2). La barra que dona directa al carrer és com un imant d’humanitat en cru, i entre les ombres de la veïna terrassa s’han desenvolupat durant dècades les bases de la crítica més múrria. Ah, per descomptat, destacar els entrepans: irresistible el de brie, mango i pernil salat. Per llepar-se els dits.
Estar en la parra
No ens movem del Raval, perquè en sortir del Teatre Goya, o de la Sala Muntaner, l’oferta de bars de la zona ens pot aclaparar. L’escapatòria a les fórmules del fashionisme i els establiments afartaguiris depèn de trobar una taula (o un racó de bota) al bar La Parra (Joaquín Costa, 48). No expliqueu a gaire gent que a Barcelona podem trobar encara un cau com aquest amb bones tapes, preus raonables i un ambient jove gens pedant. Apte també per a menús del dia entre assajos.
En paral·lel
Apolo, Victòria, Condal, Tantarantana, hi ha espais mítics que encara guarden el sabor de l’antiga avinguda dels teatres. Amb el permís del Rincón del Artista (Nou de la Rambla, 105), el bar més característic, sens dubte, és el Loco Paralelo (Paral·lel, 69), a tocar del teatre del Mago Pop, però sense trucs amb la cartera. Ara mateix el local es troba en procés de reforma integral, però el seu carismàtic gerent, Paco Pàmies, el “sereno del Paral·lel”, ens assegura que tornaran aviat amb un espai “encara més teatrero” que mantindrà l’essència de sempre. Esperem “la gran inauguració” amb bombo i plateret que ens promet. Pàmies és una enciclopèdia viva de la faràndula, i el seu bar és una insígnia que s’ha de cuidar perquè continuï ple de lluentons i plomes.
EXTRAbarri
Els barcelonins i acollits som centralistes, fins i tot amb la nostra pròpia ciutat. Agraïm a l’Àlex Rigola l’obertura del Heartbreak Hotel, també per l’avinentesa d’haver-nos descobert el límit de la ciutat. La plaça de l’Olivereta, a Badal, va plena de bars amb un ambient impermeablement autèntic. Tots són bons, però el meu favorit és La Cantonada de Bacardí, que et permet copsar la calidesa del barri i, a més, té una terrassa que és el complement perfecte per a les sessions teatrals de diumenge a l’hora del vermut.
Eixamplats
La quadrícula de l’Eixample, amb la seva successió de carrers idèntics, sovint provoca més desorientació que certeses. Els bars són la millor brúixola a la sortida dels teatres. Començant per La Villarroel, imprescindible el pinxo de truita de la veïna Casa Marcelino (Villarroel, 93), fusió galaicocatalanaxinesa, com estiraria Rubianes. Abans d’entrar en un espectacle ben intens de l’Akadèmia, res com berenar xurros i xocolata desfeta a la petita Don Benito (Buenos Aires, 44). I un dels meus tresors ocults: quan acaba la funció de l’Atrium toca escapolir-se cap a un dels frànkfurts imprescindibles de la ciutat, La Cabaña (Diputació, 246). Que no vos ho conten!
Vi a la plaça del Vi
Per trencar també amb el barnacentrisme, consells per a l’espera de les funcions al Municipal de Girona, especialment durant la tardor de Temporada Alta. N’hi ha que ho prefereixen dolç, i freqüenten la modernista L’Antiga (plaça del Vi, 8): no són de can simpàtic, però és part de l’experiència. Per a un glop més salat, cal arribar fins al Cercle (Nou del Teatre, 1), on Manuel el meu homònim despatxa amb la mateixa gràcia canyes ben fresques i truites de proporcions gegantines. La fred no hi carda mai.
Terrassa reina
Last but not least, perquè com diu la inestimable impulsora de l’espai, Semolina Tomic, l’Antic Teatre “és un bar on es fa teatre”. No hi ha rival per a la seva magnífica terrassa, sempre a frec de morir d’èxit. Sovint és un repte trobar taula, perquè no hi ha espais que combinin l’òptima ubicació al centre amb aquell magnífic pati arborat d’ambient contracultural. Confiem que l’expropiació pendent per part de l’Ajuntament no només salvi l’edifici, sinó també el projecte que li dona sentit. Teatre i bar són un binomi bàsic de socialització, i a pocs espais com a l’Antic Teatre això es pot veure d’una forma tan evident.
