Repassem l’anyada del Festival ZIP, que sobre el paper pinta una bona collita Auca#187
Bullir l’olla
Ser o no ser raro, heus aquí la qüestió: programar sota l’etiqueta “diferent”, acabar espantant una part del públic i, tanmateix, convocar de l’altra banda els espectadors més inquiets, els realment fidels. Diferents cicles al llarg dels últims anys han aixoplugat la creació més híbrida, heterodoxa o com li vulgueu dir: els Radicals o la Katharsis del Lliure, festivals com el TNT de Terrassa i, en els últims anys, també el Festival ZIP, la mostra del TNC que en la seva tercera edició posa el focus en l’humor com a fil conductor. Casualitat o no, la proposta enguany compta amb un planter de companyies i en plena ebullició creativa, que venen de signar grans espectacles o tenen una progressió enlluernadora.
El buit impossible
Acaben d’empescar-se un dels millors espectacles de la temporada Лeший (Leshi), l’apoteosi final de les adaptacions de Txékhov, un muntatge portat als límits de l’humor amb la seva combinació sui generis dels llenguatges de l’escena. Sense perdre el fil de l’humor, els Atresbandes presenten ara Impossible imaginar res, un títol que sembla creat pel Mago Pop i que neix precisament de la contradicció que enuncia: imaginar sembla impossible, però no fer-ho encara ho és més. Sense text de partida, ni clàssic a desmuntar, l’espectacle sorgeix aquest cop de la incertesa i del material generat als assajos, una exploració del buit de l’escenari i les limitacions de temps i espai. Sembla una mica abstracte, però si d’alguna cosa podem estar segurs és que poques companyies combinen millor que els Atresbandes l’experimentació amb l’humor.
25 i 26/03, 20.30 h, Sala Petita
Herois poca-soltes
El performer Albert Pérez Hidalgo, nucli central d’Atresbandes, també apareix en aquest altre artefacte escènic de Los Detectives (Mariona Naudin i María García Vera), un díptic desencaixat –Les Chevaliers– cridat a confondre (i divertir) els sentits i les convencions de l’escena. El projecte es desplega en dos capítols: a La pregunta o la roda que gira, tres detectius privats busquen el Sant Greal des d’un despatx. Una investigació feta en directe, sense guió tancat, convertint la pregunta en motor dramàtic i el públic en testimoni d’una recerca tan absurda com reveladora. A L’espasa trencada –que vam poder veure al TNT de Terrassa–, els cavallers detectius persisteixen en el fracàs i desplacen l’imaginari artúric cap a una èpica derrotada, més interessada en la paròdia, la malenconia i la impossibilitat de triomfar que no pas en cap heroisme. Entre l’aventura i el ridícul, la proposta apunta una de les línies més suggeridores del ZIP: fer humor no suposa rebaixar les preguntes, sinó complicar-les.
26/03, 19 h: Les Chevaliers. Capítol 1
27/03, 19 h: Les Chevaliers. Capítol 2
Sala Tallers
El pes del so i la llum
Per als qui encara tenim al cap les ressonàncies sonores i lumíniques de la premiada A beginning, el retorn d’Aurora Bauzà & Pere Jou és una altra de les cites fortes del ZIP. La luz del lobo no pesa és una instal·lació performativa als magatzems del TNC, una coreografia de llum en transformació constant per pensar l’alteritat i la construcció de la identitat des d’una via sensible i poètica. Amb dues intèrprets, un dispositiu lumínic i una coral que interpreta fragments del De lamentatione Ieremiæ Prophetæ d’Alonso Lobo, la peça apunta una experiència immersiva on cos, llum i so es relacionen de manera íntima, més enllà de la contemplació passiva. Un viatge sensorial cap al bon humor.
27 i 28/03. Diferents horaris, Magatzems
Això va ser i era la guerra
Ella, la gran diva del cuplet posthistòric, la veu que Catalunya necessita perquè li canti les quaranta, el pebre de totes les gales. Després d’haver empaperat el país gràcies a la seva màquina de fer calés, l’espectacle Parné, Glòria Ribera ha tornat amb Bomba va, nou muntatge que creix en ambició sense perdre la punteria dels seus dards sempre esmolats. Amb tres músics en directe, festa i guerra ocupen el centre d’un xou de tragicomèdia lírica. La Ribera afina el gest i no només recupera una estètica, sinó una tradició de combat. L’esperit de les velles cupletistes torna un segle després per llegir un present que sembla una reencarnació tronada dels anys vint del XX. Un món que es disfressa de progrés per tapar la misèria. La figura de la vedet hi reapareix no com a postal vintage, sinó com a emblema crític: una dona que canta, sedueix i dispara alhora, lluentons com a bales.
28/03, 20.30 h; 29/03, 19.30 h, Sala Tallers
Flamenc bastard
Si totes les anteriors companyies faran una residència artística a la Fabra i Coats, Laila Tafur tanca el ZIP 2026 com a artista convidada. I ho fa amb Maja y bastarda, una peça que sembla perfecta per rematar una edició dedicada a l’humor des de la irreverència. A escena, una identitat híbrida, feta de memòria, danses i herències llunyanes. S’hi encarna en una folklòrica Frankenstein –la ‘mil leches’– que viatja del tablao al teatre i del cabaret a la passarel·la. Tafur fa dialogar el flamenc amb altres mons (del trap al gregorià, del pop a les bulerías) i converteix la tradició en un joc escènic lúdic i indòmit,. El mestissatge estètic no pesa com a discurs, sinó que s’activa amb gràcia, desvergonyiment i sentit de la paròdia.
28/03, 19 h; 29/03, 18 h, Sala Petita
