45 anys dignificant escenaris i platós

L’any 1981, el sector de les arts escèniques a Catalunya va decidir passar de la voluntat a l’estructura, transformant l’energia reivindicativa de la Transició en una eina legal i sindical sense precedents. Avui, 45 anys després d’aquell impuls fundacional, l’AADPC es referma com el pal de paller de la professió.

Era la primavera de 1981 quan l’AADPC, l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya, es constituïa formalment, amb Joan Miralles com a primer president. Però les arrels d’aquesta història es remunten uns anys enrere. La mort del dictador va obrir la porta a reivindicacions laborals en un sector que, fins aleshores, havia viscut sota l’ombra del Sindicat Vertical i la censura. L’espurna definitiva va ser l’Assemblea d’Actors i Directors de 1976 i aquell mític Festival Grec autogestionat, un moment en què la professió va dir prou a uns equipaments obsolets, a unes condicions laborals inexistents i a una manca de projecte institucional.

Han passat 45 anys des que aquella energia es va canalitzar en una estructura estable. Avui, l’AADPC continua sent la trinxera des d’on es defensa la dignitat de l’escenari i la pantalla, en un paisatge que ha canviat radicalment, però on la precarietat continua sent el vell fantasma que cal abatre.

Els inicis no van ser fàcils. Calia construir-ho tot des de zero en un entorn en què la conscièn­cia de classe artística xocava sovint amb la vocació bohèmia. Carme Sansa, actriu i present en les trobades fundacionals, recorda amb claredat el debats sobre la identitat de l’organització: “La paraula sindicat feia respecte a una part del sector per l’herència del Sindicat Vertical, però jo defensava que havíem de dir les coses pel seu nom”. Sansa rememora l’esperit d’aquells dies: “Veníem del Grec 76, que va ser magnífic, i vam veure que havíem de fer un sindicat fort per defensar els nostres drets”.

El pas de l’amateurisme i el teatre independent cap a la professionalització va requerir un canvi de mentalitat. Calia entendre que l’intèrpret no només era un artista, sinó també un treballador amb drets. L’actor Enric Majó, un dels primers afiliats, ho resumeix amb contundència: “Abans de l’associació estàvem absolutament penjats. Havies de defensar-te sol davant d’un contracte”. Per Majó, la creació del sindicat va suposar un tallafoc contra l’abús: “Els que van fer aquesta feina fantàstica eren una gent molt sensibilitzada pel tema sindical. Jo, com la major part de la professió, me n’he aprofitat, i els hem d’estar molt agraïts de tot el que van fer i s’està fent”.

La professionalització va requerir entendre que l’artista també és un treballador amb drets

Posar ordre al caos: els convenis

Si hi ha una fita que marca un abans i un després en aquests 45 anys és la consecució dels convenis col·lectius. Durant els anys vuitanta, amb el naixement de TV3 i la consolidació del teatre públic, es va fer imperatiu establir unes regles del joc. Fins aleshores tot era selva. “Vam negociar els convenis amb Televisió de Catalunya i els de teatre; aquesta era la part més important, perquè sense unes regles clares no podíem tirar endavant”, explica Sansa.

Aquesta regulació va permetre establir uns mínims salarials, horaris i condicions que avui semblen bàsiques, però que van costar Déu i ajuda. Enric Majó destaca el valor d’aquesta protecció, sovint invisible fins que es necessita: “Haver aconseguit uns convenis, tant per a teatre com per a audiovisuals, és una cosa importantíssima: fa que estiguis protegit per poder defensar-te”. De fet, la tasca de l’AADPC ha anat oscil·lant entre la pressió política i la gestió del dia a dia, intentant adaptar-se a una realitat en què, per exemple, i com s’assenyala al llibre que es va publicar pel 40è aniversari de l’associació —coordinat per Núria Cañamares i Manuel Pérez—, s’ha passat del cobrament per caixet al risc de taquilla, o de l’assaig pausat per posar veu a una sèrie al doblatge individualitzat i urgent.

Llums i ombres de la lluita interna

No tot han estat flors i violes. L’AADPC, com qualsevol organisme viu, ha patit crisis de creixement, debats interns i desencisos. Imma Colomer, actriu i directora, aporta la seva experiència: “Jo era molt poc sindicalista; en aquells anys estava a Comediants, que era l’anarquia pura: teníem un sol moneder i tots vivíem d’allà”, tot recordant el xoc entre la llibertat creativa dels setanta i la necessària burocratització.

Colomer, que va formar part de la Junta, reconeix que la gestió no estava exempta de tensions: “Em vaig adonar que, dins del sindicat, passa com als partits polítics: hi ha cops de colze i gent que es fa la punyeta. Vaig quedar decebuda, però això no impedeix que féssim una feina que era i és necessària. També he de dir que no tinc cap qualitat per ser política, no serveixo per fer seguiment del que diuen els que manen si jo penso el contrari”, apunta.

Més enllà de la defensa laboral

En aquestes quatre dècades i mitja, l’AADPC ha exercit també de dinamitzador cultural. Projectes com la mateixa revista Entreacte, el teatre a les presons o les Lectures Dramatitzades han teixit xarxa. Sobre aquestes últimes, Sansa recorda la seva funció social original: “Vaig insistir que les lectures les fessin persones associades que no tinguessin feina en aquell moment; havia de ser una eina de suport”.

I s’arriba al 2026 amb reptes majúsculs. Imma Colomer alerta sobre el desequilibri de forces actual entre els creadors i la indústria: “Ara sembla que només hi ha productores. S’organitzen com a empreses, són les que reben subvencions… i en canvi els salaris dels intèrprets segueixen igual que fa anys”.

“Tal com està el panorama, l’associació és l’única manera de tenir força”

Davant d’aquest escenari, en què els actors i les actrius sovint se senten la baula més feble de la cadena, el missatge dels veterans és unànime: la unitat és l’única via. “Insisteixo a la gent de la professió: per favor, apunteu-vos-hi! Tal com està el panorama, l’associació és l’única manera de tenir força”, sentencia Colomer.