L’estrena d’una Cites Barcelona castellanitzada desferma un nou capítol de la polèmica lingüística que abraça tots els sectors de la cultura Auca#72
Secundària
Les xarxes en van plenes. La sèrie sofisticada que havia de “portar el català al món”, segons el director de TV3, ha resultat ser un capítol més de la comèdia que transforma la nostra llengua en una intèrpret secundària de l’audiovisual. Cites Barcelona es va estrenar dilluns i resulta que en la versió original el 70% dels diàlegs són en castellà. És clar que hi ha el doblatge, l’esforç d’actrius i actors per tenir una versió 100% en català. Però el fet conjuntural és el que és: la televisió pública coprodueix una sèrie amb Amazon Prime i doblega un dels seus principis fundacionals –la promoció de la llengua– davant les exigències de la multinacional. Les excuses ja les coneixem, adduiran interessos econòmics, estratègics i de mercat, però el resultat és clar, el peix gran es menja al petit.
Percentatges
No és la primera vegada que passa. L’obra de teatre Smiley va castellanitzar-se per arribar a Netflix amb el català com un residu gairebé folklòric. En el debat sempre es colen arguments com “reflectir la realitat del carrer”, que casualment sempre projecta l’espanyol com a llengua de comunicació general sigui a Barcelona o més enllà. O a cas és realista que en una sèrie com La Ruta uns joves que viuen a la comarca de la Ribera Baixa, al País Valencià dels anys noranta, es comuniquen gairebé sempre en castellà? La tria de la realitat que es projecta en la ficció mai no és casual. El problema és que els interessos econòmics (que també són culturals i polítics) acaben configurant un mapa lingüístic que no és cert, un univers en què unes llengües són més importants que altres, i ningú sembla interessat a canviar-ho. Només cal recordar el fracàs de la descafeïnada Llei de l’audiovisual aprovada l’any passat que va reservar al català unes poques engrunes, un ridícul 6% en les plataformes digitals. Qui gosaria –els polítics no, per descomptat– emprenyar les grans multinacionals exigint la protecció de la llengua. Malauradament, el cas del català s’assembla massa al canvi climàtic, tothom sap el que cal fer per evitar el desastre però ningú no vol posar el fil a l’agulla.
Tu, tot, tothom
No és l’audiovisual l’únic camp en què bull l’olla de la llengua. Fa poques setmanes un article d’El Temps d’Anna Punsoda i Júlia Ojeda desfermava la polèmica sobre la convivència del català i el castellà en els llibres: “la literatura no només reflecteix una realitat sinó que també la valida”, deien en referència a l’èxit literari Consum preferent, d’Andrea Genovart, on hi ha un 20% de castellà, “un fet que és impensable a la inversa”. Al mateix mitjà responia Manel Ollé, tot remarcant que la responsabilitat és col·lectiva, evidentment. Cuidar el català és tasca de tothom, dels parlants, dels polítics, dels periodistes, dels escriptors, dels dramaturgs quan escriuen diàlegs i deixen anar castellanismes, també de les actrius i actors que sovint s’aferren a unes diccions i registres limitats. Perdonaríem a un actor madrileny una mala dicció en castellà? Al contrari sí que passa.
Aldees globals
També el teatre és un camp de mines. Que li diguin a Carol López que va aixecar polseguera quan va dir que el català era la “llengua del poder” per explicar que els dos principals protagonistes de Les amistats perilloses del Lliure dialoguen entre ells en castellà. En realitat era una excusa per justificar que Gonzalo Cunill fes una part del seu paper en castellà, idioma que domina millor. La cosa resulta estranya quan es tracta d’una obra ambientada en la monolingüe França del segle XVIII. També en cartell, a la Coralina d‘Oriol Broggi, del mateix període, recorren a expressions castellanes per fer acudits, una pràctica bastant estesa que grinyola encara més en obres d’època. Malgrat aquestes espurnes, el teatre a Barcelona sembla un paradís comparat amb altres suports culturals com l’audiovisual o la literatura. En les últimes dècades la presència del català ha fet un tomb fins a posicionar-se com a majoritària en les produccions escèniques. No és casual: institucions, regulacions i públic han creat un marc naturalitzat en què Shakespeare s’expressa en català com també ho fan els mileuristes millennials de La pell fina. Però igual que els protagonistes d’Smiley es van passar al castellà per saltar a la pantalla, fins quan aguantaran els productors catalans el reducte lingüístic a les sales? Si el català va pel camí de ser residual a l’audiovisual, a les xarxes i els grans mitjans, quin futur li espera en el teatre? Només cal pensar en els grans musicals produïts a Barcelona en castellà, de moment una excepció.
