Conversem amb un dels directors més cobejats de l’escena internacional que torna al Grec entre el 13 i el 15 de juliol Auca#71
Aniversari
Enguany es compleixen deu anys de l’arribada a Barcelona d’un espectacle ja llegendari, Les tragèdies romanes, de l’aleshores desconegut aquí Ivo van Hove (1958). Amb el temps, el director belga s’ha convertit en un habitual del Grec i ara presenta el seu sisè espectacle al festival. Who Killed My Father (“Qui ha matat el meu pare”, del 13 al 15 de juliol) es basa en un relat autobiogràfic que ha trencat motlles, monòleg en què compta amb el seu actor fetitxe, Hans Kesting.
Política personal
Hi ha històries que toquen la fibra sensible, la tecla justa que fa saltar totes les costures d’això que anomenem el signe del temps. El 2018, l’escriptor francès Édouard Louis publica Qui a tué mon père, tercer llibre en el qual posa en pràctica una curiosa barreja entre autobiografia i assaig sociològic, el lema feminista “allò que és personal és polític” aplicat a la literatura. L’èxit del volum és aclaparador, fins al punt que els creadors italians Daria Deflorian i Antonio Tagliarini en fan una versió escènica; també el director Thomas Ostermeier munta el text amb el mateix autor com a protagonista del monòleg. El 2020, un altre dels popes del teatre europeu no dubta a l’hora de marcar-se una nova versió.
Empatia
“No he vist els anteriors muntatges del text”, reconeix Ivo van Hove per videoconferència. “Quan m’enfronto a Shakespeare no acudeixo a versions anteriors, i quan adapto un film a escena no torno a veure la pel·lícula. Partim de les nostres idees”. El primer encontre fou determinant, i Édouard Louis cedeix els drets sense pensar-s’ho, sense ni tan sols voler cobrar. “Coneixia la seva obra, m’interessava molt el retrat que feia als seus llibres de l’homofòbia i de l’assetjament escolar que va patir a França. Qui a tué mon père em va impactar, hi vaig connectar enormement. És la història real d’un escriptor famós que torna a casa per visitar el seu pare, qui ha patit un accident a la fàbrica. En trobar-se un home trencat a escala física i mental sent per primer cop empatia per ell, un sentiment que ha de conviure amb la seva lluita contra el racisme i l’homofòbia de l’entorn familiar. Malgrat tot, lentament comença a comprendre el seu pare”.
“Les persones no podem decidir directament sobre les nostres vides, sobretot la gent pobra”
La culpa és dels polítics
Ja des de la universitat, Van Hove s’interessa per la sociologia, per com ens influencia l’entorn en les nostres vides. Alguna cosa d’això es pot llegir en altres adaptacions literàries seves que ens han arribat a Barcelona, com The Fountainhead (“La deu”, 2014), d’Ayn Rand, o A little life (“Tan poca vida”, 2019), de Hanya Yanagihara. A l’hora de traduir al flamenc, adaptar i dirigir l’obra de Louis, ha volgut que la part més reflexiva i social tingui un pes específic. “Cap al final del llibre, l’Édouard culpa directament els polítics per com és el seu pare. Mantinc la idea: les persones no podem decidir directament sobre les nostres vides, sobretot la gent pobra que, com el seu pare, es veu obligat a treballar en fàbriques”.
Institucions
Durant l’entrevista, Van Hove s’endinsa pels camins de la sociologia i cita Richard Sennett i Zygmunt Bauman com a pensadors de referència que connecten l’escala personal i la social. “Tots vivim en societat, i la major part del temps estem definits pel lloc on habitem. Les nostres vides estan connectades a estructures més grans de la societat. És una idea que pots trobar també a autors com Tony Kushner, Arthur Miller, Shakespeare, Molière, el mateix Louis. Tots ells creen personatges amb qui et pots identificar fàcilment i, al mateix temps, parlen de les grans estructures, de com les institucions manipulen els individus i com els individus també les manipulen quan tenen el poder”.
També musical
La de Who Killed My Father no és l’única incursió de Van Hove en l’univers literari d’Édouard Louis. A Battles and Metamorphoses of a Woman (2021) va oferir l’altra part del díptic, un retrat ple “d’admiració i tendresa” cap a la mare de l’autor. Són només dos dels darrers treballs que el director ha muntat amb la Internationaal Theater Amsterdam —unió de la Stadsschouwburg Amsterdam i el Toneelgroep Amsterdam que Van Hove dirigeix des de 2001—, però no són ni de ben lluny els únics muntatges dels darrers mesos. A banda de ser un dels creadors més aplaudits i premiats d’Europa, Van Hove és ben prolífic: acaba d’estrenar dues òperes al Metropolitan de Nova York i fins i tot atresora musicals de primera línia a Broadway, com el Lazarus de David Bowie i la nova versió de West Side Story (2020), en la qual va substituir les coreografies tradicionals per dansa contemporània.
Fórmula
Què suposa per a un director passar del gran format a la petita dimensió d’un monòleg? “El meu pare era farmacèutic, treballava amb fórmules basades en mil·ligrams. Pots manegar combinacions molt pesades a Broadway, però crec que he heretat el gust per les fórmules petites. Em resulta molt gratificant poder treballar un monòleg, mesurar cada mil·ligram, posar molta cura en cada detall minúscul i aconseguir que brolli una història. El resultat sempre em resulta una lliçó de direcció”. Alguns recordaran Hans Kesting, el Marc Antoni de les Tragèdies romanes, actor que sustenta el monòleg Who Killed My Father i que per Van Hove és “un dels millors intèrprets del món”. És el teu actor fetitxe? “No pots fer un treball així si no tens plena confiança: si fallem, fallem els dos. A les obres amb grans repartiments pots tenir tot tipus d’implicacions, però només pots fer un monòleg amb un actor que està compromès al 180%, i Hans ho està”.
A escala petita
Un actor, un escenari, però també algunes sorpreses més. El treball de Van Hove es caracteritza per unes posades en escena complexes, amb barreja de disciplines i l’exploració de totes les possibilitats tècniques del llenguatge teatral. “No m’agrada quan als monòlegs hi ha només un actor que explica una història. S’ha de seduir el públic, portar-lo a un món nou, absorbir-lo durant una hora i mitja. Per això s’ha de crear la sorpresa amb les eines que tenim”. Una obra petita, molt diferent de les Tragèdies romanes que molts encara rememoren a Barcelona. “També va ser una fita per a nosaltres com a companyia, el principi de tantes portes internacionals que es van obrir. De moment, a causa de l’aturada pandèmica, encara és molt complicat poder viatjar amb espectacles tan grans. Tot continua bastant aturat a nivell internacional. Esperem que això canviï”. Per al 2024 prepara l’estrena d’una nova versió de Jesucrist Superstar, un repte bíblic a l’altura d’una carrera plena de miracles.
“No anem al teatre a veure el que veiem cada dia, anem al teatre per entendre els nostres malsons, el costat fosc de la vida”
